El futur. Joan Yago

Vist el diumenge, 4 de maig de 2025 a la Sala Versus Glòries de Barcelona. "El futur" és la clau de volta de tot el que veiem en escena des de l'inici fins al final de l'espectacle. Començant per una entendridora relació (que es projecta en un text a una pantalla) del com pensaven diverses persones l'any 1.900 que serien les coses i les persones l'any 2.000. Algunes, encertades, sobretot perquè es basaven en la naturalesa humana, altres comprensiblement exagerades, i altres, a la fi, pensant més en la societat del 1.900. Com les pel·lícules futuristes dels anys 30, 40 o 50. Posteriorment, tenim un seguit d'escenes, no relacionades entre elles (o sí) de diversos moments en el passat i en el futur (mai en present), de personatges més que reconeixibles: L'arribada dels immigrants de la resta de l'estat, i com no, de les masies i món rural de la Catalunya profunda, a mitjans del segle XX. Curiosament, potser perquè l'ambició era modesta, ells van aconseguir feina, una casa pròpia, tenir una família... tal i com somniaven. Posteriorment, el moment més brillant i d'un humor més negre, ens arriba amb la trobada de dues parelles (si bé 'parella' no expressa exactament el que veiem) on aquells que coneguin la novel·la (basada en fets reals) Sybil, de Flora Rheta Schreiber publicada el 1973, hi veuran una font d'inspiració. Res d'espoilers, però riureu molt. Posteriorment, una inspirada (i sarcàstica) confluència de com solucionar el teletransport que ens albirava Star Trek, però solucionat tècnicament per algun polític actual, o per Monty Python, el que preferiu. Alhora, ens ve la ment la magnífica '¡Olvídate de mi!' (com habitualment, magistralment traduït de l'anglès "Eternal Sunshine of the Spotless Mind") amb uns esplèndids Jim Carrey i Kate Winslet, que ens planteja la possibilitat d'una amnèsia selectiva. :-o La darrera de les escenes, ja en un futur força llunyà, ens fa plantejar si, com passa sovint amb les mascotes ara mateix, podrem considerar els androides com a part de la nostra família, i patir quan hem d'acomiadar-los. L'actuació dels 5 intèrprets, 4 actrius i un actor, sovint fent personatges que no tenen res a veure, és molt coral i equilibrada, servint principalment als interessos del text i de les propostes que ens fa. En conjunt, una grata experiència, però tret de diversos moments molt apreciables, no manté un pols prou poderós durant tot l'espectacle.

