Sopar amb batalla

Fer una broma de mal gust que potser no en té tant de broma com pretén que ens creiem qui la fa, pot posar en perill la més sòlida amistat. Això, Jordi Casanovas ho deixava ben clar a una comèdia titulada precisament Mala broma; una comèdia que girava al voltant del límits que cal o no cal posar-li a la sinceritat i a les gracietes , si no volem engegar a fer punyetes vincles als quals tampoc se’ls hi pot demanar impossibles.  Però el cas és que Casanovas ja  ens havia demostrat abans els catastròfics efectes d’aquesta mena de brometes i de segons quines exhibicions de sinceritat desmesurada  a la primera versió de Sopar amb batalla estrenada al Versus fa una dècada.  I ara, recupera tot renovant-lo a fons aquell salvatge divertiment , donant-li una dimensió més “mainstream” – el repartiment actual i les actuals dimensions del nou muntatge , marquen una mica territori en aquest sentit- , però sense perdre per això l’acidesa delirantment esbojarrada de l’original. I és que tant llavors com ara, el divertiment progressivament embogit que ens presenta l’autor vol oferir també un dibuix demolidor de l’entramat de mitges veritats , descarades mentides , hipocresies vàries i aliances insostenibles que es poden amagar darrera la bonica paraula “amistat”. Tot comença com comencen tantes i tantes comèdies construïdes al voltant  d’una reunió d’amics, encara que la fórmula sigui igualment aplicable a les reunions familiars ; només cal pensar en els “53 diumenges” que corren encara per altres escenaris.   Tot comença amb una teòricament ben engrescadora convocatòria de sopar, d’aquestes  que ja sabem que, en el millor dels casos, acabaran entre crits i confessions catàrtiques, i en les quals , les postres no arribaran mai a taula. Però que alhora – i per sort- ni en el pitjor dels casos acostumen a evolucionar cap a territoris tan extrems com els que Casanovas els hi fa recórrer als seus personatges en aquest cas. Esclar que també la brometa que dona el tret de sortida al deliri , és ben extrema; d’aquelles que per molt humor que li vulguis posar se’t queden travessades, si ets el seu destinatari. O fins i tot, si no ho ets, però et treu de polleguera veure com algú se’n serveix de l’humor per desmuntar algú altre tot furgant allà on fa més mal. I si qui se sent atacat/humiliat d’aquesta manera, és precisament la persona que té ja de partida més números per sentir-se una mica  exclosa del grup i de la seva dinàmica, ja pot passar que la reacció , acabi de vegades desbordant totes les previsions imaginables.Val a dir que Casanovas dibuixa el perfil  dels integrants d’aquest grup  ( i per cert que dins del grup, també  hi ha qui està sempre ben pendent del seu perfil per allò de les xarxes socials) amb resultats convincents, però no del tot homogenis: alguns d’aquests personatges presenten una entitat més sòlidament construïda que d’altres ; l’esquematisme del perfil resulta en aquest sentit especialment notòria en el cas de la Rocío amb accent porteny , a la qual Casanovas li regala una actuació musical, potser per compensar-la de la seva  feblesa estructural com a personatge . I val a dir que l’obra i fins i tot el mateix bon repartiment reunit per a l’ocasió,   es van creixent a mesura que Casanovas fa saltar totes les costures de la contenció. l  a mesura que el grup , ficat en un ambient que inevitablement et recorda també la sensacional reunió burgesa sense sortida imaginada per Buñuel a “El ángel exterminador”, es lliura ja desacomplexadament  a aquell “déu salvatge” del qual parlava Yasmina Reza en una de les seves millors obres ( si l’heu vista, ja sabeu que també els seus protagonistes s’acaben passant  més de quatre pobles , quan se n’obliden de les bones maneres civilitzades). Al llarg de primer tram de l’obra, mentre la tensió post broma  es mou encara dins de certs límits diguem que més educadament  convencionals, Casanovas introdueix algun que altre mecanisme no del tot convincent. I penso especialment en la molt primària sessió de resolució de conflictes que proposa la Gina, i que el grup accepta amb una unanimitat que no acaba de quadrar massa amb el tarannà  dels seus integrants; més encara, veient com la Gina ( també el seu personatge precisaria d’una mica més de background) condueix la sessió , amb artificis vocals inclosos. És quan la salvatjada irracional s’instal·la definitivament a l’escenari dividit a dos bandes i ocupat per dos bàndols oposats , quan l’espectacle agafa veritable volada, i Casanovas sap extreure-li al divertiment tota la seva mala baba. L’excés , es converteix en aquest cas en el millor instrument, no ja solament per arrencar la rialla , sinó també per aconseguir que aquí cadascú mostri el seu veritable perfil; aquell que no volem mai fer visible a cap xarxa social. Ni tampoc,  a cap sopar amb controlat final feliç , d’aquests en els quals sí és possible acabar gaudint de les postres , abans de tornar cap a casa pensant en quina gran cosa és l’amistat... sense bromes massa sinceres de per mig. 

