SiNOPSi

María Muñoz i Pep Ramis, creadors i protagonistes d'”El cinquè hivern”, inventaran una successió de jocs i estratègies per acompanyar la seva espera i ompliran el silenci en què estan immersos d’una manera inesperada. Al cor del cinquè hivern, els cossos captius deambulen per una geografia íntima, com suspesa entre silencis i veus vingudes d’arreu.

Mal Pelo ens ofereix així una reflexió, marcada per l’expressió poètica, sobre el pas del temps i els límits dels territoris propis. Tots els elements representatius del treball de la companyia són presents en aquest duet: la concepció de l’espai escènic, la força descriptiva, el treball coreogràfic i vocal, la composició i el tractament del so i de la il·luminació…

ARTICLE

«Assaig de Bach: Canvi de pell» | Por Sara Esteller

El braceig de la María Muñoz i la Federica Porello a un mateix temps omple la sala Pina Bausch del Mercat de les Flors. Uns gestos ferms però delicadíssims fets al compàs d’una de les peces del Clavecí ben temperat de J.S Bach. Continua la frase i sembla com si cadascuna estigués davant el mirall, fent els mateixos moviments, encara que de seguida te n’adones de la falsedat d’aquest símil perquè encara que iguals, cada ballarina dota els moviments d’una qualitat ben diferent, cada cos fa seu de manera distinta la mateixa partitura coreogràfica. La Maria Muñoz, ha estat la creadora i, fins ara, única intèrpret d’aquest solo estrenat el 2004 amb el qual ha recorregut escenaris de tot el món. Una peça feta a la seva mesura que ara representa per primera vegada la Federica Porello, ballarina italiana de gest subtil i depurada tècnica. Ambdues es troben de nou aquest matí per fer les darreres correccions i acotacions abans de l’assaig general previ a l’estrena (dies 20 i 21 de febrer) a la mateixa sala Pina Bausch on ara treballen. “Pot ser una mica més intens aquest moviment” li diu la Maria a la Federica mentre l’indica amb el seu cos a quina part es refereix. La primera parla, es mou, recorre l’espai mostrant el que diu. La segona escolta, pregunta, afirma amb el cap, repeteix gestos, els destil·la i els fa seus. De tant en tant cadascuna pren notes. Hi ha indicacions que recordar, dubtes que resoldre, línies que tancar, i per això res millor que una llibreta amb fulls blancs ara omplerts d’una intensa experiència de transmissió i reinterpretació d’una obra clau de la creación contemporánea del país. Bach és una peça de dansa molt pura. A l’escenari en blanc pren cos la relació del moviment d’una sola persona amb els preludis i fugues del compositor alemany. Per això la musicalitat pròpia de Federica Porello va ser determinant a l’hora de convertir-la en depositària d’aquest llegat creatiu. Ella havia format part de l’elenc artístic del muntatge L’esperança de vida d’una llebre al 2013, on havia tingut l’ocasió de conectar amb la fisicalitat i la gestualitat de Mal Pelo aportant el seu ample bagatge com a ballarina i creadora. “Ara pots deambular per l’espai blanc. Aquí hi ha un moment molt bonic de suspensions” i li demana al tècnic de tornar a posar la música, “posem el preludi 1”. Després de repetir-ho, la Federica pregunta sobre les baixades i pujades, “hi ha uns crescendo just aquí” diu la Maria, qui te interioritzat el tempo de cada preludi i afegeix “aquí les mans estan molt bé”. A mesura que s’intensifica la música s’intensifica el moviment de la Federica, el rostre i el cos de la qual recullen aquesta cadència barroca amb fluïdesa. Tota aquesta complicitat té com a objectiu tornar a emocionar el públic com ha fet aquesta obra des de la seva estrena. Dues setmanes d’assajos compartits entre la coreògrafa i la ballarina i un període de treball d’estudi en solitari de Porello son a punt de concloure. Una feina intensa i generosa que avui hem viscut amb doble plaer compartint amb les dues artistes el seu temps. BACH v_1 from malpelo on Vimeo.

