El diner tot ho arrossega. De fet, Nao Albet i Marcel Borràs fan bona la tesi de Txèkhov: no es pot combatre contra el destí. Ho fan amb una peça que s’inspira en un viatge real (o no) a Síria de Marcel Borràs, tot relacionant-lo amb una lectura bíblica i també amb un conte escrit a les pedres de l’antiga civilització, avui encara a desenterrar. 

Tot pren aire de conferència magistral, vist que no es pot fer la funció (per raons que s’aniran descobrint a mesura que avanci la peça). Tant és la peripècia (divertida i molt ben exagerada per Paula Blanco i Javier Beltrán). L’aparició de Manel Sans és genial: un personatge que engalipa que fa fort, que podria ser un magnat però que s’ho ha cremat tot pel desig de viure la vida al límit, sense fre. I una de les seves còmplices i víctimes alhora és una noia que  pot ser un amulet infal·lible per superar una mala època.

El duet Borràs/Albet són una garantia en el gust per l’excés però des de l’espai buit. El vídeo és un element indispensable per desenvolupar la trama que es completa amb una interpretació directa, que apunta al públic sense dissimular. Que busca una divertida provocació i que rarament fereix la sensibilitat (és clar que empassar-se un peix no fos massa ben vist en ell seu debut de “Teenager experience: straithen con freigthen”, al 2007). Ara, aquell aire gamberro l’enfronten a un problema moral, de responsabilitat dels diners entregats per a una labor concreta. El final és de traca i mocador.