Mammón

Quedi dit d’entrada, el títol no té res a veure amb l’espectacle. Bé, o sí. Mammó és el nom d’un mite que, pels fenicis, representa el Déu de la bonança, la riquesa i la prosperitat, mentre que pels cristians és el dimoni de l’avarícia i la gènesi de tots els mals. Conta el relat que dues famílies convivien amigablement enmig de coves de pedres precioses a prop del que ara és Alep. L’arribada del misteriós Mammó en va alterar l’harmonia, generant odis i rancúnies entre els vilatans, que fins aleshores no eren conscients del tresors que els envoltaven. Aquesta figura, doncs, va com anell al dit per mostrar els diners com els causants de la desgràcia humana, ja que per ells podem arribar a corrompre’ns i matar-nos. Marcel Borràs, coautor i director de l’obra amb Nao Albet, va descobrir aquesta figura mitològica en el viatge que va emprendre a Síria, una experiència vital que va resultar ser el germen de ‘Mammón’. D’allí en va sortir un diari ple de reflexions i un pseudo-documental que el públic coneix de mica en mica a partir dels fragments que llegeixen o projecten dos dels actors. La funció arrenca amb una intervenció informal en què expliquen que aquell dia no es representarà ‘Mammón’. L’espectacle no s’ha pogut fer tot i els esforços per tirar-lo endavant. A partir d’aquí detallen el procés de producció de l’obra, des de l’obtenció de recursos econòmics fins a com “havia de ser” el muntatge. No és fins transcorreguda mitja hora que irrompen a l’escenari els dos artífexs. Els veiem a punt per saltar a Las Vegas que, han decidit, serà la solució per aconseguir reunir el pressupost que els falta. Per assolir-ho necessiten l’ajuda de Dylan Bravo, un jugador retirat i de mala vida que els assessorarà. Joc, drogues, prostitutes, discussions... és el que succeeix la seva ànsia per donar forma a un espectacle que, precisament, vol denunciar la degradació de l’home per la possessió de poder. La metàfora es fa explícita i esclata als ulls del públic amb una clarividència que ni la guerra siriana podria atènyer. Ho diu el mateix Albet quan escup a Borràs que “lo de Síria és una puta merda, no interessa a ningú, queda molt lluny”. Hi ha veritats com temples que fan mal i ens haurien de fer reaccionar. ‘Mammón’ les llença, amb audiovisuals, performances, conya i cinisme perquè passin bé, però les llença. I és d’agrair. Perquè si sortim del teatre una mica més conscients de com hi hem entrat, ja tenim motius per sentir-nos satisfets.

Una obra esbojarrada, kanyera, brutal. No es pot negar que la parella de creadors tenen ja un segell original que agrada i que controlen en tot moment, encara que de vegades sembli que la cosa se n’anirà de mare. Nao Albet i Marcel Borràs ens plasmen una obra potent en contra del poder dels diners, evidenciant el (poc) valor que arriben a tenir els fins nobles. El fi justifica els mitjans, podríem dir, però el poder corromp el fi, podem afegir. La idea de fer una obra per denunciar in situ la situació a Síria no pot prosperar per manca de diners. El muntatge esdevé, doncs, una peregrinació a un dels temples de la pasta gansa, Las Vegas, per obtenir diners fàcils. L’aventura, però, serà una mena de viatge al forat negre dels diners amb un alt risc que ser xuclats per aquesta força superior de la natura que ens demostra que pot amb tot. Els autors-actors i la resta del repartiment, combinant amb equilibri vídeo, performance, teatre, efectes sonors, música... tot marca de la casa, aconsegueixen aixecar la veu (i molt) contra el lema del cicle que es pot veure a l’espai lliure: ‘Tot pels diners’. Doncs no. Si ho donem tot pels diners, anem malament!

El diner tot ho arrossega. De fet, Nao Albet i Marcel Borràs fan bona la tesi de Txèkhov: no es pot combatre contra el destí. Ho fan amb una peça que s'inspira en un viatge real (o no) a Síria de Marcel Borràs, tot relacionant-lo amb una lectura bíblica i també amb un conte escrit a les pedres de l'antiga civilització, avui encara a desenterrar. Tot pren aire de conferència magistral, vist que no es pot fer la funció (per raons que s'aniran descobrint a mesura que avanci la peça). Tant és la peripècia (divertida i molt ben exagerada per Paula Blanco i Javier Beltrán). L'aparició de Manel Sans és genial: un personatge que engalipa que fa fort, que podria ser un magnat però que s'ho ha cremat tot pel desig de viure la vida al límit, sense fre. I una de les seves còmplices i víctimes alhora és una noia que  pot ser un amulet infal·lible per superar una mala època.El duet Borràs/Albet són una garantia en el gust per l'excés però des de l'espai buit. El vídeo és un element indispensable per desenvolupar la trama que es completa amb una interpretació directa, que apunta al públic sense dissimular. Que busca una divertida provocació i que rarament fereix la sensibilitat (és clar que empassar-se un peix no fos massa ben vist en ell seu debut de "Teenager experience: straithen con freigthen", al 2007). Ara, aquell aire gamberro l'enfronten a un problema moral, de responsabilitat dels diners entregats per a una labor concreta. El final és de traca i mocador.