Habitualment, la companyia Malpelo presenten unes obres molt inspiradores amb un cert to fred, nòrdic. Aquesta obra respira la mateixa essència d’altres títols però a més sap posar-li algunes notes de comicitat, instants imprevisibles i una poesia en el moviment, en els recursos escènics i en la veu en off. 

Aquest cinquè hivern és un viatge en el temps. Perquè cadascú pot fer-se el seu camí, tant curt o tant ple de matisos com es vulgui. Fa fred, quasi sempre van abrigats i tot evoca al blanc de la neu i al blau del glaç. És un viatge iniciàtic que compta la vida en edats de cavalls. És quan neix el tercer que l’home accedeix a la maduresa. Els moviments separats del principi es van acoblant. De les projeccions impetuoses i rectes es passa al moviment  en espiral, d’eternitat. Pep Ramis mostra fisicitat generosa, amb grans desplaçaments i amplitud gràcies a la dimensió dels seus braços i el gag de mosca amb la llengua fora. La intensitat ve carregada sobretot en el moviment més dens de Maria Muñoz. Per últim un senzill però efectiu i enginyós joc de so i llum trenca la monotonia i aporta matisos i clars i ombres a l’escena. En un quadre fred, que podria semblar fosc, de declivi, es viu amb intensitat la maduresa, amb plena consciència i ganes d’escampar sabiduria i riquesa.