El bon pare

El programa de mà d'aquesta comèdia és tota una declaració d'intencions: el rostre del protagonista (el bon pare) de cap per avall. Que és com quedarà tot plegat —avís per a espectadors— a manera que avanci la trama de la història de David Plana (Manlleu, 1969), una història que té un bon guió, una trama àgil i uns diàlegs d'aire de comèdia francesa, fruit segurament d'una de les branques de la trajectòria professional de l'autor, que ha estat com a guionista, entre altres, darrera de la sèrie «La Riera» de TV3 durant unes quantes temporades.«El bon pare», protagonitzada per l'actor Lluís Soler, representa l'ascens i caiguda d'un personatge contemporani, polític, excomunista transvestit al socialisme, influent capitost des de l'alcaldia d'una ciutat mitjana (un poble, comparat amb Barcelona), arquitecte de professió abandonada, que ha regalat algunes illes de vianants als seus conciutadans als quals vigila i observa com un déu de l'Olimp des de la seva casa-xalet, al capdamunt, amb el poble als seus peus, enmig d'un disseny impecable anti-Ikea, dissenyat escenogràficament per Sebastià Brosa, que regala la vista dels espectadors abans, durant i després de la representació, com si aquests visitessin una pàgina web immobiliària i passessin els ulls per aquelles mansions de luxe que, amb la valoració actual del mercat postbombolla, superen el milió i mig d'euros, que és el que costa tocar el Paradís amb la punta dels dits.Quatre personatges tenen la força suficient per crear una situació que puja i puja sense aturador i que a través d'un llenguatge molt afinat i de solatge popular, aconsegueix que l'humor intel·ligent faci oblidar les penes durant noranta minuts. Una situació de caire realista i molt actual —pare controlador però progressista i obert, separat però en bona relació amb la seva exdona, amb una filla presumptament estudiant d'economia a Berlín i el seu, diguem-ne "amic", fill d'un propietari rural de la població— que quan ja té en posició l'espectador fa sobtadament un gir per evolucionar cap a una centrifugació del que ha estat la línia paterna del protagonista. (...)

David Plana ha tornat al teatre amb una comèdia de girs continus. En cada escena, el públic coneix algun aspecte de la història d'una parella separada i la seva estimada i valoradíssima filla. L'autor i director fa que, a voltes, el públic conegui més que algun dels personatges, extrem que permet copsar molt millor els enganys d'aquesta aparent família modèlica. A mesura que avança l'obra, es va furgant més endins, eliminant la superficialitat de les circumstàncies (descobrir la filla participant en una plana de vídeo gens convencional, per exemple) i mirant de recompondre l'amistat, la confiança, a partir del personatge protagonista. Lluís Soler torna amb David Plana a fer un personatge, un punt egocèntric (li agrada escoltar-se molt i gaudir de la soledat des d'un punt de vista privilegiat) com ja interpretava a Per un Sí o per un no (Sala Muntaner, 2014). Teresa Vallicrosa és una dona mal separada d'un marit que encara estima però de la que ja se sent desenganyada. Aprofita totes les oportunitats però ja no es fa il·lusions. Georgina Latre personifica el personatge sobre el que pivota tota la trama. ës carinyosa amb e pare que admira, tot i que, potser, hauràs après de la mare a fer-ne un cas relatiu, un punt interessat. Finalment, Jaume Madaula fa un divertit secundari: entre ingenu i venjatiu que resol una pèrdua  irreparable vital amb un bot infantil, com despreocupat. Lúcida paradoxa.Per últim, cal detacar l'espai molt ambiciós. Amb entrades i sortides elevades, amb diferents estances obertes, com la terrassa, l'office o el saló. Acostumats al teatre de mínims, conceptuial (per decisió o inversió de la producció) aquest espai semirealista, amb il·luminació precisa, permet gaudir d'una finestra admirable. Tant, que el públic li fa fotos abans d'arrencar la sessió! La peça agrada a un públic molt ampli tot i que, potser no l'arriba a commoure; només a fer-lo somriure i a preguntar-se com reaccionaria davant de  la tempesta de notìcies d'aquest alcalde pendent de reelecció? Segurament, el final honest acontenta tothom i no desperta massa converses de sortida cap al vestíbul...

Diu la saviesa popular que els draps bruts es renten a casa. I més si tens una llar de luxe en un espai privilegiat amb vistes a la petita ciutat de la qual ets l’alcalde. Un polític esquerranós i d’èxit a punt d’emprendre una nova campanya electoral, el progenitor modèlic que ha educat la seva única filla com un amic i que, amb menys d’una jornada, veurà com la seva vida perfecta i aparentment controlada no té res a veure amb la realitat.David Plana signa text i direcció en una comèdia per a tots els públics, especialment aquells que no acostumen a trepitjar un teatre. La clau és que barreja la broma fàcil i la rèplica més que tòpica –alguna fins i tot irritant, destinada al personatge que fa d’exdona del protagonista−, amb situacions inquietants i certs aspectes crítics amb la nostra societat servits amb acidesa pels personatges.Si el text no volgués fer content tothom podria ser un espectacle demolidor i d’alt voltatge, però l’objectiu és un altre: fer passar l’estona, i estic totalment convençuda que ho aconseguirà, sobretot gràcies a les interpretacions. Magnífic Lluís Soler, que ens serveix tots els matisos del desconcertat Roger Denís, veritable puntal al voltant del qual pivoten amb més o menys fortuna i depenent de l’escena, la resta del repartiment. Finalment, cal destacar l’esplèndida escenografia de Sebastià Brosa on transcorre tota l’acció.