A l’Escenari Joan Brossa es pot veure, fins al 29 de setembre, El futur, una obra que es va estrenar fa uns mesos al Teatre Eòlia, en el marc de la Mostra d’Intèrprets Emergents. Joan Yago, dramaturg conegut pel seu treball dins la companyia La Calòrica, i també per muntatges tan reeixits com You say tomato o Sis personatges – Homenatge a Tomás Giner, ha escrit i dirigit aquesta peça a partir de les idees i improvisacions d'un grup de joves actors graduats a l'Eòlia.  Cantava Leonard Cohen que el futur és un crim i que, quan arribi, no hi haurà res que puguem tornar a pensar amb claredat. Enfront del catastrofisme imperant, El futur de Joan Yago constitueix una mena d'apel·lació lúdica a la consciència, una reflexió entorn de les nostres idees sobre l'esdevenidor, a partir d'un fris cronològic que abraça des de l'any 1900 fins al 2098 i pel qual llisquen desitjos, temors i estrafolàries profecies. Set joves i talentosos intèrprets —Berta Bähr, Cristina Baró, Uri Callau, Júlia Calzada, Martí Costa, Aura Foguet i Xènia Sellarés— entren i surten de les històries amb lleugeresa i eficàcia, portant-nos d'un escenari temporal a un altre, i realitzant a més  dinàmiques transicions —retrospectives o predictives, íntimes o coreografiades—. En cadascuna de les sis escenes centrals, un personatge viatja mentalment en el temps, cap enrere o cap endavant, per mostrar-nos les visions de futur de les generacions passades i venidores. El ritme i la intensitat van en augment, com també l'interès i el factor sorpresa, en un crescendo tan progressiu i esplendorós com els efectes d'orquestració del Boléro de Maurice Ravel, que obre la peça. El passat es propulsa amb força cap al futur —des de les mítiques prediccions de John Elfreth Watkins fins a les especulacions sobre l'estat del planeta a finals del segle XXI—, en un ràpid lliscar per l'eix cronològic que acaba deixant enrere l'època actual. Hi ha marge per a la fabulació i la mitificació del passat, l'anticipació a problemes concrets i els discursos apocalíptics sobre el destí de l'espècie. Motius com el famós Doomsday Clock o com l'anomenada Singularitat Tecnològica —en l'àmbit de la futurologia— es combinen amb conceptes d'allò més imaginatius que, des de llocs i hipòtesis que voregen la ciència-ficció, aborden aspectes tan crucials com l'actitud envers el medi ambient i l'ètica de la cura. Amb un to desenfadat, gens pretensiós i enormement efectiu, Yago demostra un cop més el seu enginy i ofici, posats en aquest cas al servei d'un jove i preparat elenc que desplega una gran quantitat de registres interpretatius. Amb una taula, quatre cadires i alguns complements en tenen prou per generar les diferents situacions. La il·luminació contribueix decisivament a la creació dels espais. El vestuari reflecteix de manera aproximativa les successives èpoques recreades, i, cap al final, es vol irònicament, maldestrament futurista. La proposta de direcció es nodreix de recursos tan genuïnament teatrals com el de crear, tan sols amb la mirada i les reaccions dels actors, un personatge assumit per una veu en off, o com fer que un narrador aturi l'escenificació per ampliar la història o aprofundir en els detalls. Cal destacar l'harmoniosa alternança entre text projectat, al·locució al públic i escenes dialogades. La crítica es vehicula de manera subtil però eficient, i es desprèn de situacions que palesen la mal·leabilitat dels comportaments socials; és el cas de les noves i absurdes modes identitàries i relacionals que, dutes a l'extrem, produeixen moments de gran hilaritat. L'obra juga amb les expectatives dels personatges i amb les dels espectadors. Una predicció n'engendra una altra. Els successius futurs es concatenen a partir de situacions quotidianes que, descabdellades amb humor i una fèrtil inventiva, remeten a il·lusions i desassossecs pràcticament ancestrals. El més destacat i lloable de tot és l'intent desesperat i alhora empàtic d'imaginar un demà, l'esforçat repte d'endevinar els avenços, conflictes i neguits del futur. I com que els somnis —o els malsons— no fan sinó definir els propis somiadors i el món que els sosté, el que aquesta peça pretén, en darrer terme, és examinar la nostra mirada sobre el món i reflexionar sobre la possibilitat d'intervenir-hi, de fer-la més amable i generosa. Perquè, tal com diu un dels personatges en un moment donat, només som capaços de crear allò que som capaços d'imaginar. Get ready for the future.  Article publicat a Núvol el 19 de setembre de 2019

Si l'escriptor Pere Calders hagués nascut el 2012, en comptes del mític 1912, l'any del Titànic, probablement d'aquí a uns quants anys —com a autor novell!— escriuria un recull de contes curts semblant al de les petites històries d'aquesta obra que té la dramatúrgia de Joan Yago (Barcelona, 1987). El muntatge «El futur» respira realisme màgic més que surrealisme i, en certs moments, repeteixo, respira també la subtil ironia caldersiana. La tradició literària no és mai dolenta, ben al contrari.A partir d'un quadre de gest —modernament en diríem de "càmera lenta"— els diferents personatges de l'obra fan un viatge de gairebé dos segles (1900 - 2100), del passat al futur, passant per algunes escenes de caire costumista, com per exemple el relat de la immigració de postguerra i l'impacte de l'arribada de la que seria l'àvia d'una de les protagonistes a Barcelona o també —una de les millors peces del conjunt— la mirada de futur de la parella jove embarassada que busca pis i que fa passar per davant seu tota la vida que li espera quan neixi el seu plançó, amb les virtuts, els riscos i els defectes. Això, sense deixar de fer un salt cap al que fa cent anys anomenaven Futurisme, amb la possibilitat de viatjar en el temps i l'espai sense moure's del vestíbul de l'aeroport, només amb els auriculars lluminosos connectats al cap. Un Futurisme no exempt d'incomunicació i ple igualment de desig de recerca de l'amor de l'altre.Joan Yago, dramaturg central malgrat que la creació també és col·lectiva, juga amb la ciència-ficció light, és a dir, aquella que, de tan realista deixa de ser ficció. I ho fa tant amb pessigades cap als avantpassats més recents com amb esgarrinxades cap a les generacions més presents. La mirada enrere, ironitzant sobre alguns propòsits que els que els han viscut ja saben que s'han fos pel camí. I la mirada al present o futur recent, ironitzant també sobre els propòsits dels més joves que els estan vivint i comencen a saber que també es fondran pel camí que els espera.«El futur» fa honor al seu nom perquè la companyia s'ha format a partir dels últims cursos de l'Escola Eòlia, on s'havia estrenat. Nous intèrprets, doncs, que pràcticament debuten fora del seu espai escènic habitual de formació i que ja apunten força alt, en expressivitat, interpretació i capacitat de captivar un públic molt ampli, sense fronteres generacionals. (...)