El cinquè hivern

Habitualment, la companyia Malpelo presenten unes obres molt inspiradores amb un cert to fred, nòrdic. Aquesta obra respira la mateixa essència d'altres títols però a més sap posar-li algunes notes de comicitat, instants imprevisibles i una poesia en el moviment, en els recursos escènics i en la veu en off. Aquest cinquè hivern és un viatge en el temps. Perquè cadascú pot fer-se el seu camí, tant curt o tant ple de matisos com es vulgui. Fa fred, quasi sempre van abrigats i tot evoca al blanc de la neu i al blau del glaç. És un viatge iniciàtic que compta la vida en edats de cavalls. És quan neix el tercer que l'home accedeix a la maduresa. Els moviments separats del principi es van acoblant. De les projeccions impetuoses i rectes es passa al moviment  en espiral, d'eternitat. Pep Ramis mostra fisicitat generosa, amb grans desplaçaments i amplitud gràcies a la dimensió dels seus braços i el gag de mosca amb la llengua fora. La intensitat ve carregada sobretot en el moviment més dens de Maria Muñoz. Per últim un senzill però efectiu i enginyós joc de so i llum trenca la monotonia i aporta matisos i clars i ombres a l'escena. En un quadre fred, que podria semblar fosc, de declivi, es viu amb intensitat la maduresa, amb plena consciència i ganes d'escampar sabiduria i riquesa.

Sens dubte, la maduresa té de bo l’experiència acumulada. En aquest cas, una experiència que ha tingut la saviesa d’estriar les millors vivències per obtenir un pòsit rigorós i altament poètic. Aquesta maduresa és la que ha aconseguit Mal Pelo al llarg dels anys, i així es constata a El cinquè hivern, la seva última producció en la qual Maria Muñoz i Pep Ramis apareixen sols damunt l’escenari per narrar l’espera de dues persones que passi un altre hivern, el cinquè. Una espera on els silencis són plens i on les paraules del poeta i escriptor Erri De Luca deixen espais per la respiració continguda i un ritme mesurat. On també la veu de la cantant tunisiana Alia Sellami embolcalla uns estats d’alerta que tenen lloc en un espai gèlid que, s’intueix, amaga vivències que han deixat profunds senyals. Com bé diu la cançó: La neu no neteja res. A sota, la neu ho deixa tot igual, només cobreix, això és tot, només amaga. En un escenari on el terra i el fons és totalment blanc, els dos protagonistes apareixen vestits de rigorós negre per endinsar-se en converses gestuals i mirades compartides sobre allò que han viscut o el que està encara per venir. El rebuig de l’altre, l’auxili quan la parella defalleix,  la incertesa de l’espera,  el reconeixem d’un mateix, són entre altres, estats emocionals que Muñoz y Ramis no tan sols expressen amb els seus moviments, sinó que també amb l’expressió de les seves cares, una expressió real, on la vida ha deixat la seva empremta. Factor a favor de les qualitats d’aquests artistes. El cinquè hivern és una obra tan densa com colpidora que no deixa cap esquerda per on pugui filtrar-se una mica de relaxació, malgrat hi ha moments distesos. En el seu contingut si observen trets propis dels creadors, tan referencials al món de la natura i d’animals, com a conceptes humans.  Com també s’aprecia que, quant a la interpretació, Pep Ramis continua disposant d’unes eines més teatrals per construir estats i emocions , mentre que Maria Muñoz, és el moviment el que la fa gran. La composició de Fanny Thollot, que compta amb l’aportació del cantaor flamenc Niño de Elche i els “peus” d’Israel Galvan,  creen un espai sonor que maximitza o empetiteix, depenent de les exigències, la narració. Notes, sons, grinyols, sorolls,cants ... es barregen i donen densitat a imatges molt visuals, on la llum fixa o oscil·lant es balanceja i acompanya l’espera d’aquest dos éssers que deambulen per la intimitat.