Fer una broma de mal gust que potser no en té tant de broma com pretén que ens creiem qui la fa, pot posar en perill la més sòlida amistat. Això, Jordi Casanovas ho deixava ben clar a una comèdia titulada precisament Mala broma; una comèdia que girava al voltant del límits que cal o no cal posar-li a la sinceritat i a les gracietes , si no volem engegar a fer punyetes vincles als quals tampoc se’ls hi pot demanar impossibles.  Però el cas és que Casanovas ja  ens havia demostrat abans els catastròfics efectes d’aquesta mena de brometes i de segons quines exhibicions de sinceritat desmesurada  a la primera versió de Sopar amb batalla estrenada al Versus fa una dècada.  I ara, recupera tot renovant-lo a fons aquell salvatge divertiment , donant-li una dimensió més “mainstream” – el repartiment actual i les actuals dimensions del nou muntatge , marquen una mica territori en aquest sentit- , però sense perdre per això l’acidesa delirantment esbojarrada de l’original. I és que tant llavors com ara, el divertiment progressivament embogit que ens presenta l’autor vol oferir també un dibuix demolidor de l’entramat de mitges veritats , descarades mentides , hipocresies vàries i aliances insostenibles que es poden amagar darrera la bonica paraula “amistat”.

Tot comença com comencen tantes i tantes comèdies construïdes al voltant  d’una reunió d’amics, encara que la fórmula sigui igualment aplicable a les reunions familiars ; només cal pensar en els “53 diumenges” que corren encara per altres escenaris.   Tot comença amb una teòricament ben engrescadora convocatòria de sopar, d’aquestes  que ja sabem que, en el millor dels casos, acabaran entre crits i confessions catàrtiques, i en les quals , les postres no arribaran mai a taula. Però que alhora – i per sort- ni en el pitjor dels casos acostumen a evolucionar cap a territoris tan extrems com els que Casanovas els hi fa recórrer als seus personatges en aquest cas. Esclar que també la brometa que dona el tret de sortida al deliri , és ben extrema; d’aquelles que per molt humor que li vulguis posar se’t queden travessades, si ets el seu destinatari. O fins i tot, si no ho ets, però et treu de polleguera veure com algú se’n serveix de l’humor per desmuntar algú altre tot furgant allà on fa més mal. I si qui se sent atacat/humiliat d’aquesta manera, és precisament la persona que té ja de partida més números per sentir-se una mica  exclosa del grup i de la seva dinàmica, ja pot passar que la reacció , acabi de vegades desbordant totes les previsions imaginables.

Val a dir que Casanovas dibuixa el perfil  dels integrants d’aquest grup  ( i per cert que dins del grup, també  hi ha qui està sempre ben pendent del seu perfil per allò de les xarxes socials) amb resultats convincents, però no del tot homogenis: alguns d’aquests personatges presenten una entitat més sòlidament construïda que d’altres ; l’esquematisme del perfil resulta en aquest sentit especialment notòria en el cas de la Rocío amb accent porteny , a la qual Casanovas li regala una actuació musical, potser per compensar-la de la seva  feblesa estructural com a personatge . I val a dir que l’obra i fins i tot el mateix bon repartiment reunit per a l’ocasió,   es van creixent a mesura que Casanovas fa saltar totes les costures de la contenció. l  a mesura que el grup , ficat en un ambient que inevitablement et recorda també la sensacional reunió burgesa sense sortida imaginada per Buñuel a “El ángel exterminador”, es lliura ja desacomplexadament  a aquell “déu salvatge” del qual parlava Yasmina Reza en una de les seves millors obres ( si l’heu vista, ja sabeu que també els seus protagonistes s’acaben passant  més de quatre pobles , quan se n’obliden de les bones maneres civilitzades). Al llarg de primer tram de l’obra, mentre la tensió post broma  es mou encara dins de certs límits diguem que més educadament  convencionals, Casanovas introdueix algun que altre mecanisme no del tot convincent. I penso especialment en la molt primària sessió de resolució de conflictes que proposa la Gina, i que el grup accepta amb una unanimitat que no acaba de quadrar massa amb el tarannà  dels seus integrants; més encara, veient com la Gina ( també el seu personatge precisaria d’una mica més de background) condueix la sessió , amb artificis vocals inclosos. És quan la salvatjada irracional s’instal·la definitivament a l’escenari dividit a dos bandes i ocupat per dos bàndols oposats , quan l’espectacle agafa veritable volada, i Casanovas sap extreure-li al divertiment tota la seva mala baba. L’excés , es converteix en aquest cas en el millor instrument, no ja solament per arrencar la rialla , sinó també per aconseguir que aquí cadascú mostri el seu veritable perfil; aquell que no volem mai fer visible a cap xarxa social. Ni tampoc,  a cap sopar amb controlat final feliç , d’aquests en els quals sí és possible acabar gaudint de les postres , abans de tornar cap a casa pensant en quina gran cosa és l’amistat… sense bromes massa sinceres de per mig.