En un món envaït per les noves tecnologies, Manolo Alcántara segueix elevant a art la feina d’artesà. Ja ho va fer a ‘Plecs’, un dels millors espectacles del circ català dels anys 2000, i posterioment a ‘Rudo’, l’estètica del qual es manté en aquesta nova proposta d’un dels artistes més solvents de l’actual panorama del circ contemporani.

Durant 60 minuts, Alcántara i Joan Trilla exhibeixen les seves dots de constructors i van col·locant amb paciència, manya i molt de càlcul fins a 10 grans peces de fusta que es van encalçant l’una amb l’altra fins a culminar amb un gran arc de fusta. I axò és tot, companys.

Pot semblar poca cosa explicat d’aquesta manera, però veure-ho resulta realment espectacular i emocionant. Res de paraules, res de música. Només els grinyols de les politges, les palanques i les rodes, i els xerrics de les fustes.

No hi ha coreografia. No hi ha guió, La coreografia són els moviments per col·locar-se en el moment que toca al lloc que toca. El guió és anar encaixant peces, convertir fustes en elevadors i superar algun ensurt.

La construcció de l’arc i les fórmules matemàtiques que hi ha al darrera, un enigma com les piràmides d’Egipte. El fracàs i el risc sempre estan a prop, qualsevol pas en fals o qualsevol oblit pot engegar-ho a rodar, com quan jugàvem amb les peces del Lego i tot s’ensorrava. La naturalitat amb que entomen Alcántara i Trilla el desafiament de construir aquest gran arc és l’espectacle, juntament amb la mecànica que fa possible aquesta gran, voluminosa i enginyosa proesa.