La rialla és catàrtica. I riure en comunitat és un acte alliberador. El teatre és un bon indret per fer explotar aquesta energia tan positiva i, per a molta gent, és ritual i teràpia. Un acte de transformació. I no cal que la transformació sempre sigui intel·lectual. Entrem amb un estat emocional i en sortim amb un altre. Jordi Casanovas puja a l’escenari abans de començar la seva reposició de Sopar amb batalla al Teatre Borràs per agrair la nostra presència i recordar que alguns dels assistents són sanitaris que fa un any (i encara ara) lluitaven durament contra el virus i que avui han estat convidats per desconnectar de la feina i alliberar tensions. Tots ho hem fet. I és un gust fer-ho en comunitat. I els hi haig de confessar que no soc de riure fàcil, que moltes suposades grans comèdies on tota la platea es pixa de riure a mi em deixen fred. Però aquest cop he format part del magma. He entrat al joc de l’humor negre d’en Jordi Casanovas i he rigut en comunitat. Que bonic que és riure al teatre!La dramatúrgia de Casanovas ja fa anys que és referencial a casa nostra. Casanovas és un picapedrer de la paraula, del gènere, de la construcció del relat. Un home que fa anys que escriu, dirigeix i produeix a un ritme vertiginós. Fa vint anys, o més, que crea històries que han sabut connectar amb un públic transversal. De fet, podríem parlar de dos Casanovas molt diferenciats: aquell que ha creat històries que a mig camí entre la comèdia, el thriller i el drama, i aquell que parla de les nostres misèries morals, de les relacions socials i dels monstres que habiten dins nostre. Els retrats de Casanovas mai són, ni seran, amables. Més endavant, Casanovas va fer un salt cap a un nou gènere per aprofundir en el retrat pervers dels humans: el Teatre Verbatim. Ja no hi ha lloc pel riure, la realitat dels testimonis de Ruz-Bárcenas, Port Arthur o Jauría –tres exemples d’obres Verbatim del dramaturg de Vilafranca del Penedès– no ho permet. Aquests monstres conviuen amb nosaltres. No són els mateixos monstres de ficció que crea Casanovas, encara que aquests ens puguin ser molt propers. Però, mentre el Verbatim és necessari per despertar la nostra consciència, la ficció de Casanovas actua com a mirall i descompressor al mateix temps. Reconeixem com a nostres certes actituds dels seus personatges, però l’enrevessada trama permet que agafem suficient distància emocional per a sorprendre’ns, patir i riure’ns d’ells sense haver de flagel·lar-nos.I en aquest calaix situem Sopar amb batalla. Fa deu anys que va escriure aquesta història i la va portar a la Sala Versus Glòries amb una jove companyia sortida de l’Eòlia. Deu anys després, amb més bagatge professional a les espatlles, Jordi Casanovas li ha donat unes quantes voltes, ha afinat els conflictes i ha actualitzat alguns personatges, mantenint això sí la mateixa estructura. Ens explica doncs la història d’un sopar que organitzen el Dani i la Cris a la seva nova casa a una urbanització allunyats de la ciutat. Els convidats són els amics de la Cris. Però la nit no és sols un sopar d’inauguració de la casa. El Dani vol demanar-li a la Cris de casar-se amb ell i els amics estan involucrats en tot el pla. Però els seus amics tenen unes altres intencions.L’obra té dues parts molt diferenciades. En el primer tram, Casanovas és molt transparent en les seves intencions. Tots els diàlegs i les accions serveixen per presentar-nos els personatges, les seves excentricitats, els seus conflictes i traumes interiors i veure les possibles batalles que es puguin lliurar. Fins i tot ens mostra indissimuladament la seva “escopeta de Txékhov”: un trepant. Tot molt senzill, molt pla, a l’espera que la trama ens porti cap a algun punt d’inflexió. I aquest gir arriba orgànicament (res en la dramatúrgia de Casanovas és forçat) degut al rancor i a la mala gestió de les emocions d’un dels personatges. Una reacció airada, immadura, tremendista, un encreuament de cables que aboca als personatges a una situació de supervivència que progressivament anirà desembocant en una espiral de violència i una decadència moral. Hom recorda El Ángel Exterminador de Luis Buñuel en molts moments de l’obra, però aquí la degradació dels personatges està justificada, no hi ha cap element estrany i inexplicable. Els conflictes es van fent grans i la distància física i emocional entre els personatges és cada vegada més insalvable. Mentrestant, des de la platea, tots hem entrat de ple en el relat, patint i rient a parts iguals, imaginant una possible sortida, un pacte, una solució que alliberi la pressió d’aquells dos espais: el saló i la cuina, que actuen com els dos camps de batalla.La dramatúrgia és impecable, però la direcció no es queda enrere. Prima el ritme i la confusió molts cops amb dues converses al mateix temps. Però res queda a l’aire, tot acaba sent comprensible. I en aquest sentit juga a favor un repartiment d’actors amb hores de vol. Uns més que altres defensen els seus personatges des del patetisme i l’excentricitat. Francesc Ferrer defensa com mai el paper de gos apallissat, un Dani venjatiu i obsessiu; la Mar del Hoyo és la correcta Cris que acaba traient la fera psicòpata; Meritxell Calvo (Clara) és la perfecta instagramer addicta al mòbil; Peter Vives (Sergio) és un intel·lectual que busca el raonament per sobre de l’enfrontament, però a qui els fets l’acabaran superant; Jordi Coll (Rafa), altiu i provocador, sembla estar per sobre del be i el mal; la Majo Cordonet (Rocío) de menys a més (és el personatge a qui li falta més desenvolupament); i la Júlia Barceló, la Gina, la mirada externa, la noia que passava per allà i que acaba sent víctima de la ràbia d’un dels personatges. Tots els personatges estan molt ben escrits i cada actor sap posar-se a les sabates del seu paper.Veure una platea tan plena fa un goig terrible. I reconforta que sigui per una obra tan rodona, divertida i intel·ligent com és Sopar amb batalla. Esperem que Jordi Casanovas no deixi d’oferir-nos aquestes comèdies negres i que segueixi, de tant en tant, traient a passejar els monstres interns que té.