«Nova producció: El cinquè hivern» | Por Jordi Sora i Domenjó

La companyia Mal Pelo presenta aquests dies al Mercat de les Flors la seva darrera producció: El cinquè hivern. Una circumstància ben allunyada de les temperatures benèvoles d'aquests dies. Hi ha una pel·lícula escrita i dirigida per Kenneth Branagh el 1985 que aquí es va presentar amb el títol espanyol “En lo más crudo del crudo inverno” (In the Bleak Midwinter també coneguda per A Midwinter's Tale). La recordeu? Un actor volia representar Hamlet en una petita població anglesa i ha d'acostumar-se als estrafolaris costums dels vilatans i les sempre difícils relacions entre els propis companys de professió. Hi ha més d'una coincidència entre aquell film i la proposta de dansa que podreu veure. Per començar, efectivament, l'estranyesa de ballar en un entorn inhòspit, representat en la composició de Mal Pelo per un escenari nu amb un linòleum blanc que tot ho embolcalla. Enmig, apareguts del no res, disposats a trencar la pau i la calma d'aquella fredor, Maria Muñoz y Pep Ramis que dialoguen en tensió, com si de dos desconeguts es tractés, malgrat els cinc hiverns d'espera. És fructífera sempre la descontextualització: aquell actor somiant els grans escenaris, però superat per l'atur de la professió, només pot optar per representar la seva obra favorita de Shakespeare amb voluntariosos però desastrosos intèrprets, en una sala de segona categoria. En els assajos amb la companyia es desfermaran les situacions més curioses i divertides. Tot plegat, però, és una excusa per parlar de la immortalitat de les grans obres de teatre i com aquestes parlen molt sovint de coses ben properes, reconegudes i a l'abast de tots. Aquesta és precisament la particular relació entre els dos ballarins perduts en l'espera: la universalitat de l'encontre. Dos que es busquen encara, malgrat haver passat junts tant de temps. Dos que es coneixen en la intimitat, les reaccions, el malestar, l'esperança i les decepcions, en la quotidianitat del cada dia. En una vida que té una durada de tres cavalls, en paraules d'Erri de Luca, ànima dramatúrgica de la peça i habitual col·laborador de la companyia. Els dos personatges que veureu ballar a El cinquè hivern ho fan perquè saben com és el quotidià de les moltes sales d'assajos i estrenes on han passejat amb el seu art. I les mil maneres com cal dialogar: des de la proximitat a allò més essencial. Per fer-ho possible es vesteixen d'un entremat de complicitats artístiques singulars: autèntic moll de l'ós en les produccions de L'Animal a L'Esquena, el centre de creació de Mal Pelo. A destacar en aquesta ocasió l'artefacte lluminós i de so, amb una petita intervenció del Niño de Elche i que després fructificarà en una altra de les peces que es podrà veure aquests dies al Mercat de les Flors: Siete lunas. Tot plegat des d'una dansa plena de nostàlgia pel gest. Parlar de Maria Muñoz i Pep Ramis és fer-ho afirmant que són els inventors de la dansa contemporània a Catalunya. O si més no, artistes gràcies als quals la creació catalana ha assolit altes quotes de projecció internacional, sempre en connexió amb la millor i més actual tradició dels països amb major compromís que no pas el nostre. El secret: la contaminació, l'impuls constant, el contacte amb tots aquells que en la diferència saben trobar nexes d'unió. Els avala una sòlida formació en dansa clàssica i contemporània, que es completa amb la recerca sobre improvisació. Amb la intel·ligència sumatòria que els ha dut a col·laborar en diferents projectes i disciplines. La grandesa d'aquell film, com d'aquesta producció de Mal Pelo, es resumeix d'una banda per la constància que hi ha coses que de debò importen, traduït aquí en una relació entre dos que malgrat el cru hivern i l'espera saben encara com dialogar entre ells i què els importa de debò. De l'altra, el llenguatge híbrid i contrastat entre un actor professional i els amateurs en aquell film; entre disciplines diverses i a priori allunyades en el treball d'aquesta companyia de dansa contemporània: terreny sempre fèrtil per a la seva creació artística. -------------- Aquesta és la segona RecomanACCIÓ de la quinzena de la Companyia Mal Pelo al Mercat de les Flors. En la primera, la periodista Sara Esteller va entrevistar Pep Ramis: podeu llegir-la aquí.Podeu llegir les crítiques de l'espectacle aquí. Fotos: © Jordi Bover

