Victòria

Les obres de Pau Miró (Barcelona 1974) palesen l’interès per les històries centrades en un recorregut emocional concret dels personatges i inscrites en un context que, més que posar en relleu uns fets històrics, en mostra les conseqüències en l’esdevenir quotidià de la societat; en el dia a dia de la gent del carrer que sovint ubica al Raval barceloní; un barri que coneix i d’on ha extret bona part de la matèria primera que basteix el seu teatre, també la seva darrera obra, Victòria, estrenada a la Sala Gran del TNC. Situada en plena postguerra i prenent com a referent temporal la vaga d’usuaris del tramvia l’any 1951, exposa les misèries materials i morals d’una època en què les cartilles de racionament, les denúncies, la desconfiança, la repressió... la por i la necessitat d’aparentar “decència i bones maneres” eren a l’ordre del dia. I ho fa a través d’una sèrie de personatges que volen ser representatius de la societat d’aleshores: el falangista milhomes (Jordi Boixaderas), l’exvedet del Paral·lel (Mercè Arànega) “reeducada” que, a l’igual del seu fill adolescent (Nil Cardoner), confia a retrobar el marit desaparegut; el cunyat aparentment desentès de tot (Joan Anguera), un mestre republicà represaliat (Pere Arquillué)i la filla d’exiliats (Mar Ulldemolins) vinguda de França amb la voluntat de preservar la memòria històrica, que giren a l’entorn de la figura central; Victòria, una dona encara jove i atractiva dedicada al marit –el barber del barri– i a fer bullir l’olla, que en enviudar es veu obligada a prendre una decisió tan inusual com condemnada al fracàs: portar les regnes del negoci i fer de barbera, alhora que inicia un procés de revelació personal i polític que remourà la seva fins ara “pràctica” consciència. Una història revestida d’un encertat aire de thriller que juga, i molt, en favor d’una obra que, si d’una banda alterna moments de gran volada amb altres de  més inversemblants, de l’altra és susceptible de discrepàncies, sobretot per part d’aquells que, havent viscut aquesta època fosca de la nostra història més recent, en serven un record força més crític. L’excel·lent escenografia mòbil de Max Glaenzel, que recrea una barberia de l’època, permet agilitzar el desenvolupament de l’acció, així com alternar els dos àmbits d’actuació en què l’acurada i volgudament continguda interpretació de tots els actors i les actrius ens endinsa a aquella època grisa i trista en la qual els personatges malden per sobreviure. Victòria és, així, un aconseguit trencadís que, tal com s’escau a aquesta coneguda tècnica, vist de lluny ofereix una imatge més nítida que vist de prop.

Victòria és un esforç lloable per presentar i explorar una realitat que ara sembla que mai no va existir per obra i gràcia de l'amnèsia col·lectiva a què ens va abocar el frau de la transició, desmemòria que conreen eficaçment tots els partits dinàstics espanyols i molt concretament els delinqüents que governen les cavernes. Pau Miró dóna continuïtat a la seva trilogia animal (Búfals, Lleons, Girafes), ara amb uns cérvols espantats que configuren una tetralogia. I confegeix una peça ambiciosa, potser massa ambiciosa, que per això mateix no deixa d'esquitxar una certa decepció. Hi ha una primera part molt prometedora i ben encarada que obre estimulants expectatives que queden, però, empantanegades en una segona part afectada pel llast del desdibuixament... Bon equip d'intèrprets, amb moments de gran intensitat en mans d'Emma Vilarasau i Mercè Arànega, més apagats Boixaderas i Arquillué. Clar que per transmetre la sensació d'acubament, de misèria moral i opressió asfixiant en tots els replans de la vida no calia que la posada en escena ho fos d'aixafadora. El plantejament és bo, però els personatges, llevat de la protagonista, estan com a boirosos i sovint resulten poc convincents.

