Blasted

Sarah Kane es una autora tremendamente compleja. Su obra está llena de interrogantes y de brutalidad nada gratuita. La virtud de Blasted, su primer texto, reside en la rotura in situ del realismo de la primera parte en favor de la representación abstracta de la violencia y el horror humanos. En la primera parte, los espectadores somos voyeurs de lo que ocurre entre las cuatro paredes de la habitación de hotel diseñada por Silvia Delagneau. A través de las cortinas semitransparentes que la delimitan, vemos como llega una pareja. Él, mayor, dominante, sin tapujos. “He cagado en sitios mejores”, suelta nada más ver el espacio. Ella, pequeña, sumisa, tímida, quieta y silenciosa. Ya en los primeros minutos de función, sin apenas palabras, descubrimos el tipo de relación que tienen, tóxica, abrupta y basada en la dependencia emocional. La violencia se va gestando poco a poco hasta explotar, y entonces llega el caos. La guerra (¿qué importa cuál?) se personifica y extiende su manto. Lo que era pequeño e íntimo cobra dimensión, invade el escenario y la vida. La historia de unos personajes concretos se convierte en un drama que nos salpica a todos. Lo más fascinante de esta historia son unos personajes llenos de claroscuros. Ian –Pere Arquillué, que demuestra con valentía que toca de maravilla todas las teclas- es un monstruo, misógeno, racista y homófobo. Pero también es una persona moribunda, sin ni una sola esperanza, alegría o ilusión. Agrede, odia y abusa de los demás –física y verbalmente- porque es la única forma que tiene de despertar su alma apagada, gastada, inerte. De sentir algo ahora que viene de vuelta de la vida y cualquier resquicio de luz se ha extinguido por el camino. A su lado, Kate –Marta Ossó- es una chica enfermiza e infantil, con la inocencia especialmente acentuada de quien todavía lo tiene todo por recorrer. Completa el reparto el soldado, Blai Juanet, representante nada fácil del caos, de la crueldad sin sentido, del horror mecanizado. Alicia Gorina dirige el montaje con elegancia, sin renunciar a la potencia pero sin hacer pornografía. La tensión del montaje se respira en el ambiente. A la fuerza de las palabras se le unen los símbolos visuales, el uso sin tapujos de elementos de atrezzo que aparentan ser pero no son. La directora no oculta la falsedad del teatro. Deja que el muerto que cuelga del techo se levante y abandone el escenario por su propio pie. Nos enseña la bolsa rellena de agua que simulará ser un bebe. Y no por ello resulta menos demoledor su trágico final. Nos recuerda que todo lo que vemos es una gran mentira; que lo que se está contando va más allá de una anécdota privada e íntima; que la realidad estremecedora, la que nos debe preocupar, es la que sigue estando afuera, mientras nosotros seguimos cómodamente en nuestras butacas. Al TNC se le pueden – y se le deben- criticar muchas cosas. Pero es de agradecer que por una vez (lástima que sea anecdótico) se escoja a una directora joven para un texto de una autora contemporánea. Y también que el mensaje profundamente oscuro de Kane se represente, sin miedo a incomodar pero sin contribuir al morbo. Que siga generando polémica. Y que nos sirva de alerta. Porque la insensibilidad, el subestimar y normalizar el daño que hacemos, es el motor que mueve a Ian y que cada vez nos mueve más a todos. Y eso solo puede llevarnos al desastre. 

(...)Blasted es una obra muy complicada, no sólo de digerir que aquí ya cada cuál verá que le pasa por dentro, es una obra muy complicada de montar, de dirigir, de interpretar... Unos días después de ver el montaje sigo pensando que peca de conservador. Desde la puesta en escena que protege al espectador de una manera un tanto inexplicable a la dirección de actores demasiado contenida.El texto sigue siendo maravilloso pero eso ya nos venía de fábrica. No logro entender el porqué de las cortinas, que dependiendo de donde te encuentres sentado dificulta la visibilidad de los personajes entre los pliegues. He llegado a pensar que actúan como pantalla, una especie de filtro que haga que el espectador no se crea todo aquello que ve sino que parezca como una caso más de los que salen en las noticias.Inseparablemente unidas a las cortinas está la elección del diseño de luces de Raimon Rius, excesivamente naturalista, blanco, sin cambios, una búsqueda demasiado remarcada por hacer bonito algo que no lo es. Falta ese ambiente hipnótico y catastrófico que te deja el texto cuando lo lees.A la puesta en escena se une un comprensible y a la vez discutible casting de actores. Pere Arquillué es un peso pesado de la interpretación catalana, un nombre que hace cartel y que vende entradas, pero que lo único que consigue transmitir su encarnación de Ian es asco, de todo lo que el texto marca que suelte por la boca. Me falta la angustia existencial que dibuja Kane. Tampoco queda bien definida la turbulencia con la que está descrito el personaje, ese mundo interior con un punto psicótico que en manos de Arquillué se ha visto totalmente desdibujado.Más compensada está Marta Ossó como Cate pero a la que la batuta de dirección tampoco ha sabido encontrar el punto. No se ha querido hacer sangre de un tema tan delicado como los abusos sexuales y se ha dejado que sean las palabras más que las acciones las que den a entender el que está o va a pasar. Ossó tiene la escena más simbólica hacia el final de la obra, donde sin mediar palabra es una bofetada directamente al estómago y sin duda lo mejor del montaje.(...)

