La companyia PSiRC ens va sorprendre
positivament l’any 2013 amb Acrometria,
un espectacle produït amb molts pocs diners però que, tot i això, va ser un
èxit. L’espectacle era la versió ampliada d’una peça de 7 minuts titulada LAB, que va ser el bateig de la formació
creada l’any 2011 pels joves Wanja Kahlert (Baviera, Alemanya, 1986) i Adrià
Montaña (Granollers, 1983). Acrometria va comptar amb la
participació d’una tercera artista, Anna Pascual (Los Galindos) i
l’espectacle va captivar per la seva novetat acrobàtica, per la troballa de
noves geometries humanes i per intensos moments que tocaven la fibra de
l’espectador. Un d’aquests moments va
ser la torre de tres amb música clàssica, sens dubte una de les seqüències més
emotives que ha donat el circ català els últims temps. I és que les acrobàcies
i els equilibris, fusionats amb peces de música clàssica —de Tomaso Albinoni o Geminiano
Giacommelli, entre d’altres— són un dels segells de la formació. Només per això
ja val la pena anar a veure les seves creacions.

Tot i ser una companyia desconeguda
i la migradesa de recursos, PSiRC va guanyar el 2012 el premi Zirkòlika a la
millor companyia emergent i va presentar Acrometria
en 12 països durant 3 anys, acumulant fins a 120 funcions. Era lògic, doncs,
que després d’aquest èxit hi hagués una certa expectació abans de l’estrena del
seu nou espectacle. Un dels mestres dels joves artistes ha estat Martí Soler
(Baró d’Evel Cirk) i en aquest segon treball han comptat amb l’ajuda del
projecte europeu De Mar a Mar, finançat amb fons europeus Feder, i també el
suport de la Generalitat de Catalunya a través de l’OSIC i l’ICEC. Aquestes
ajudes han permès produir El meu nom és
Hor, títol que fa referència a una de les obres de Michael Ende,
l’escriptor alemany que va renovar la novel·la fantàstica i juvenil, autor
entre d’altres de La Historia
Interminable —coneguda sobretot per la versió cinematogràfica— Momo, En Jim Botó o La presó de la llibertat.

Kahlert i Montaña han estat
treballant durant un any i mig en un espectacle basat en la seva estada en una
cova, una vivència de la qual donen pocs detalls però que sembla que els ha
colpit. L’experiència ha donat peu a un magnífic espectacle, ple de
sensibilitat i amb un munt d’idees molt ben travades entre elles. A
l’espectacle s’hi barregen equilibris, acrobàcies suaus, comicitat, textos i uns
jocs de llum que es fan amb un aparell que s’han inventat, anomenat Luminòfon, que
es toca com una guitarra elèctrica però que, enlloc de sons, fa llums. A banda de Wanja Kahlert (portor) i Adrià
Montaña (àgil), els protagonistes són dos titelles, un de fusta —Jorge— i un d’espuma
—Blau— que tenen dues personalitats molt diferents i que cal veure l’espectacle
per descobrir. És un circ difícil de catalogar, tot i que s’acosta a un circ
galàctic. De fet, la música de Jaume Sisa hi és present amb el mític tema Qualsevol ni pot sortir el sol. Hi ha innocència, hi ha festa, hi
ha absurd, hi ha angoixa, hi ha reflexió, hi ha sinceritat…

L’obra s’inspira en les imatges
surrealistes i oníriques d’Edgar Ende —no confondre amb Michael Ende, el seu
fill— i en textos del poeta romanès Tristan Tzara i del filòsof català Josep
Maria Esquirol, entre d’altres autors. I quina relació tenen tots aquests noms?
Aparentment cap. El mèrit és haver aconseguit una obra originalíssima,
eclèctica però molt coherent, divertida en els seus diàlegs àcids i crítics, i amb
moments emocionalment colpidors, com la seqüència de Kahlert i Jorge amb l’adagio
d’Albinoni.

El meu nom és Hor té un enorme treball creatiu al darrere. En molts moments aconsegueix captivar-nos amb imatges que realment et transporten
a una cova prehistòrica, on els primers humans primitius es miraven
encuriosits, o a aquelles coves a les quals entràvem quan érem adolescents i
teníem ganes de descobrir coses. I en aquest espectacle descobrim coses, moltes
coses i totes diferents. Com diu la companyia a la seva web, l’espectacle “no
ens farà més intel·ligents ni virtuosos, ja que el nostre circ no és ni escola
ni església”. Però que els espectadors ho tinguin clar. Hi descobrirem un món, la cova secreta de PSiRC.