El bufón del rey Lear

No se lo pierdan, solo hasta el domingo 1 de mayo. Vuelve una lección magistral de teatro. Teatro puro. Teatro dentro del Teatro. Un espectáculo ágil, dinámico, sorprendente, divertido y que invita a reflexionar, puesto que en el fondo somos bufones en nuestra propia vida. El Bufón del Rey Lear, es el quinto monólogo de un magnífico actor, Felipe Cabezas, un maestro en la utilización de las máscaras y la Commedia dell´Arte, y en muchas cosas más como aquí demuestra.  Felipe Cabezas es además el autor de este excelente guion que juega con El rey Lear, variando su argumento sin dejar de ser fiel a Shakespeare. Lo hace desde la perspectiva irónica, pícara, sarcástica, astuta, burlona y obligadamente sumisa, del bufón que pese a todo nunca pierde la honestidad ni la dignidad. En un hábil triple salto, pasa del pasado al mundo actual, de la ficción a la realidad. Con una extraordinaria utilización del limitado espació que se agranda mágicamente y consigue prolongarse en mundos y personajes que no se ven pero que alcanzan un gran valor dramático (la tempestad, el apagón).Felipe Cabezas además consigue en ese ir y venir de lo real a lo inventado, hacer un hermoso homenaje al teatro independiente, a las salas independientes, a los amantes del teatro en toda su pureza y precariedad.Es un acto de amor y supervivencia, en el que se muestra como actor, autor, creador y director de la sala (junto a Isabella Pintani, con quien la crearon en el 2013). La Sala Fénix, la alternativa de la alternativa, un hogar teatral en pleno Raval.Felipe Cabezas se auto-dirige, con el asesoramiento y coaching de otro enamorado del Teatro, Jordi Pérez, que no pudo mantener su bello proyecto del Teatre La Vilella (2013-2019), aunque en el tiempo que consiguió tenerlo vivo, nos ofreció muchas veladas de buen teatro.Cabe destacar también la dirección de arte, máscaras y vestuarios de Anna Chwaliszewska y la audio escena de Orestes Gas usando sonidos emitidos por el propio actor. Esta obra fue escrita y estrenada en el 2017 y puntualmente se ha ido reestrenando en cortas temporadas cada año. Este año cumple su cuarta temporada.  texto, [email protected]

Qui hagi gaudit ja d’algun dels monòlegs de Felipe Cabezas, coneix sobradament la seva capacitat per transformar les paraules en emocions, en accions, per multiplicar-se en un munt de personatges que comparteixen confidències amb nosaltres, tot barrejant la sàtira política i la reflexió irònica, profunda, al voltant de la creació artística. I El bufón del Rey Lear és, en aquest sentit, un treball exemplar. Gràcies a les màscares i direcció d’art d’Anna Chwaliszewska i a la polimòrfica i explosiva interpretació de Cabezas –dirigit amb pols ferm per Jordi Pérez–, El bufón del Rey Lear és un espectacle vibrant, intens, que no dona respir ni al seu únic intèrpret ni al públic. El muntatge demostra que es pot (i cal) reinterpretar Shakespeare des d’una òptica viva, contemporània, connectant-lo a fets actuals i colpidors. La poderosa personalitat artística de Felipe Cabezas troba a la Commedia dell'Arte i al cabaret eines creatives sorprenents, farcides de matisos tràgics, burlescos i autoreflexius. L’actor elabora un comentari sobre la pròpia obra shakespeariana i sobre la realitat social i política catalana, mullant-se en tots dos terrenys, atrevint-se amb un clàssic reverenciat i amb un conflicte que a altres artistes espanta, potser per allò de posicionar-se públicament. Més enllà, però, d’aquestes al·lusions –que s’agraeixen: el teatre ha de recollir el sentiment del carrer–, El bufón del Rey Lear posseeix una força escènica inqüestionable, reflectida en moments tant antològics com l’escena de la tempesta: la desesperació del monarca és tan atordidora com el temporal que nega les seves terres. Una escena èpica, immensa, que aconsegueix lligar espectacle i reflexió d’una manera no gaire usual. 

“Decir la verdad es un signo inequívoco de locura”. Ho diu el bufó del rei. I diria que ve a voler dir que tot està podrit. Perfecte, res de nou, en realitat. Assumint aquesta premissa, el bufó, personatge sempre emparat en l’humor (la follia?), esdevé la figura més adient per dir-ne unes quantes, de veritats. La distància que adquireix i les confidencialitats que atresora li donen una perspectiva i una objectivitat de tot el que passa fins al punt que, indubtablement, si proclama la veritat, vol dir que està boig. Felipe Cabezas dignifica aquesta figura del l’obra de Shakespeare El rei Lear en un monòleg que no ho és tant: l’actor, sol a l’escena, no oblida altres personatges, com les filles del rei,el rei, els consellers... als qui dona veu i hi posa cara a través de màscares o senzills gestos. L’actor, amb l’ajut de Jordi Pérez (una mena de subdirector de l’obra) desplega el seu gènere favorit, amb humor (una eina fonamental per fer crítica social), amb tocs de la commedia dell’arte, amb respecte a l’obra original (no és una versió, senzillament aprofita l’avinentesa...) i amb complicitat amb el públic, davant del qual despulla la seva ànima, amb moments còmics però també amb episodis realment durs, com quan rep les trucades dels seus fills. El que passa sobre l’escenari és una història amb diversos personatges i amb dos fils paral·lels: per una banda, la narració de l’obra original, que l’actor (i autor) ens transmet en els seus trets fonamentals, permetent-se tota mena de llicències, des d’estripar el guió fins a contínues picades d’ullet a l’espectador. Per una altra, quan el bufó es desmaquilla, al mig de l’obra, davant del mirall, deixa de ser el personatge i es queda ell mateix, l’actor, el productor, el gestor cultural que lluita contra les administracions, fredes, implacables, que no agafen el telèfon, per tirar endavant. La sàtira shakespeareana demostra que té vigència en el temps... No li tallaran el cap perquè ara ja no es fan, aquestes coses, però la metàfora de la situació de la cultura queda ferotgement clara.