Bros

Bros, un dels espectacles més celebrats del Temporada Alta, s'ha pogut veure en dues úniques funcions al Teatre Lliure, en el marc del Festival Grec 2022. La Socìetas de Romeo Castellucci, constituïda contra la immobilitat del museu però des del predomini de les arts visuals, converteix l'escenari en un llenç d'imatges en moviment i sense faula al voltant del totalitarisme i l'obediència cega.  Castellucci ha comptat aquí amb actors no professionals, reclutats al Temporada Alta, que s'han juramentat o compromès a seguir les ordres ‒rebudes individualment a través d'una orellera‒ “encara que siguin contradictòries” o els exposin a la vergonya ‒ho sabem pel full que s'entrega a cada espectador a l'entrada‒. Però abans que els germans o bros d'aquesta sinistra confraria, oficiants d'un culte incert ‒el de l'art, el del terror‒, facin la seva irrupció en escena, hieràtics com estàtues clàssiques i servils com escribes sumeris, es posa en marxa un dispositiu tecnològic, del tot aliè a les vel·leïtats del públic que es va acomodant: entre escanejos i detonacions, dos artefactes amb aspecte d'armes giren sobre els seus eixos a fi d'escodrinyar, enquadrar o encanyonar el personal. Instaurat el clima de terror i de totalitarisme hipervigilant, les màquines ‒ontològicament al mateix nivell que els humans‒ són retirades i compareix, sota un focus colossal, el vell profeta Jeremies, amb túnica blanca i branca de pelegrí ‒l'interpreta l'actor Valer Dellakeza: aquest sí que sap què hi ha vingut a fer‒. Sentirem les seves visionàries però inútils imprecacions en romanès i entreveurem la seva masmorra a Jerusalem, després que esdevingui un vagabund nu i indefens, a mercè dels esquadrons policials.Immersos en un temps sense frontisses i embolcallats en una sublim, monumental il·luminació d'Andrea Sanson, els policies clònics, serials ‒tots són participants “desinformats”, excepte Luca Nava i Sergio Scarlatella‒, es col·loquen en posats grupals i corporativistes per a la validació que atorga la impressió fotosensible ‒s'activa un flaix que els fixa per a futurs àlbums‒, i es congelaran després com escultures vivents en composicions ben recognoscibles ‒Rembrandt, Goya, Jacques-Louis David, Géricault‒, momentàniament inhabilitats per a l'acció o l'execució, com si l'art els desactivés durant un brevíssim lapsus i els furtés la seva raó de ser. El cos policial ‒animal i màquina alhora‒ realitzarà accions diverses. El poder els ha estat conferit per una instància superior ‒el pare Estat, el pare Déu‒, però a estones són botxins i a estones són víctimes. Agents i pacients. Un d'ells, del tot nu, esdevé cos torturat sobre el qual s'abatrà el seu executor, a cops de porra; l'espai sonor ‒amb música de Scott Gibbons i enginyeria de Claudio Tortorici‒ recrea les escomeses amb un efecte de turmenta elèctrica, com si comptés amb l'aval de la còlera divina. Alguns alcen teles amb lemes llatins, críptiques proclames per a iniciats; d'altres exhibeixen fotografies de grans dimensions en blanc i negre ‒un colós egipci, una pota palmejada, un mico blanc, un retrat de Samuel Beckett‒ que reenvien als orígens de la cultura i ens recorden fins a quin punt aquesta és indissociable de l'horror o de la barbàrie. De fet, una de les escenes més explícites de tortura a què es lliuren aquests agents, la del waterboarding o submarí, s'executa davant la imatge d'uns capitells corintis. Un dels moments culminants de l'espectacle és el de l'adoració d'un ídol estrafet per part dels guardians-celebrants, oblats abduïts en perfecta formació i pertorbadora sincronia, mentre un estrany orgue emet bafarades de vapor. Tot conclourà amb una enorme lona negra i l'expressió De pullo et ovo, que farà emergir un plançó abillat de blanc i falsament