Pau Miró ens va explicar el dia de la presentació de Victòria que abandonava el Raval -teatralment- per explorar altres bandes. Ens va despertar la curiositat, si, però no sé si en tinc ganes. Aquesta etapa, aquesta sensibilitat, aquesta manera d'explicar històries que va començar l'any 2000 al Malic, ens ha donat grans alegries: Plou a Barcelona, Els jugadors, la Terra Baixa i Lluis Homar, aquella trilogia dels animals (Bufals, Girafes, Lleons)...I ara Victòria, que tothom descriu com una obra necessària i tenen molta raó. Pau, no sé si m’agrada que canviïs, però confiaré en tu, perquè mai ens has fallat. Victòria és un espectacle rodó, amb uns grandíssims actors (Emma Vilarasau, Pere Arquillué, Jordi Boixaderas, Joan Anguera, Mercè Arànega, Mar Ulldemolins i Nil Cardoner) i una escenografia preciosa (una barberia molt, molt autèntica), espectacular (la manera en què es canvia d'espai) i emotiva (la solitud de la sala gran sense decorat). Però Pau Miró, a més, ens explica la història d'una manera que t'enganxa com un thriller. Cada personatge amaga alguna cosa, menys la Victòria, que, com nosaltres els espectadors que seguim atents l'espectacle, ella observa i va descobrint el món que l'envolta i que, fins ara, no havia detectat. Sempre em sorprèn que una persona jove, com Pere Riera o ara Pau Miró, puguin ser tan brillants fent la radiografia d'un temps que no han viscut. A Victoria, Miró fa un retrat de la postguerra tal com jo la recordo. La meva mare tenia por, però es consolava explicant-me les grandeses de la seva Escola de la República. Veient Victòria tot em ressonava. Vaig prendre notes de frases que es deien però he decidit deixar que les disfruteu sense desvetllar-les i, a canvi, posar-ne algunes de les que diferents persones que m'envoltaven m'havien dit. Penseu que jo era la nena del bar i tothom s'hi veia en cor amb mi. *Si surts amb un noi, quan algú s'enamori de tu de debò, anirà a demanar informes pel barri a veure si has sortit mai amb un noi. I si ja has sortit, et deixarà.*Dimecres hi ha restricció. *La petita del forn està embarassada... però no s'ha casat, eh! Jo, si la meva néta s'hi quedés, preferiria veure-la morta.*El Sr. Ramiro de Alcañiz va estar a ca la iaia refugiat, però no ho diguis mai a ningú. *No parlis mai malament de Franco ni de la seva família, perquè si et senten, vindran a buscar al papa i el tancaran a la presó.*Si algun dia us fan interrogatoris apart, més val que diguis que parleu de nois que d'altres coses. Tindràs mala fama, però no et vigilaran.*Aquest va anar a la División Asul. Si parla amb tu, vigila, però no li portis la contraria, no el facis enfadar. I si pot ser, no hi parlis. Diuen que és un Confident.*Aquell era un burot, feia i fa encara estraperlo. *Si vas molt a Missa acabaràs sent una rata de sagristia. Però si no hi vas, almenys ves a mirar el color de la sotana, per si algú t'ho pregunta. Les nenes que no hi van, tenen mala fama.*Si et confesses, als capellans no se'ls ha d'explicar coses... brutes.*Si venen aquells policies, els que van vestits de carrer, els ofereixes una copeta de moscatell. I no els hi cobris. El món Victoria de està construït de situacions semblants a les que inspiren aquestes frases que Miró ha anat coneixent. L’espectacle parla de moltes coses, de la corrupció, de l'estraperlo, del poder, de la gana, de la necessitat de no oblidar... fins i tot de la humanitat que pot tenir una persona que és a l'altra banda del teu pensament, com el personatge de Jordi Boixaderas. Ho vivim mentre acompanyem el viatge a la consciència que fa la Victòria, una dona que ni sabia que hi havia vaga de tramvies a la porta de casa. Tantes situacions, tantes paraules, tantes frases, tantes emocions!Però essencialment, el que Pau Miró ens diu i no sé si ens retreu, almenys als de la meva edat, és que les coses no han canviat tant. Jo seré més dura i diré que no han canviat gens, encara que ho sembli. Observeu el poder, la justícia, els que manen de debò (això de l'oasi d'uns quants poderosos també surt!), els moviments internacionals... Malgrat ens puguem moure sense interrogatoris apart, han passat, estan passant i passaran coses inadmissibles. Amb tot, a Victòria hi ha esperança.Si, confesso tenir encara seqüeles de la por que em van inculcar els que van patir aquella horrorosa Guerra. El problema és que som masses els que tenim por i així no anem enlloc.  No sé si això és una crítica. Però si se surt així del teatre, no dubteu que Pau Miró ha tornat a guanyar.