Romeo Castellucci identifica els agents de policía com una mena de germandat. Amb les seves regles, els seus ritus. Els seus privilegis. I amb una legitimitat a la violència garantida per la llei, per la societat. Per fer-ho compta amb un equip de 25 actors no professionals que només han de complir amb les ordres que reben des dels audífons. És cert que veure un grup d’agents (no cal pas que vagin amb defenses i lleteres) ja imposen al ciutadà a qui teòricament, vetlla. Podria ser molt interessant una reflexió sobre els motius pels quals se’ls hi atorga aquell poder. O veure qui són els que, realment, donen les ordres i sota quins criteris. Però la contundència de Bros no es preocupa d’això (tot i que el director en fes referència en la presentació a la premsa). L’obra cau en una denúncia maximalista gratuïta i falsa (segons Bros, tota la policia pega i abusa de la violència: per una banda, ja és un aspecte que és conegut i denunciat per les víctimes a la justícia i a la premsa, i, per una altra banda, generaliza com si tot el cos de policies actués de la mateixa forma).

Això sí, el dispositiu sonor i escènic és aclaparador. I manté un paral·lelisme amb una altra germandat habitual en la seva dramatúrgia si pensem en la trilogia de La Divina Commedia (Inferno, Purgatorio, Paradiso) o Sobre el concepte de rostre, en el fill de Déu. Aquests policies contrasten la violència amb la reproducció de quadres de la història de l’art o l’aparent defensa de patrimoni cultural. El quadre és tenebrós, amb una il·luminació blanca i una insistència sonora que obliga, per moments, a posar els taps de foam. (similars als de Political mother de Hofesh Schechter company).

Per a Castellucci en l’organització d’una germandat hi ha un evident gremialisme i les persones que no s’adapten als seus dictats pateixen la violència. També aquelles persones que els policies consideren que han infringit la llei. Aquesta por remet a Castellucci a l’Antic Testament. I, per fer-la efectiva se serveixen de les tortures, de les pallisses als calabossos, de les pistoles que poden disparar i fer desaparèixer, com qui mata per accident, perquè l’artefacte s’ha disparat sol en caure a terra. D’aquests textos bíblics, l’autor en rescata Jeremies que el converteix en un profeta que enllaçarà amb el Messies cristià. El mateix ídol que esperen els agents i que beneiran quan es transmuti en persona.

El director és un habitual del Temporada Alta. Ha presentat diverses instal·lacions i accions performàtiques (Ethica, al 2017 i Juli Cèsar. Trossos al 2014) i , sempre buscant el límit de violentar amb una estètica preciosa. Movent-se doncs, dins d’uns paràmetres paral·lels al teatre del dolor de Liddell. Aquest muntatge té més ambició en quan a poducció i és hàbil en reclutar actors per a cada festival. Els actors, en el fons, també deia Castellucci, actuen seguint les ordres dels directors. Com els policies. Ara sense el dret a pegar els espectadors (com a màxim, només violentar-los).