messiànic.L'espectacle, plàstic i ritual com tots els de la Socìetas, mostra una violència extrema encapsulada en quadres sense fil de continuïtat però sotmesos al cànon i a la disciplina estètica. Les imatges apareixen dislocades en el llenç pictòric en què s'ha convertit l'escenari, i la referència als tableaux vivants cau en terra de ningú. En escena no es produeix cap síntesi; això, si de cas, és cosa de cada espectador. Amb una retòrica que no il·lustra sinó que restitueix a les imatges la seva complexitat, Castellucci cancel·la qualsevol pretensió de comunicar un significat i exalça, en canvi, la singularitat de la percepció. Tot plegat, una experiència liminar i intimidatòria. Article publicat a Núvol el 29 de juliol de 2022

A Romeo Castellucci (Cesena, Itàlia, 1960) te'l creus o no te'l creus. Romeo Castellucci entén el teatre des d'una òptica global. Des dels seus inicis, els anys vuitanta, no s'ha pogut desprendre de la formació artística que el va impulsar com a creador escènic, avantguardista quan l'avantguarda tenia lloc al món i encara radical quan el radicalisme ja ho amanega tot. Romeo Castellucci es basa en la pintura i l'escenografia, especialitats en les quals es va graduar a l'Acadèmia de Belles Arts de Bolonya. Des d'aleshores, el seu teatre barreja les arts plàstiques, les arts visuals, les arts sonores, les arts coreogràfiques... deixant molt poc d'espai a la paraula. I de tot plegat en fa peces portades a l'extrem com la trilogia d'Avinyó: «Inferno», «Purgatorio» i «Paradiso», una «Divina Comèdia» que fa quinze anys es va considerar un dels monuments teatrals de la primera dècada del segle XXI.Amb l'espectacle «Bros», Romeo Castellucci posa també tota la carn escènica acumulada en la seva llarga trajectòria a la graella i no pretén seduir platees d'espectadors ni amb una trama lineal que els sigui fàcilment comprensible, ni amb un muntatge que serveixi per fer que s'hi llueixin la trentena d'intèrprets —una vintena dels quals són espontanis i voluntaris escollits en un càsting que Romeo Castellucci llença literalment a la piscina sense flotador— sinó que els manté durant els noranta minuts de l'obra en una penombra de caràcter tenebrós que es veu encara més augmentada per l'uniforme fosc policial de la troupe, un cos amb aires de policia nord-americana, però que no pretén identificar-s'hi, malgrat que es fa difícil no relacionar algunes de les escenes amb els constants abusos que les imatges domèstiques via mòbil han destapat en els últims anys d'algunes de les accions més controvertides que majoritàriament sempre tenen com a víctimes els afroamericans.L'espectacle «Bros» rep els espectadors amb un sorollós barrambum que provoquen un parell d'artefactes bèl·lics accionats per control remot i que amenacen en el seu moviment circular tot l'auditori. Malgrat els decibels —a l'entrada de la sala Castellucci posa a diposició dels espectadors taps per a les orelles més sensibles—, l'enrenou és suportable, però també és un alleujament quan es fa el fosc i s'atura en sec per engegar la roda d'escenes sense fil de continuïtat que forçaran la imaginació, ajudades per pòsters amb grans imatges, com la del retrat de Samuel Beckett, i amb escenes de tall coreogràfic en què els actors espontanis creen més d'una al·legoria pictòrica en relació a la simbologia de fons de «Bros»: la violència generada per una massa a qui se li ha eixugat la possibilitat de pensar.Romeo Castellucci admet que no pretén donar mastegada una trama i que cadascú en tregui la interpretació que vulgui. També es juga la credibilitat directiva quan fa que només tres dels intèrprets que formen part de la companyia saben de què va el muntatge mentre tots els altres voluntaris s'hi troben pràcticament un dia abans per rebre unes mínimes