Vist el diumenge, 4 de maig de 2025 a la Sala Versus Glòries de Barcelona.

“El futur” és la clau de volta de tot el que veiem en escena des de l’inici fins al final de l’espectacle. Començant per una entendridora relació (que es projecta en un text a una pantalla) del com pensaven diverses persones l’any 1.900 que serien les coses i les persones l’any 2.000. Algunes, encertades, sobretot perquè es basaven en la naturalesa humana, altres comprensiblement exagerades, i altres, a la fi, pensant més en la societat del 1.900. Com les pel·lícules futuristes dels anys 30, 40 o 50.

Posteriorment, tenim un seguit d’escenes, no relacionades entre elles (o sí) de diversos moments en el passat i en el futur (mai en present), de personatges més que reconeixibles: L’arribada dels immigrants de la resta de l’estat, i com no, de les masies i món rural de la Catalunya profunda, a mitjans del segle XX. Curiosament, potser perquè l’ambició era modesta, ells van aconseguir feina, una casa pròpia, tenir una família… tal i com somniaven.

Posteriorment, el moment més brillant i d’un humor més negre, ens arriba amb la trobada de dues parelles (si bé ‘parella’ no expressa exactament el que veiem) on aquells que coneguin la novel·la (basada en fets reals) Sybil, de Flora Rheta Schreiber publicada el 1973, hi veuran una font d’inspiració. Res d’espoilers, però riureu molt.

Posteriorment, una inspirada (i sarcàstica) confluència de com solucionar el teletransport que ens albirava Star Trek, però solucionat tècnicament per algun polític actual, o per Monty Python, el que preferiu. Alhora, ens ve la ment la magnífica ‘¡Olvídate de mi!’ (com habitualment, magistralment traduït de l’anglès “Eternal Sunshine of the Spotless Mind”) amb uns esplèndids Jim Carrey i Kate Winslet, que ens planteja la possibilitat d’una amnèsia selectiva. 😮

La darrera de les escenes, ja en un futur força llunyà, ens fa plantejar si, com passa sovint amb les mascotes ara mateix, podrem considerar els androides com a part de la nostra família, i patir quan hem d’acomiadar-los.

L’actuació dels 5 intèrprets, 4 actrius i un actor, sovint fent personatges que no tenen res a veure, és molt coral i equilibrada, servint principalment als interessos del text i de les propostes que ens fa.

En conjunt, una grata experiència, però tret de diversos moments molt apreciables, no manté un pols prou poderós durant tot l’espectacle.