“Les opcions són representar la desesperació i la brutalitat o no representar-les. Jo he triat representar-les perquè de vegades hem de baixar als inferns amb la imaginació per tal d’evitar anar-hi en la realitat. Prefereixo arriscar-me a la sobredosi al teatre que a la vida”.  SARAH KANE I amb aquestes paraules , Sarah Kane sembla estar donant-li a la seva obra , a la sobredosi de desesperació i brutalitat que ens té preparada, un component gairebé catàrtic. Perdoneu que us faci un spoiler ( o salteu-vos si voleu un parell de línies ), però cal tenir present que la darrera paraula que es pot escoltar a”Blasted”, és la paraula “gràcies”, que és pronuncia tot just després d’un acte d’alimentació/ compassió/amor absolutament significatiu. Era Kane també , la que afirmava que “Blasted” era una obra “realment esperançadora, perquè els personatges continuen esgarrapant una vida entre les ruïnes”. Quelcom que, d’altra banda ,els converteix per moments en éssers beckettians, personatges que al ben mig del paisatge més desolador, encara volen seguir esperant el que molt probablement  mai arribarà, mentre es recorden a ells mateixos que, al cap i a la fi, encara són vius. Potser tan cecs i tan invàlids com el Hamm de “Fi de partida”, però vius , malgrat tot. Seguint amb les paraules de la mateixa Kane – les seves entrevistes resulten una forma absolutament apassionant d’apropar-se a la seva obra; quelcom que no sempre es pot dir de tots els autors - , va ser també ella qui va afirmar que “Blasted” era una obra sobre “la crisi de viure, sobre la violència i la violació, i sobre coses que passen entre persones que es coneixen i que, ostensiblement, s’estimen”. I el fet que Kane faci referència a aquesta mena d’estimació que segueix movent-se entre la parella  de l’obra, pot resultar-li a més d’una persona més escandalós que les imatges que Kane disposa a l’escenari; aquestes imatges que, quan l’obra es va estrenar al Londres de 1995, van provocar tant  d'enrenou i tan rebuig; sovint entre la mateixa crítica que  uns anys després  entonaria el “mea culpa”, proclamant – ara sí- les qualitats brutals del text. Kane fins i tot va tenir la gosadia d’afirmar que a ella, li agradava molt el personatge d’Ian ( per cert, periodista de professió, com el pare de Kane)  : “crec que és divertit. Veig que altres persones creuen que és un cabró; i ja sabia que passaria . Però crec que és extremadament divertit”. I per acabar d’il·lustrar aquesta afirmació, posa com exemple el dilema moral que ella mateixa va sentir quan un conegut seu que s’estava morint de càncer de pulmó, va començar a deixar anar els acudits racistes més terribles que havia escoltat mai, sense poder deixar de reconèixer que aquells acudits horrorosos, eren alhora molt bons i molt divertits. I pensant alhora que potser aquest conegut no els estaria explicant, si no fos per la consciència de la proximitat de la mort. Tornant a Ian, Kane deia “Sí, penso que és un monstre. Però  també crec que és fantàstic. L’únic que sé és que volia que el soldat fos pitjor”. Una noia  molt jove, un home força més gran que ella amb el qual ha tingut relació des de força abans que comenci l’obra ( és a dir , quan ella era encara molt més jove que ara; a partir d’aquesta dada , poseu-li l’edat que volgueu a aquelles primeres trobades clarament sexuals), i un soldat sortit de no se sap bé on que vindrà a trasbalsar-ho tot, a trencar l’aparent realitat del que hem vist fins el moment de la seva irrupció a escena. I en certa forma a dividir l’obra en dos meitats que, lluny d’estar separades per l’efecte sorpresa del canvi de registre escènic al qual assistim, s’autoalimenten l’una a l’altra : tal i com Kane deixa ben clar, la violència que bé de fora , no és altra cosa que la violència que neix de dins. Cap mur d’habitació d’un hotel de luxe com aquest en el qual Kane situa el malson, pot aturar aquesta dialèctica. Les coses terribles que passen de vegades entre els més fins llençols d’un establiment cinc estrelles, no són més que l’altre cara de les matances que , posem pel cas, tenen lloc a qualsevol indret perdut de la vella Europa. Cal recordar que “Blasted” va ser escrita mentre les noticies sobre Srebrenica s’escolaven per televisió tant a les habitacions de luxe de qualsevol hotel, com a la mateixa habitació en la qual Kane estava escrivint la seva obra. I Kane va modificar notablement el que estava escrivint, tenint en compte l’esclat de violència i la demanda de compassió dels que la patien que va irrompre a la seva habitació mitjançant la tele. Va ser llavors, quan Kane va concebre els dos grans blocs absolutament integrats en un tot que presenta la seva obra. El primer d’ells, escrit una mica a la manera d’Ibsen , per esmentar l’autor al qual ella mateixa fa referència. El segon, ficat entre unes runes beckettianes per les quals es passeja també el fantasma del Rei Lear: els paral·lelismes entres les escenes de tortura i la referència a la ceguesa de les dues obres, resulten aclaparadorament evidents. Però tornem al principi de tot. Tornem a la paraula “representació”. Com es poden representar, la desesperació i la brutalitat? Com es pot representar allò que podria semblar irrepresentable?  