instruccions i per saber que actuaran i reaccionaran a través d'ordres rebudes individualment a través de l'orellera.Si és així, com sembla que és, sense trampes, el resultat és d'una coordinació mil·limètrica que faria creure que la companyia ha tingut tres mesos d'assaig i que ve d'una extensa gira. Però el fet és que la vintena llarga de voluntaris s'ha trobat com aquell qui diu dins d'un uniforme de policia, amb porra i revòlver a la mà, amb escenes d'extrema violència com la del torturador i el torturat, i amb altres escenes no gens plaents per a tots ells com la remullada en estat gairebé epilèptic sobre un escenari que xipolleja.El muntatge «Bros» és un devessall d'imatges, icones, metàfores, simbolismes, el passeig amenaçador del policia amb dos gossos llop, i de tortures i humiliacions corporals que deixen els espectadors en un estat gairebé semiletàrgic, incapaç en molts casos d'assimilar-les totes i trobar-los un encaix dins de la filosofia de l'obra.Com a constrast, la presència inicial d'un matusalem amb gel·laba blanca i barba de tres pams i una branca d'arbre bíblica que manté un discurs en llengua indesxifrable. Quan la curiositat porta a esbrinar qui pot ser, s'hi reconeix Jeremies, el vell profeta que va avançar que cauria el càstig de Déu sobre els reis de Judea per l'estat de violència i corrupció que s'havien muntat entre tots. Aquí sí que els espectadors tenen un cop de mà indulgent de Romeo Castellucci que els facilita un text imprès en full negre en què, entre altres sentències, adverteix: «Fugiu de Babilònia, que cadascú salvi la seva vida; no vulgueu sucumbir per culpa seva, perquè és el temps de la revenja del Senyor: ell li donarà la paga que es mereix».«Bros» és ple de sentències com aquesta que els espectadors veuran també projectades. Aquí, la indulgència de Castellucci torna a ser d'agrair amb un extens pamflet negre de disseny gràfic, escrit en bilingüe, llatí i català. I encara la descripció d'una guia que se suposa que és el que han rebut els actors voluntaris que s'han apuntat al cos de policia i que titula: «Llista de comportaments lliurada als participants inexperts».És així com se sap que tots ells —i potser indirectament els espectadors també— han d'estar disposats a fer de policia; han d'estar disposats a seguir escrupolosament les ordres encara que semblin contradictòries; han de seguir-les amb fredor sacerdotal ni que no les entenguin; han d'estar disposats a quedar-se quiets com estàtues esperant l'ordre següent; han d'estar disposats a no mirar mai els ulls dels companys; han d'estar disposats a no reaccionar de cap manera si es troben amb una escena inesperada; han d'estar disposats a no reaccionar si els espectadors els increpen; i han de saber que no explicaran a ningú quines ordres han rebut per l'orellera; i sobretot han de tenir clar que quan executin religiosament totes les ordres aconsegueixen l'ofrena que com a actors voluntaris faran al teatre.Només un subtil lligam iconogràfic és l'eix més comprensible de tot el muntatge «Bros». Del vell profeta Jeremies de l'escena inicial al petit, el nen voluntari, que en podríem dir també el futur profeta Jeremies que tanca el cercle. Els dos amb túnica blanca. El petit Jeremies, rebent, com un relleu, una de les porres de la policia. De la profecia de Jeremies sobre el càstig de Déu sobre els tirans de Judea a l'herència de la repressió per executar sobre tota la humanitat que es desviï del camí marcat. «De pullo et ovo». Del pollet i de l'ou. ¿Què ha estat primer: l'ou o el pollet...? ¿Què ha estat primer: el vell profeta Jeremies o el petit executor Jeremies...? ¿Què ha estat primer: la violència o el violent...? Repetiu amb Romeo Castellucci: «De pullo et ovo», del pollet i de l'ou, «De pullo et ovo». (...)

