Bros, un dels espectacles més celebrats del Temporada Alta, s’ha pogut veure en dues úniques funcions al Teatre Lliure, en el marc del Festival Grec 2022. La Socìetas de Romeo Castellucci, constituïda contra la immobilitat del museu però des del predomini de les arts visuals, converteix l’escenari en un llenç d’imatges en moviment i sense faula al voltant del totalitarisme i l’obediència cega.  

Castellucci ha comptat aquí amb actors no professionals, reclutats al Temporada Alta, que s’han juramentat o compromès a seguir les ordres ‒rebudes individualment a través d’una orellera‒ “encara que siguin contradictòries” o els exposin a la vergonya ‒ho sabem pel full que s’entrega a cada espectador a l’entrada‒. Però abans que els germans o bros d’aquesta sinistra confraria, oficiants d’un culte incert ‒el de l’art, el del terror‒, facin la seva irrupció en escena, hieràtics com estàtues clàssiques i servils com escribes sumeris, es posa en marxa un dispositiu tecnològic, del tot aliè a les vel·leïtats del públic que es va acomodant: entre escanejos i detonacions, dos artefactes amb aspecte d’armes giren sobre els seus eixos a fi d’escodrinyar, enquadrar o encanyonar el personal. Instaurat el clima de terror i de totalitarisme hipervigilant, les màquines ‒ontològicament al mateix nivell que els humans‒ són retirades i compareix, sota un focus colossal, el vell profeta Jeremies, amb túnica blanca i branca de pelegrí ‒l’interpreta l’actor Valer Dellakeza: aquest sí que sap què hi ha vingut a fer‒. Sentirem les seves visionàries però inútils imprecacions en romanès i entreveurem la seva masmorra a Jerusalem, després que esdevingui un vagabund nu i indefens, a mercè dels esquadrons policials.

Immersos en un temps sense frontisses i embolcallats en una sublim, monumental il·luminació d’Andrea Sanson, els policies clònics, serials ‒tots són participants “desinformats”, excepte Luca Nava i Sergio Scarlatella‒, es col·loquen en posats grupals i corporativistes per a la validació que atorga la impressió fotosensible ‒s’activa un flaix que els fixa per a futurs àlbums‒, i es congelaran després com escultures vivents en composicions ben recognoscibles ‒Rembrandt, Goya, Jacques-Louis David, Géricault‒, momentàniament inhabilitats per a l’acció o l’execució, com si l’art els desactivés durant un brevíssim lapsus i els furtés la seva raó de ser.

El cos policial ‒animal i màquina alhora‒ realitzarà accions diverses. El poder els ha estat conferit per una instància superior ‒el pare Estat, el pare Déu‒, però a estones són botxins i a estones són víctimes. Agents i pacients. Un d’ells, del tot nu, esdevé cos torturat sobre el qual s’abatrà el seu executor, a cops de porra; l’espai sonor ‒amb música de Scott Gibbons i enginyeria de Claudio Tortorici‒ recrea les escomeses amb un efecte de turmenta elèctrica, com si comptés amb l’aval de la còlera divina. Alguns alcen teles amb lemes llatins, críptiques proclames per a iniciats; d’altres exhibeixen fotografies de grans dimensions en blanc i negre ‒un colós egipci, una pota palmejada, un mico blanc, un retrat de Samuel Beckett‒ que reenvien als orígens de la cultura i ens recorden fins a quin punt aquesta és indissociable de l’horror o de la barbàrie. De fet, una de les escenes més explícites de tortura a què es lliuren aquests agents, la del waterboarding o submarí, s’executa davant la imatge d’uns capitells corintis. Un dels moments culminants de l’espectacle és el de l’adoració d’un ídol estrafet per part dels guardians-celebrants, oblats abduïts en perfecta formació i pertorbadora sincronia, mentre un estrany orgue emet bafarades de vapor. Tot conclourà amb una enorme lona negra i l’expressió De pullo et ovo, que farà emergir un plançó abillat de blanc i falsament messiànic.

L’espectacle, plàstic i ritual com tots els de la Socìetas, mostra una violència extrema encapsulada en quadres sense fil de continuïtat però sotmesos al cànon i a la disciplina estètica. Les imatges apareixen dislocades en el llenç pictòric en què s’ha convertit l’escenari, i la referència als tableaux vivants cau en terra de ningú. En escena no es produeix cap síntesi; això, si de cas, és cosa de cada espectador. Amb una retòrica que no il·lustra sinó que restitueix a les imatges la seva complexitat, Castellucci cancel·la qualsevol pretensió de comunicar un significat i exalça, en canvi, la singularitat de la percepció. Tot plegat, una experiència liminar i intimidatòria. 

Article publicat a Núvol el 29 de juliol de 2022