Jordi Casanovas és un valent. S’ha atrevit a actualitzar un text del 2010 amb set actors i fer temporada a Barcelona, en el circuït privat. Cal dir, però, que aquesta valentia parteix d’una peça que atrapa des del minut 1 tant als que van ballar amb els vinils Maxi Disco o El tec i la teca com als que escolten la música que els hi tria l’Spotify. La situació de comèdia romàntica va creixent i derivant en una divertida intriga un punt gore. Els girs són molt eficaços i agafen desprevingut els espectadors, que riuen de sorpresa en sorpresa. Tot i els riures, l’escena deixa al descobert les petites hipocresies, enganys i vergonyes d’un grup d’amics que semblava, d’arrencada, exemplar.

Francesc Ferrer (Ramon) és un antiheroi que funciona d’antagònic del grup amb la seva voluntat de semblar modern amb jocs de paraules que eren moda fa tres dècades (tipus Txaxi-piruli, Nasti-de-plasti). Li acompanya d’antagònica la Gina (Júlia Barceló), que prova de posar en pràctica un tècnica de resolució de conflictes que va ser un èxit a la residència d’avis on treballa. I que acaba sent el còctel explosiu que la comèdia necessitava. Peter Vives i Meritxell Calvo són la parella d’intel·lectuals, que van d’escriptors de moda i d’influencers, que es pensen que poden calmar la tempesta, quan en realitat són els més vulnerables de tots. Jordi Coll fa el paper de sobrat, el més depredador de tots i també amb una vergonya que no s’ha atrevit a expressar mai fins llavors. Mar del Hoyo és la parella i amiga ideal (amb alguna feblesa per la claustrofòbia i algun amor extraviat també, s’insinua). Majo Cordonet, per últim, s’ha guanyat el títol de l’artista del grup ( i, si no cal, ningú li qüestionarà).

En l’acció trepidant, es crea una mena de frontera entre la cuina i el menjador. En alguns moments, puntuals, la conversa en cada estança es manté en paral·lel. En la majoria, els d’un espai queden en fosc per poder donar el focus a l’altra, i viceversa. Ben diferent al treball d’orfebreria coreogràfica d’Angle mort del Versus, de fa unes setmanes… Aquí, el ritme supera l’estranyesa. I el final, esclatant, trenca amb la definició de comèdia romàntica. Segurament, és el més creïble, després d’aquest castell de focs d’artificis i mentides. La clau (precisament) de la trama és la constrasenya de l’alarma que els manté aïllats. Del Santo y seña que l’amfitriona ha oblidat ( i l’amfitrió no vol revelar si no hi ha un canvi d’actitud) s’acaba amb unes escenes de sang i poc seny.