Maña

Les arts de carrer any a any es reinventen i l'etiqueta s'eixampla agrupant noves formes de representació. A Tàrrega et pots trobar amb diferents espectacles que no expliquen una història concreta, sinó més aviat ajuden a suggerir idees o sensacions al cap de cada espectador. I després hi ha aquelles peces on es fa una exhibició física d'un talent específic. El circ i la dansa són els vehicles idonis. Peròd esprés et trobes peces com el Maña del la Companyia Manolo Alcántara i et fascina, et mantè tens i t'emociona a parts iguals sense ni ser teatre, ni circ, ni dansa específicament. El talent de Manolo Alcántara i Joan Trilla està en la capacitat de construir un arc fet amb caixes de fusta grans. és una oda al treball manual, a una manera d'enetendre la construcció més primigènia, sense cap ajuda de la tecnologia. Durant l'hora que dura la funció, ambdós obrers van creant una estructura que poc a poc es va dibuixant. No et plantejes quin serà el ressultat, pots fer hipòtesis. Però el més important sempre és el pas a pas. Primer muntar la bastida, el suport, assegurar cada caixa, cada tauló de fusta, cada biga. Després s'aixeca la caixa, s'assegura, es reforça. i així, anar fent camí, milímetre a milímetre, res es deixa a l'atzar, qualsevol pas en fals pot resultar fatal. I per això que és tan bell i emocionant.Tot plegat resulta ser una perfecta coreografia, on cada pas que fan els dos homes, on cada pal que empalen serveix per avançar una mica més, sense presses però. La mecànica del treball fet a mà necessita del seu temps perquè el més important al final és la seguretat de la construcció. Tot és matemàtic, una suma de pesos i contrapesos, calcular la força de les peces que fan unes contra altres i contra la llei de la gravetat. I un es meravella, com l'arc va agafant força, però a cada nivell que puja, la complexitat es fa més alta. Però tot encaixa. res és deixat a l'atzar.I quan la construcció conclou, els dos homes es prenen uns segons de descans. Però de cop i volta sona una peça instrumental de bluegrass i els dos homes comencen a desmuntar la bastida, totes les bigues, escales, pesos i refocos que subjecten l'arc. És aquí on la coreografia es fa més màgica, ambdós homes treballant a l'uníson, treient cada fusta en el moment que toca, sense desestabilitzar en cap moment la solidesa de l'arc. I quan retiren l'última biga, s'acaba la peça musical. Tot encaixa.No és màgia, és destresa. Però la sensació d'impossibilitat ens acompanya durant tota l'hora. Saber que tot ho fan amb les mans, que no hi ha cap màquina a motor que ajudi, simplement ens meravella. La destresa de Mánolo Alcántara li passa la mà per la cara a la tecnologia.

En un món envaït per les noves tecnologies, Manolo Alcántara segueix elevant a art la feina d'artesà. Ja ho va fer a 'Plecs', un dels millors espectacles del circ català dels anys 2000, i posterioment a 'Rudo', l'estètica del qual es manté en aquesta nova proposta d'un dels artistes més solvents de l'actual panorama del circ contemporani.Durant 60 minuts, Alcántara i Joan Trilla exhibeixen les seves dots de constructors i van col·locant amb paciència, manya i molt de càlcul fins a 10 grans peces de fusta que es van encalçant l'una amb l'altra fins a culminar amb un gran arc de fusta. I axò és tot, companys.Pot semblar poca cosa explicat d'aquesta manera, però veure-ho resulta realment espectacular i emocionant. Res de paraules, res de música. Només els grinyols de les politges, les palanques i les rodes, i els xerrics de les fustes.No hi ha coreografia. No hi ha guió, La coreografia són els moviments per col·locar-se en el moment que toca al lloc que toca. El guió és anar encaixant peces, convertir fustes en elevadors i superar algun ensurt.La construcció de l'arc i les fórmules matemàtiques que hi ha al darrera, un enigma com les piràmides d'Egipte. El fracàs i el risc sempre estan a prop, qualsevol pas en fals o qualsevol oblit pot engegar-ho a rodar, com quan jugàvem amb les peces del Lego i tot s'ensorrava. La naturalitat amb que entomen Alcántara i Trilla el desafiament de construir aquest gran arc és l'espectacle, juntament amb la mecànica que fa possible aquesta gran, voluminosa i enginyosa proesa.

Manolo Alcántara s'erigeix com una mena de Franz de Copenhague (aquell personatge que deixava absorts amb una maquinària enginyosa i, sovint, divertidament poc útil a les pàgines del TBO). A Maña, transforma el més difícil encara del circ amb la màgia de la física. Fustes, politges, cordes i una coreografia del moviment de dos operaris (el propi Alcántara i Joan Trilla) que deixen bocabadats el públic. Treballen concentrats, sense fer-ne ostentació de res. Símplement, operen com els follets d'un carrilló màgic. El creador (Premio Nacional de Circ 2021, concedit pel Ministeri de Cultura) segueix posant a prova la gravetat amb un joc de contrapesos de fustes aparentment rescatades de casualitat. Com si fos una escultura que es transforma com les de Jordi Galí (Abscisse, T, Maibaum), el treball d'alcántara té una poètica íntima, una certa nostàlgia al joc, a l'experimentació, a l'èxit després de mil comprovacions. La sorpresa arriba pel públic tot i que els dos operaris signen uns moviments mecànics, apresos, memoritzzats (fins a la salutació!) i en què la música només es desplega en l'epíleg definitiu, en la comprovacio empírica de l'èxit (que no desvetllarem).Alcántara és un poeta d'imatges que necessita un cos actiu, àgil, fort i que troba els punts d'equilibris. En va fer una demostració a Dejà vu, confirmant la sensibilitat i el joc de treballs anteriors com ara Rudo, o aquell Wasteland que va signar amb Lluís Danés al Grec del 2013.Aquest Maña reincideix en les intencions d'una peça altament contemplativa. De les que no es vol que s'acabi. Que es pot intuir quina figura geomètrica acabarà encalçant però que tothom vol veure com s'encavalquen les peces, les unes amb les altres, per la simple fricció i lleis físiques. Franz de Copenhague li concediria una celebració festiva. Sovint, l'art no comporta una millora tecnològica; només hi transita per aquests viaranys per il·lustrar una emoció, una empatia, un treball en conjunt servit en directe per a un grup d'espectadors que es revela catàrtica.Eureka!