Voleu saber cap a on ens porta la desobediència de la llei de Déu i de la llei dels homes? Doncs el vell profeta Jeremies us en pot donar un brutal testimoni. La seva veu carregada de contundència i de  significació , la podrem escoltar al llarg de la magnífica nova proposta escènica de Romeo Castellucci. Una proposta escènica que arrenca, abans d’iniciar-se la representació, amb una imprevista paradoxa. Els espectadors, som convidats a posar-nos a les orelles els taps protectors que s’han repartit a l’entrada del teatre, per tal de protegir-nos si ho veiem necessari dels potents  decibelis que pot arribar a assolir l’impressionant aparell sonor de l’espectacle: nosaltres, si volem, podem deixar d’escoltar . Però per contra, la colla d’intèrprets reclutats ,que llueixen ja el seu impecable uniforme de policia (model USA) , i que s’han prestat  voluntàriament a un exercici d’obediència cega però en absolut sorda, depenen per complert del so que els hi arriba a les orelles a través d’un pingadillo. Ells, estan obligats a escoltar tota l’estona la veu que els indica cadascun dels gestos i dels moviments que han de realitzar. I amb això, ens estan donant un bon exemple a seguir : com de millor anirien les coses, si sempre estiguéssim amatents a la veu dels déus i del poderosos i dels directors d’escena  que saben molt millor el que ens convé que nosaltres mateixos , pobres criatures desconcertades!.  Ells, han assumit per complert el “ llistat de comportaments lliurat als participants inexperts” que també es reparteix entre el públic per tal que aquest, tingui clar el compromís assumit pels actors. I el compromís , tal i com indica la llista, comença per estar disposat a convertir-se en policia, a creure’s que s’és un policia de debò, i a seguir el millor possible cadascuna de les ordres, encara que aquestes puguin semblar ridícules o contradictòries o que et puguin exposar a la vergonya : això també està clarament especificat.Per cert que un altre dels compromisos assumits pels integrants d’aquest cos de policia , és el de no mirar mai als ulls dels seus companys . La mirada, individualitza i pot crear vincles, i aquí cal oblidar-se de l’individu i entendre que només s’és una peça més de l’engranatge col·lectiu. Fixem-nos com a mostra en la quantitat de pel·lícules i sèries que hem vist  ubicades a  mons distòpics ,  a països presents , passats o futurs regits per fèrries dictadures,  o a comissaries on tenen lloc interrogatoris que interpreten segons quines lleis de manera una mica laxa : sempre ens hi trobarem aquell representant de l’autoritat que li fa baixar el cap a qui ha tingut la gosadia de llençar una mirada furtiva tímida o arrogant dirigida a un altre rostre, enlloc de seguir el seu camí  amb discreta determinació, mirant-se només les sabates.Doncs ara que ja sabem com han sigut alliçonats els intèrprets, entrem ja a la sala. A l’escenari, ens esperen dues tan fascinants com inquietants màquines amb capacitat giratòria que no saps ben bé de què són capaces, però que intueixes que és millor no experimentar-ho personalment: de ben segur que també elles , estan programades per controlar tota distorsió que alteri l’ordre que ha de ser preservat fent us de qualsevol mitjà, per molt coercitiu que aquest mitjà pugui semblar. I quan el poder fa us de mitjans molt contundents , no ho fa pas per gust, sinó per necessitat. O potser us penseu que els torturadors, torturen per plaer? Bé: potser sí que en hi algun d’aquesta mena. Però llavors, no és un bon torturador: el bon torturador és el que, per posar com a exemple una tortura inclosa a la proposta de Castellucci, aplica el “waterboarding” (allò de posar un drap damunt la boca del torturat i anar abocant-li  aigua  tota l’estona per tal de provocar l’ofec) amb esperit de funcionari eficient que es limita a seguir les ordres del pingadillo. Tot i que també pot acabar passant que , amb tanta eficiència