«Entrevista a Pep Ramis» | Por Sara Esteller

Encara queda una mica de llum del dia. Pep Ramis s’atura ara després d’una llarga jornada de feina. Avui no ha estat dia d’assajar o de treballar amb altra gent. Més aviat ha estat tot sol cuidant els arbres, l’hort i els animals que envolten i formen part d’aquest projecte artístic i vital que és L’animal a l’esquena. Ubicat a la finca de Mas Empolla a Celrà (Girona) al peu del massís de Les Gavarres, L’animal es troba envoltat per 19 hectàrees de bosc i conreu, escenari quotidià de la vida de Pep Ramis i María Muñoz, els creadors de la companyia de dansa Mal Pelo i directors artístics de L’animal, i de tants altres que els acompanyen i visiten al centre de creació des que va començar a funcionar el 2000 i que tants fruits ha donat i continua donant al món artístic. En aquest entorn natural és normal que es percebin molt més els canvis que darrerament tots sentim al clima, aquests hiverns més suaus, la falta de pluja. Sí, comenta el Pep,” aquí és evident perquè estàs en contacte directe amb la natura. Ho veus i ho notes, i amb els pagesos ho parlem, està canviant la cosa, no saps si és el canvi climàtic, però és una incertesa bastant present…les plantes estan despistades, floreixen abans d’hora, no plou, hi ha arbres que ja estan florits i no tocaria, hi ha aus a les quals els tocaria migrar i no migren”. L’animal està integrat per la masia principal, del segle XVI, una nau estudi, un taller i un edifici annex per a oficines. A Mas Empolla es troba també la llar del Pep i la Maria i la seva família. Tot restaurat a poc a poc, amb l’ajuda de molta gent, amb molts esforços físics i econòmics, i amb la complicitat de tota una comunitat creativa que ha trobat a L’animal un refugi per treballar amb tranquil·litat, amb recursos i amb l’ambient familiar que propicia el lloc. De fet, a disposició dels artistes no només estan les naus sinó l’envejable entorn. D’aquí a poc Mal Pelo es trasllada dues setmanes a Barcelona, de l’11 al 21 de febrer, per mostrar al Mercat de les Flors, centre del qual és companyia associada, quatre espectacles ben diferents. El cinquè hivern, un duet entre Pep Ramis i Maria Muñoz; Istambul, un treball amb el qual els dos, acompanyats de Federica Porello i Jordi Casanovas, ballen alguns dels temes que el Jordi Savall i el seu grup Hespèrion XXI interpreten en directe; Bach, un solo de Maria Muñoz que ara transmet a la ballarina Federica Porello i 7 lunas, un duet entre la Maria Muñoz i Niño de Elche. El Mercat de les Flors acull quatre espectacles en deu dies, heu d’anar canviant de pell, com us plantegeu aquest programa tan variat? Sí, sona intens. Són espectacles que ja s’han estrenat, per sort. El  més especial és la peça amb el Jordi Savall, que serà molt instantània. Hem escoltat les músiques que ballarem, pero assagem el dia abans i el següent actuem, és una proposta molt de trobar-se i fer. I per què quatre peces diferents? No és que es tracti d’una retrospectiva sinó que reflecteix el lloc on som ara, amb col·laboracions amb molta gent diferent. El cinquè hivern es un duet, el lloc on la Maria i jo intentem trobar les línies de treball que després passarem, potser, a un treball de grup,…però és un duet molt Mal Pelo, de nosaltres dos. I al costat estan les altres peces que són col·laboracions, amb Niño de Elche, el  Jordi Savall, i el traspàs de Bach a la Federica Porello. Compartir processos amb altres creadors ens agrada molt. Ho hem fet darrerament amb el Baro d’Evel a Bèsties, treballant la direcció des de fora; hem col·laborat