Sarah Kane purgava el seu esperit  fosc i trencat amb una escriptura que esclatava a la cara de l’espectador de la manera més desagradable. D’un cinisme extrem, una crueltat que incomoda. Escrivia històries que es desfeien per la intensitat de la violència soterrada. Així mateix és Blasted. Es fa difícil recomanar-la perquè és repulsiva, en quasi tots els seus aspectes. Però aquesta brutalitat descarnada és el que la fa única i radicalment interessant. Un viatge als inferns de la humanitat i que obliga a repassar comportaments i pensaments foscos inconfessables de cada espectador. 

Alícia Gorina, efectivament, combrega molt bé en aquest escenari fred, dur, quiet, sense quasi bri d’esperança per a la humanitat. Cosit de venjança més o menys directa,visible. Aquells paratges desoladors de Déu és bellesa ara abarquen molt més enllà de l’art. La solitud de la noia, amb problemes de relació evidents amb un home molt més madur, que n’abusa intel·lectualent i físicament remet a aquelles Imatges gelades (Beckett,2012). També a una certa estètica de cortines que difuminen el quadre d’Edward Hopper, sí. De fet, l’hotel impersonal (que acull la relació més bruta i anònima combrega, en certa manera, en aquella Singapur de Pau Miró, del 2009, Teatre de Ponent (dins del programa del T6 del TNC.

La directora ensenya els actors despullats, fràgils fins a l’extrem. Així, es torna a veure una transparent Marta Ossó (Lear, la caça de l’home, o bé Sala de miralls) i un Pere Arquillué que es destapa de cap màscara (potser en un món semblant al de Primer amor, de Beckett). El dominador passa a ser víctima de la guerra, que el tortura com a venjança estèril. El protagonista, des del seu dolor, va perdent la seva capacitat racional i de moviment i sembla que s’enfonsi en aquell món postapocalíptic d’Els dies feliços. En la primera obra de Kane, l’autora es compadeix de la noia i li dóna un punt d’humanitat final (tot i que hagi de perdre la seva puresa ingènua per a sobrteviure).

Finalment, Albert Arribas és el traductor de la peça, però s’intueix que coincideix amb la forma de presentar l’escena. És dura i incòmoda, però s’allunya (per sort) dels esclats de sang o els efectes pel·liculers. és més inquietant  la vilència des del silenci que l’esclat d’una bomba i ràfegues intermitents de llum. En canvi, hi ha un cert gust en ensenyar com serà l’escena vinent, fent que els propis actors preparin l’escena, esventrant aquella habitació d’un luxe que la converteix en sòrdidament global.