El meu nom és Hor

Psirc és un ferm defensor del nou circ. D’aportar noves mirades als exercicis acrobàtics d’un àgil i un portor. Després de molt temps de recerca, presenten una peça amb moltíssimes aristes interessants. Que donen molta més volada al seu exercici construït a base de força i equilibri: S’han imaginat una cova inexistent d’un paratge on se senten atrapats, talment a la profunditat de La Veronal a Voronia. En aquest espai fosc i imaginari, han creat un joc de llums tant poètic com rudimentari. I han deixat que, de les seves ombres apareguessin titelles que manipulen i amb les que interactuen. És un material preciós, que saben respectar amb cura. Però, davant d’una recerca tant exquisida han oblidat bastir una dramatúrgia que relligui tot plegat. Ara, la peripècia és més aviat insulsa. Que no acaba d’encertar el to amb el que es vol narrar. Que no sap per on trepitjar. I amb peus de fang és molt perillós pretendre sortir-ne airós d’un espectacle de circ contemporani. Probablement, amb quatre cosses d’un dramaturg justificarien tot aquest material i li donarien una projecció poètica (com és ara) i profunda, enfocada (com li falta a hores d’ara). Psirc és una companyia inquieta, que indaga. Ho va ser amb el seu treball de presentació: Acrometria. També va treballar amb els de Sixto Paz a Tender Napalm, convertint uns quadres descriptius en veritables coreografies amb el cos. La paraula anava a càrrec dels actors. També viatjaven a un lloc fosc, i s’enfrontaven a uns monstres espantosos. Però la contundència del text feia que la producció no perdés el rumb. Ara, sense un subjecte que voler explicar la producció deambula perduda. I així és impossible sortir d’una cova maleïda. Necessiten la brúixola d’un dramaturg. Quan la trobin, reeixirà.

La companyia PSiRC ens va sorprendre positivament l’any 2013 amb Acrometria, un espectacle produït amb molts pocs diners però que, tot i això, va ser un èxit. L’espectacle era la versió ampliada d’una peça de 7 minuts titulada LAB, que va ser el bateig de la formació creada l’any 2011 pels joves Wanja Kahlert (Baviera, Alemanya, 1986) i Adrià Montaña (Granollers, 1983). Acrometria va comptar amb la participació d’una tercera artista, Anna Pascual (Los Galindos) i l’espectacle va captivar per la seva novetat acrobàtica, per la troballa de noves geometries humanes i per intensos moments que tocaven la fibra de l’espectador. Un d’aquests moments va ser la torre de tres amb música clàssica, sens dubte una de les seqüències més emotives que ha donat el circ català els últims temps. I és que les acrobàcies i els equilibris, fusionats amb peces de música clàssica —de Tomaso Albinoni o Geminiano Giacommelli, entre d’altres— són un dels segells de la formació. Només per això ja val la pena anar a veure les seves creacions. Tot i ser una companyia desconeguda i la migradesa de recursos, PSiRC va guanyar el 2012 el premi Zirkòlika a la millor companyia emergent i va presentar Acrometria en 12 països durant 3 anys, acumulant fins a 120 funcions. Era lògic, doncs, que després d’aquest èxit hi hagués una certa expectació abans de l’estrena del seu nou espectacle. Un dels mestres dels joves artistes ha estat Martí Soler (Baró d’Evel Cirk) i en aquest segon treball han comptat amb l’ajuda del projecte europeu De Mar a Mar, finançat amb fons europeus Feder, i també el suport de la Generalitat de Catalunya a través de l’OSIC i l’ICEC. Aquestes ajudes han permès produir El meu nom és Hor, títol que fa referència a una de les obres de Michael Ende, l’escriptor alemany que va renovar la novel·la fantàstica i juvenil, autor entre d’altres de La Historia Interminable —coneguda sobretot per la versió cinematogràfica— Momo, En Jim Botó o La presó de la llibertat. Kahlert i Montaña han estat treballant durant un any i mig en un espectacle basat en la seva estada en una cova, una vivència de la qual donen pocs detalls però que sembla que els ha colpit. L’experiència ha donat peu a un magnífic espectacle, ple de sensibilitat i amb un munt d’idees molt ben travades entre elles. A l’espectacle s’hi barregen equilibris, acrobàcies suaus, comicitat, textos i uns jocs de llum que es fan amb un aparell que s’han inventat, anomenat Luminòfon, que es toca com una guitarra elèctrica però que, enlloc de sons, fa llums. A banda de Wanja Kahlert (portor) i Adrià Montaña (àgil), els protagonistes són dos titelles, un de fusta —Jorge— i un d’espuma —Blau— que tenen dues personalitats molt diferents i que cal veure l’espectacle per descobrir. És un circ difícil de catalogar, tot i que s'acosta a un circ galàctic. De fet, la música de Jaume Sisa hi és present amb el mític tema Qualsevol ni pot sortir el sol. Hi ha innocència, hi ha festa, hi ha absurd, hi ha angoixa, hi ha reflexió, hi ha sinceritat... L’obra s’inspira en les imatges surrealistes i oníriques d’Edgar Ende —no confondre amb Michael Ende, el seu fill— i en textos del poeta romanès Tristan Tzara i del filòsof català Josep Maria Esquirol, entre d’altres autors. I quina relació tenen tots aquests noms? Aparentment cap. El mèrit és haver aconseguit una obra originalíssima, eclèctica però molt coherent, divertida en els seus diàlegs àcids i crítics, i amb moments emocionalment colpidors, com la seqüència de Kahlert i Jorge amb l'adagio d’Albinoni.El meu nom és Hor té un enorme treball creatiu al darrere. En molts moments aconsegueix captivar-nos amb imatges que realment et transporten a una cova prehistòrica, on els primers humans primitius es miraven encuriosits, o a aquelles coves a les quals entràvem quan érem adolescents i teníem ganes de descobrir coses. I en aquest espectacle descobrim coses, moltes coses i totes diferents. Com diu la companyia a la seva web, l'espectacle “no ens farà més intel·ligents ni virtuosos, ja que el nostre circ no és ni escola ni església”. Però que els espectadors ho tinguin clar. Hi descobrirem un món, la cova secreta de PSiRC.