controlada, el policia sempre obedient acabi tenint un atac d’epilèpsia amb efectes contagiosos. Però un cop superat el petit entrebanc , tot tornarà a l’ordre previst. Quan li arriba el torn a Jeremies tot just començar l’espectacle, el vell profeta al qual se li atribueixen unes cèlebres lamentacions incloses a La Bíblia, ens deixarà clar que han estat el pecat i la desobediència , les causes que han propiciat la destrucció del Temple de Jerusalem a mans de l’exercit de Nabucodonosor. Però quan l’espectacle arribi a la seva fi i a l’escenari apareguin les paraules llatines (el llatí fa aquí constant acte de presència) “De pullo et ovo (del pollet i de l’ou)” , la presència d’un nen que sembla destinat a convertir-se en el nou profeta, ens farà palesa  la continuïtat de l’engranatge. I entre el vell profeta acostumat al patiment que no pot deixar de lamentar les temibles conseqüències derivades del comportament del seu poble, i el jovenet que amb la seva solemne actitud sembla mostrar la seva disposició a transformar-se  ben aviat en algú ben capaç de seguir transmeten ordres per un pingadillo, Castellucci omple l’escenari d’imatges sempre hipnòtiques, i sovint ben capaces de resultar alhora tan inquietants com tremendament belles. Quelcom que és una constant en el seu treball. Però que en aquest cas en concret, sembla voler evocar alhora aquella mena de terrible bellesa amenaçadora , però alhora capaç de generar la sensació  d’aixopluc, que saben també com transmetre les estructures dictatorials que exigeixen obediència cega. Davant del desconcert i la incertesa , res millor que tenir davant teu un nou ídol divinitzat  (aquí en surt un de ben impactant) que et marca com si també ell fos un director d’escena la mena de tabla gimnàstica uniforme que reprodueix els moviments de la divinitat i et fa sentir part d’un tot uniformat . A fora, i en solitud, em puc sentir molt indefens, i em puc fer moltes –masses- preguntes que em provoquin neguit . Aquí dins, fent el mateix gest que fan els meus companys i que ens ha ensenyat el diví ídol mecànic, no cal preguntar-se res, perquè em sento ficat dins d’una xarxa protectora. I d’altra banda, tenim els cerimonials i les desfilades amb consignes llatines en les quals fins i tot sembla retre’s tribut al mateix Beckett .  I tenim un monumental artefacte musical, aquesta  mena d’orgue aquàtic  que amb cada nota envia cap el cel un torrent d’aigua , creant així uns efectes visuals i sonor  del tot aclaparadors.  I tenim els  Quadres Vius que crea el cos de policia seguint la tradició d’aquells  “Tableau Vivant” d’altres temps,  amb els quals un grup d’actors o models reproduïa quadres cèlebres o no menys cèlebres escenes històriques. Tenim, doncs, aquells elements culturals que contribueixen a sublimar allò que podria provocar desajustos en l’acte d’obediència irracional a la qual se li vol atorgar una dimensió del tot racional.  Per cert: quan a Jeremies li arriba el moment de la mort, els intèrprets adopten una posició molt semblant a la que veiem al famós quadre de Jacques-Louis David “La mort de Sòcrates”: al bell  mig de la composició neoclàssica del quadre, emergeix la figura del filòsof condemnat a beure’s la cicuta que castiga amb la mort el seu acte de desobediència: missatge rebut!. Castellucci, mitjançant un us prodigiós de la llum, ens recorda alhora que els ulls que ens vigilen poden trobar-se damunt dels nostres caps, i fer servir gossos policia d’aquest que val més trobar-te sempre amb el musell tapat amb un bon morrió. I arribat el moment, fa que el seu tan compacte cos de policia faci una petita incursió a les grades on es troba el públic: ja va bé, que aquest no es despisti massa amb això que està contemplant un espectacle esplèndid, i recordi quin és el seu lloc, i què li pot passar si en vol ocupar un que no li correspongui, saltant-se així l’ordre predeterminat que dicta el pingadillo!