amb gent d’aquí i d’allà i per l’edat i l’experiència que tenim pensem que és un bon moment per disseminar el molt o poc que podem saber i compartir. L’evocació mediterrània d’Istambul mostra el vostre interès per aquesta part del món? Fa anys que tenim molta connexió amb tota la conca sud del Mediterrani. Sempre ens ha interessat la música d’aquella zona que és molt ampla i rica, l'antiga sobretot. Si la recuperes, és meravellós i pots veure la influència que ha tingut sobre la música europea. En el cas del Savall, quan ens varem trobar va proposar fer un treball sobre la música de tota la zona de l’antic Imperi Otomà (Armènia, Turquia, Grècia). Son músiques de vegades més cultes i altres més populars. Varem decidir unes peces entre tots, nosaltres treballem per separat i el dia anterior compondrem alguna cosa. Esta proposat com un concert, hi ha peces en las que ballarem i altres que simplement es tocaran,.. ara si ara no, d’una manera senzilla. L’espai és més implantació Mal Pelo, algunes projeccions i algun element en escena. Com ha estat el treball de traspassar Bach a una altra ballarina? La idea va ser del Cesc Casadesús, i la Maria en principi va dir que no, perquè és un treball molt personal, fet a la seva mida. Però després va dir “pot ser sí que és una bona idea”, perquè amb la Federica sí que veiem la possibilitat molt clara que ho agafés i ho fes seu. Havíem treballat amb ella a l’últim espectacle de grup i ens havia agradat molt. Estem  contents, és molt emocionant veure un solo de la Maria en un altra persona, una ballarina que s’ho ha anat fent seu de mica en mica, i reconeixes la peça tot i que està la seva manera de ser i de ballar. 7 lunas sembla una proposta ben especial també És la trobada entre la María amb Niño de Elche, que neix d’una proposta del  Juan Carlos Lérida per l’edició del cicle Flamenco Empírico de fa dos anys. Va ser una trobada de dos dies en els quals es varen entendre molt bé, varen treballar improvisació estructurada. Després, de mica en mica la peça s’ha anat allargant i aquesta tardor la varen treballar una mica més i ara dura 50 minuts. Aquesta peça és més fresca, més divertida, més boja. Tornant a El cinquè hivern, de quina necessitat comunicativa, expressiva sorgeix? Tots dos teníem ganes de veure què ens passava amb uns cossos que tenen cinquanta anys, de quina manera podíem acostar-nos al que nosaltres considerem les essències del nostre moviment ara, que tenim cossos no tan explosius ni tan atlètics, però contenen altres coses, més experiència, són més precisos a l’hora de fer segons quines coses. Es tractava d’investigar els dos a nivell de moviment on estàvem. L’ espai és molt net, blanc, auster, només hi ha un mur amb un moviment endavant i endarrere. Aquesta és la idea: dues persones estan en un lloc limitat del que no poden sortir. És important el joc que ens posem amb els  límits i on ens porta. No podem sortir d’aquest espai, que és una evocació de l’hivern, un lloc desèrtic, només estem nosaltres dos vestits de negre i l’hivern el que fa és marcar el pas del temps. Després ha estat important el procés de destil·lació de tot el material amb la resta de col·laboradors. A nivell musical hem fet un treball impressionant perquè teníem molt material i hem pogut crear una banda sonora que és molt especifica, que ens acompanya molt i evoca moltíssims paisatges. També ho hem fet a nivell de llum, escenogràfic, de moviment..., per tal de fer una escriptura molt sòbria, austera i minimalista. Us heu trobat durant el procés de creació amb materials, o