Si l’escriptor Pere Calders hagués nascut el 2012, en comptes del mític 1912, l’any del Titànic, probablement d’aquí a uns quants anys —com a autor novell!— escriuria un recull de contes curts semblant al de les petites històries d’aquesta obra que té la dramatúrgia de Joan Yago (Barcelona, 1987). El muntatge «El futur» respira realisme màgic més que surrealisme i, en certs moments, repeteixo, respira també la subtil ironia caldersiana. La tradició literària no és mai dolenta, ben al contrari.

A partir d’un quadre de gest —modernament en diríem de “càmera lenta”— els diferents personatges de l’obra fan un viatge de gairebé dos segles (1900 – 2100), del passat al futur, passant per algunes escenes de caire costumista, com per exemple el relat de la immigració de postguerra i l’impacte de l’arribada de la que seria l’àvia d’una de les protagonistes a Barcelona o també —una de les millors peces del conjunt— la mirada de futur de la parella jove embarassada que busca pis i que fa passar per davant seu tota la vida que li espera quan neixi el seu plançó, amb les virtuts, els riscos i els defectes. Això, sense deixar de fer un salt cap al que fa cent anys anomenaven Futurisme, amb la possibilitat de viatjar en el temps i l’espai sense moure’s del vestíbul de l’aeroport, només amb els auriculars lluminosos connectats al cap. Un Futurisme no exempt d’incomunicació i ple igualment de desig de recerca de l’amor de l’altre.

Joan Yago, dramaturg central malgrat que la creació també és col·lectiva, juga amb la ciència-ficció light, és a dir, aquella que, de tan realista deixa de ser ficció. I ho fa tant amb pessigades cap als avantpassats més recents com amb esgarrinxades cap a les generacions més presents. La mirada enrere, ironitzant sobre alguns propòsits que els que els han viscut ja saben que s’han fos pel camí. I la mirada al present o futur recent, ironitzant també sobre els propòsits dels més joves que els estan vivint i comencen a saber que també es fondran pel camí que els espera.

«El futur» fa honor al seu nom perquè la companyia s’ha format a partir dels últims cursos de l’Escola Eòlia, on s’havia estrenat. Nous intèrprets, doncs, que pràcticament debuten fora del seu espai escènic habitual de formació i que ja apunten força alt, en expressivitat, interpretació i capacitat de captivar un públic molt ampli, sense fronteres generacionals. (…)