La
companyia Mal Pelo és una gran constructora d’espais escènics. Es
tracta més d’un clima, un embolcall, una aparença general on
submergir l’espectador, que no pas d’un artefacte evident. Hi ha una
austeritat volguda, on hi conflueixen petits detalls artístics,
fruit d’una composició on el treball de llums, imatge, dramatúrgia,
so i vestuari actuen plegats, com un conjunt harmònic. D’això se’n
beneficia “El cinquè hivern” i converteix el duo en una obra
coral.

María
Muñoz i Pep Ramis esperen. Hi ha un regust en aquests personatges
que remet al teatre de l’absurd. Però si en l’imaginari de Samuel
Beckett els rodamons estan segurs que arribarà quelcom, per poca
esperança que tinguin en la seva grandesa; en el d’aquesta darrera
producció de Mal Pelo es tracta més aviat d’una constatació.
Vingui o no el següent hivern, el temps passa. Perquè són tres
cavalls, en paraules d’Erri de Lucca, allò que dura la vida d’un
humà.

“El
cinquè hivern” desplega aquí el seu dibuix coreogràfic: en un
espai exquisidament delimitat i amb aquest argument tan específic.
María Muñoz hi posa accents de necessitat en el gest dansat. El seu
és un moviment implacablement pràctic, relligat a la terra, com per
explicar que l’espera resulta absurda si no s’omple de realitat. Per
la seva banda, Pep Ramis balla amb un esperit un pèl més somiador,
com inconscient de la projecció que implica aquell moment, amb un
desplaçament més determinat però menys carregat de significants.
Representen una parella que junts, per cinquè hivern consecutiu,
resten amatents. Cadascú amb una experiència de la situació. I en
un mateix esdeveniment, viscut de manera singular.

De
fet la seva espera simbolitza les etapes de la vida. El pas del temps
és l’argument. L’espai on succeeix, el decorat. El ball amb què es
mouen, la manera com omplen aquells vectors. Tres cavalls blancs
cavalcant neu a través: ningú no els veu, ni té cap sentit la seva
marxa. Això no importa. Perquè és en l’existència, pròpiament,
on rau el misteri de la vida.