aspectes del vostre llenguatge que no esperàveu que sorgirien? Sempre trobes colors diferents i sorpreses pel camí. Té moments amb un toc d’humor evident i ho hem deixat córrer tranquil·lament, ha estat una sorpresa perquè no ho havíem buscat en absolut. I després el que ens ha sorprés molt i hem gaudit és viure la relació amb la música. Sempre hem treballat amb col·laboradors que ens han acompanyat durant el procés però en aquesta ocasió ha estat molt especial i molt boja perquè hem tingut a Niño de Elche, la veu de l’Alia Sellani,que és una cantant tunisiana tant de cançó àrab com d’òpera clàssica, una bèstia fantàstica amb la veu; i després l’Israel Galván va improvisar  i vàrem gravar una mica dels seus peus. La Fanny Thollot ha fet  la banda sonora, ha recollit tot aquest material,  ho ha centrat, ha fet la disposició sonora a l’espai, de manera que el joc de la música en l’espectacle és molt important i no ho esperàvem, ha sorgit així, i de fet el so és molt important a nivell dramatúrgic perquè és molt evocador, crea moltes imatges. ¿Quin és el paper dels textos d’Erri de Luca? contextualitzar, acompanyar, suggerir…? Tot això que dius, contextualitzar a vegades, acompanyar, crear paisatges, evocar moments íntims,… No són textos literaris en el sentit que creen diàlegs o situacions teatrals específiques, és una veu que surt i parla com si fossin els pensaments més aviat d’ella, de la dona. Creen una altra capa i ajuden a què l’espectacle sigui més polièdric, tingui més volum. Tota la gent amb la qual heu col·laborat darrerament passa per L’animal? Si, treballem molt aquí. El Baro d’Evel ha vingut a L'animal, després nosaltres hem anat a França a diferents centres de creació de circ. Amb Niño de Elche ho vàrem fer tot aquí; l’Israel va passar un parell de dies amb nosaltres… Amb el Savall no, només hem aconseguit treballar el dia abans de l'estrena per la seva agenda. Aquí el que tenim és un lloc de molta contaminació a nivell artístic, tenim el nostre treball i després projectes associats com Los corderos, el Xavier Bobés que té la seva habitació a la masia com lloc de treball permanent, la Núria Font que té una relació continua a nivell de nous mitjans…, més totes les residències que van passant cada any. És un aliment importantíssim per nosaltres, perquè és una convivència quotidiana a l’entorn de la creació i ens alimenta molt. El cinquè hivern és una peça on reflexioneu sobre el pas del temps. Com es nota el pas del temps en vosaltres i a L’animal? Vas acceptant el pas dels anys, que t‘indiquen que les coses segueixen canviant i mai no s’aturen. És així i cal gaudir-ho així. L’animal està vivint un moment de reducció perquè hi ha menys diners, som menys gent treballant, però intentem mantenir l’ànima del projecte, les essències del que ens ha mogut a crear un lloc així i ens adaptarem a les condicions físiques del que podrem o no podrem fer nosaltres. Segueix sent un projecte molt viu, de futur perquè amb el temps deixarem de ballar però L’animal pot seguir perfectament, podem seguir organitzant coses i provocant trobades de creadors, estimular. Sí que notem que tota la energia que hem posat des de l’any 2000 ha donat molt de fruit, és un procés que hem viscut de maneres diferents perquè ha passat molta gent. Ara estem en un moment d’espera. Després d’aquest temporal de crisis, com sortiran les coses? Per a nosaltres és un lloc d’esperança, també perquè es un projecte de vida, vivim aquí, ho hem fet tot amb molt d’esforç i és un projecte que ens estimem molt i el defensarem sempre al màxim.