Com es pot visualitzar la violència extrema a un escenari , sense forçar la maquinaria del tremendisme efectista , o sense omplir-ho tot de sang ( Kane, detestava en aquest sentit el sistema Tarantino) , o –per contra - ,sense resultar excessivament elusius , o posar-se excessivament metafòrics? Alícia Gorina, en el seu en molts sentits notable muntatge de l’obra ( i cal agrair-li d’allò  més al TNC que hagi programat aquest muntatge, donant finalment a conèixer entre nosaltres un text fonamental del teatre contemporani ) , intenta trobar una via diferent per tal de visualitzar aquesta representació. I l’intent la porta a prendre decisions que resulten estimulants. Però que alhora , crec que no acaben de transmetre el cop de puny emocional que ens hauria de transmetre el text. A l’escenari, la visceralitat ( fins i tot, la visceral tendresa) de l’obra de Kane queda sovint un punt esmorteïda, malgrat que resulti evident que Gorina i els seus intèrprets, han volgut fer una feina visceral. Gorina opta per dividir la Sala Petita en dues grades, situant entre elles el quadrilàter central en el qual  té lloc la representació, aquesta habitació d’hotel de luxe més suggerit que evident. Però envolta el rectangle amb cortinatges que creen una sensació de distanciament un xic feixuga,  com si un fotogràfic efecte flou estès difuminant tota l’estona la intensitat del que passa dins. I com si, paradoxalment, enlloc de fer-nos sentir a nosaltres mateixos dins l’habitació, en volgués fer sentir com voyeurs que fiquen l’ull a la intimitat aliena. Un o una ( a mi com a mínim, em va passar) , pot començar a preguntar-se quan ja fa una estona que s’ho està mirant tot a traves les cortines en quin moment aquestes cauran. I si es coneix el text, s’intueix que la caiguda no arribarà fins que tot esclati pels aires, i les parets es converteixen en grans forats pels quals pot entrar l’horror en carn viva: l’espera, es fa en aquest sentit massa llarga . I l’esclat un xic massa suau, si tenim en compte les seves enormes repercussions.  D’altra banda la directora , probablement buscant el ràpid efecte de  connexió evident entre el text i l’ara i aquí, situa a l’escenari una presencia de premsa local amb noticies que parlen de violacions que resulta més aviat sobrant, i força una mica massa una evidència que no caldria remarcar. I – més important encara- , opta per deixar ben a la vista la ficció de la representació, d’una forma crec que valenta – aquesta és una d’aquelles decisions en les quals queda clar que una directora juga fort, assumint la possibilitat que el risc generi alguna pèrdua- , però un xic fallida. No vull entrar en detalls que ja descobrireu per vosaltres mateixos i mateixes: dono per fet que cap de vosaltres es perdrà aquest espectacle imprescindible, que recomano absolutament encara que no estigui del tot d’acord amb ell. Però, i prescindint de detalls, el fet de veure com els intèrprets es preparen per l’escena següent i com es preparen també per convertir determinants elements escènics en representacions de determinats éssers vius, actua una mica com efecte distorsionat de la representació de la violència buscada per Kane. I en l’apartat interpretatiu, després d’aplaudir la forma de llançar-se a tomba oberta de l’actuació de Pere Arquillué i la intensa presència  de Blai Juanet, trobo a faltar en Marta Ossó una dicció més potent, més d’acord amb la punyent posició del seu personatge: de fet, constato que en la representació a la qual vaig assistir, moltes de les paraules de la Marta resultaven difícils d’entendre; una dificultat compartida amb altres espectadors de la mateixa representació. I això, malgrat que la Cate de la Marta, sí sap com transmetre’ns la seva vulnerabilitat , les seves dependències, i fins i tot , la seva necessitat de sentir menyspreu envers allò del que , alhora, no sap com separar-se.