Psirc és un ferm
defensor del nou circ. D’aportar noves mirades als
exercicis acrobàtics d’un àgil i un portor. Després de molt temps
de recerca, presenten una peça amb moltíssimes aristes
interessants. Que donen molta més volada al seu exercici construït
a base de força i equilibri: S’han imaginat una cova inexistent
d’un paratge on se senten atrapats, talment a la profunditat de La
Veronal a Voronia.
En aquest espai fosc i imaginari, han creat un joc de llums tant
poètic com rudimentari. I han deixat que, de les seves ombres
apareguessin titelles que manipulen i amb les que interactuen. És un
material preciós, que saben respectar amb cura. Però, davant d’una
recerca tant exquisida han oblidat bastir una dramatúrgia que
relligui tot plegat. Ara, la peripècia és més aviat insulsa. Que no
acaba d’encertar el to amb el que es vol narrar. Que no sap per on
trepitjar. I amb peus de fang és molt perillós pretendre sortir-ne
airós d’un espectacle de circ contemporani. Probablement, amb
quatre cosses d’un dramaturg justificarien tot aquest material
i li donarien una projecció poètica (com és ara) i profunda,
enfocada (com li falta a hores d’ara).

Psirc és una companyia inquieta, que indaga. Ho va ser amb el seu treball de presentació: Acrometria. També va treballar amb els
de Sixto Paz a Tender Napalm, convertint uns quadres descriptius en
veritables coreografies amb el cos. La paraula anava a càrrec dels
actors. També viatjaven a un lloc fosc, i s’enfrontaven a uns
monstres espantosos. Però la contundència del text feia que la
producció no perdés el rumb. Ara, sense un subjecte que voler
explicar la producció deambula perduda. I així és impossible
sortir d’una cova maleïda. Necessiten la brúixola d’un
dramaturg. Quan la trobin, reeixirà.