Hi ha un teatre «marca Casanovas». Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) ha reactualitzat, revisat i perfilat la comèdia negra «Sopar amb batalla» que va estrenar el 2010 al Versus Teatre amb intèrprets que sortien de l'Escola Eòlia. Amb un nou repartiment, Jordi Casanovas reuneix uns personatges que actuen encara com a adolescents ja granadets, sense una situació estable, més aviat inestable, tant sentimentalment com professional, desenfeinats alguns d'ells, desconcertats en algun cas, però plens també d'idees i de mirada il·lusionada per un futur millor.Quan Jordi Casanovas els té aplegats en un ambient generalment reclòs, l'autor els va entrampant en una sèrie de petits conflictes que sorgeixen encadenadament mantenint una atractiva atmosfera de psicosi, d'intriga i, a vegades, d'angoixa i tot per als espectadors, elements que en teatre no s'aconsegueixen fàcilment i aquest és un dels mèrits de les obres de Casanovas que dirigeix ell mateix.En aquest «Sopar amb batalla», els personatges —les víctimes, vaja—, són set. Set amics de sempre, però que també amaguen petits secrets i petites rancúnies els uns als altres. Una de les parelles, feta fa poc, els reuneix en un sopar a la nova caseta unifamiliar dels afores de la ciutat que s'acaben de muntar.L'acció transcorre en dos espais sempre a la vista: la cuina i el saló-menjador. La disposició escènica a dues bandes, permet tenir aquesta sensació d'apartament xafardejat des de cadacuna de les dues estances. A partir d'una broma de mal gust d'un d'ells, la tensió va in crescendo, provocada, en part, per una presumpta sessió terapèutica d'una de les amigues, assistenta de geriàtric, que, amb un estil becari, intenta aplicar el que sap entre els altres com si fossin avis.L'estructura de l'obra té dues grans virtuts: allò que l'autor vol explicar dels personatges es va descobrint gairebé per casualitat, per una frase que no havia d'haver sortit mai a la llum, per una insinuació, per la descoberta d'una mentida, per una confessió del grup sobre alguna qüestió d'algun d'ells... Una manera de crear un guió sense caure en una base lineal sinó que fa pujades i baixades, cosa que manté oberta la incògnita en els espectadors. L'altra virtut del muntatge és el progressiu trencament en dos del grup d'amics. D'aquí vénen els dos espais (cuina i saló-menjador) que es converteixen en dos camps de batalla separats per una paret invisible i divisòria i tancats sota pany i clau.Sobreviure sense menjar, sense mòbil o sense poder anar al lavabo es converteix en un handicap insuperable que força la negociació. I de la negociació es passa a l'ús de la força. I de l'ús de la força, a la violència descontrolada admesa per tot el grup, i al terror psicòlògic, i a la tragicomèdia —en diuen comèdia negra— que convida a ser vista, perquè sigui mínimament creïble dins de la ficció extrema, amb un permanent somriure.Jordi Casanovas, en aquest deu anys, ha aportat un llenguatge jove a l'escena teatral, un llenguatge que beu generacionalment de les fonts del cinema d'acció, del psicològic, de les historietes del còmic i de les sèries televisives i que ha configurat un llenguatge trencador que només ha d'anar amb compte a no autocaducar per repetitiu. Una marca com el teatre «marca Casanovas» no es fa només perquè ha trobat el camí de la prefabricació sinó perquè se sap reinventar constantment. (...)