Recorrent a la dita popular castellana ‘más vale maña que fuerza’, Manolo Alcántara s’ha proposat en el seu darrer treball exhibir el procés de construcció d’un enorme arc movent pesades caixes de fusta que es van encaixant fins a la seva perfecta destinació final. La gràcia està en la utilització de tècniques antigues, des de la falca i el pla inclinat (rampa) coneguts en temps prehistòrics, fins a politges, palanques, rodes i cordes, evitant l’alta tecnologia d’avui. L’enginy, amb l’ús d’aquests mecanismes, va portar a les sorprenents construccions egípcies o a la dels enigmàtics moais de l’Illa de Pasqua, i hi recorre Alcántara per a aquest muntatge que evidencia la superioritat de la intel·ligència -la lògica i el raonament- sobre la força bruta.  

Sobre l’escenari apareix una muntanya caòtica de taulons i caixes de fusta que Alcántara –Premio Nacional de Circ 2021- i Joan Trilla utilitzaran per a la construcció. Aniran alçant els pesats elements encaixant-los a l’angle i posició precisa perquè l’estructura es vagi completant sense que caigui res. Un treball d’ enginyeria que avança amb lentitud i en silenci (no apte per a espectadors impacients). Tot i la gran dificultat que comporta, els artistes transmeten tal seguretat que no es dispara la tensió al públic fins als moments finals. L’agitació creix quan, acabada la  construcció, comencen a anar traient les peces que funcionaven de suport. Les caixes queden perfectament falcades i suspeses formant l’arc, i a l’apoteòsic final, Alcántara s’enfila sobre l’estructura i avança lentament com a funambulista fins al cim sense que s’enfonsi.

Lliçó pràctica d’enginyeria ancestral que sustenta la voluntat d’aquest artesà del circ: explorar nous camins i oferir muntatges insòlits i diferents, incorporant elements d’altres disciplines. Una peça destinada al carrer molt allunyada d’altres feines més íntimes i d’exquisida sensibilitat i tendresa, com la deliciosa ‘Rudo’ i ‘Déjà vu’, que ratifica el seu esperit d’artista integral.