Lo faunal – Pol Jiménez

Interpretat per Pol Jiménez, una peça sorgida també de l’Obrador d’Arrel que parteix de la seva recerca amb el director Bruno Ramri sobre la figura mitològica del faune i les diferents representacions que se n’han fet, començant pel faune de Nijinski  de 1912 (https://www.youtube.com/watch?v=imMAAn1nsuY&t=767s ). Assumint “allò faunal” com un “estat del cos”, la peça de Jiménez i Ramri transita entre les diferents branques de la dansa espanyola (folklore, escola bolera, dansa estilitzada i flamenc), amb una escenografia i vestuari (Maria Monseny) del tot abstractes. El que més em va impactar va ser la primera part, un viatge en progressió constant fins a arribar a l’èxtasi (una mena de trance techno) de l’intèrpret que, acompanyat de la música de Jaume Clotet i la il·luminació de Lucas Tornero, mostrava un cos apoderat per l’esperit dionisíac. Aquest era precisament el punt de connexió amb el flamenc, l’apoderament del cos per part d’alguna cosa més forta i passional que ell.

Pol Jiménez és una bèstia escènica. Amb una tècnica increïble, pot disassociar els moviments del cos i mantenir les mans per tocar les castanyoles de la dansa espanyola mentre fa salts de ballet o de jota, o de muñeira amb les cames. El cos està entrenat per ballar la partitura distorsionada del faune i la coreografia de Nikinsky, en un estat de deliri lúcid. Pol Jiménez ja ha meravellat amb una peça anterior (La Oscilante). Els que coneixen la tradició de la dansa hi descobreixen les derivacions dels moviments de dansa folklòrica en una peça que es va obrint com una flor fins a l'extenuació final. Els que o controlen tant els pals, comproven la versatilitat en el moviment i una feina esgotaoira, de concentració i de creació que només atura per les seves breus pauses en les derivacions del vestuari (de les vambes a les botes. D'un mono que li cobreix tot el cos però les cames apareixen lliures des del genoll, al mateix element amb el pit al descobert. Jiménez, que ja ha treballat per molts cossos de dansa espanyola com ara Antonio Canales a Romance de Curro dins del cos de ball, ara es reivindica per fer projectes personals amb altres coreògrafs renovadors. com podria ser Israel Galván (Fla.co.men), Niño de Elche i Maria Muñoz (Siete lunas); Lali Ayguadé (Runa...) o els Baró d'Evel (Là, Falaise, Bèsties...). Temps al temps. Es percep talent i moltes ganes d'aprendre que necessitren sortir del format de solo per a créixer i reivindicar-se.

Dansa espanyola és l’àmbit on se situa Pol Jiménez. Sempre als límits. Estrenava a Fira Mediterrània “Lo Faunal”, com a exemple definitiu de la dansa que es reinventa. No es cansa aquesta artista d’experimentar. La seva capacitat per assumir riscos no coneix fronteres. Tres parts conformen aquest relat sobre la mitològica migdiada amb les nimfes. Amb direcció de Bruno Ramri, també implicat en la coreografia que firmen conjuntament. Castanyoles, taconeig i dansa contemporània. La qüestió és en quina combinació i representació, perquè sona música electrònica, màquina, popular i fins i tot frases inconnexes pels altaveus. Una “playlist” en tota regla, obra de Jaume Clotet. Allà se sintetitza descarnadament les opcions del ballarí: en els extrems entre moltes coses. La seva combinatòria sorprèn, per inaudita. I la impetuositat física domina per complet tota la peça. És extenuant. No només situa a Pol en els màxims, és també que és exigent (i molt) amb el seu públic. Cap complaença: aquí venim a explicar les coses d’una altra manera. En aquest sentit, el faune és una bèstia incansable, que percudeix el cos sencer amb les castanyoles mentre balla frenèticament. Que també ho fa amb els talons, mentre segueix embadalit en el seu somni. I que finalment dorm a recer de les nimfes, que és la tragèdia de la mort. Gest i moviment són antagonistes de la calma. I així expressa, amb una ràbia inusitada la incomprensió davant del silenci. Perquè aquest és un altre Pol Jiménez. Més madur. Circumspecte. Necessitat de follia. Més rebel encara, si això fóra possible. Després, en acabat, saluda amb aquella barreja entre timidesa i felicitat. Ha firmat un solo majúscul. D’aquells que quedaran en la memòria del seu cos com a límit infranquejable.Publicat a El Temps de les ArtsJORDI SORA i DOMENJÓ