Sobre el fenomen de les feines de merda

Si al seu penúltim muntatge, Bluf, ens incitaven a donar un parell de voltes sobre què volem en diferents aspectes de la vida i ens pessigaven perquè reaccionem, a Sobre el fenomen de les feines de merda el sacseig se centra en el món laboral. Invertim molt temps i esforços en la feina i, de veritat veritat, ens compensa? Amb el seu característic to àcid i desbordant d’humor, La Calòrica ha donat forma a les reflexions d’un antropòleg que qüestiona si algunes feines són prescindibles ja que no aporten absolutament res a ningú i, fins i tot, poden degradar el treballador. Està clar que invertir com a mínim vuit hores al dia –dia rere dia!– a fer una feina inútil és poc motivador i fructífer, però: Qui marca si és absurda o no? És així per a tothom? Es poden arribar a justificar? Tot això es llença a l’aire amb una construcció de situacions veraces (passades per la màquina de la teatralització, és clar) que exemplifiquen la ridiculesa de la realitat. Un a un, els diferents personatges expliquen la seva vivència com si intervinguessin en una conferència focalitzada en la temàtica. D’aquí que l’escenografia simuli un estand sota el qual el públic visualitza els seus casos personals. N’hi ha de més i menys ben trobats i la dramatúrgia podria recargolar-los més, però tots són propers –ens poden haver passat o coneixem algú a qui li poden haver passat– i tenen el punt de crítica intel·ligent i múrria que, alhora, diverteix. La combinació de la dosificada radiografia social amb moments musicals, coreogràfics i surrealistes munten un còctel àgil, entretingut i planer que fa de la precarietat laboral un acudit amb doble fons. Una proposta simpàtica que parodia un sistema que, malauradament, encara dóna per molt més.

Fins ara, els joves aspirants llençats al mercat laboral, dins d'una previsió nefasta dels organismes educatius i professionals, es donaven a conèixer amb la tramesa de currículums emplenats amb els seus coneixements, les seves virtuts i els seus miracles. Però la companyia La Calòrica ha trobat un camí més directe, més eficaç i més denunciable amb un espectacle que no amaga la seva intenció ni la seva conclusió d'entrada: 'Sobre el fenomen de les feines de merda' és la contraresposta d'allò que deien abans i que ningú no es creia: "El treball purifica l'esperit".L'espectacle de La Calòrica arrenca d'una citació antropològica del nord-americà David Graeber quan diu que, per culpa de la multiplicació de multitud de feines totalment prescindibles s'ha arribat a convertir-les en inútils i estúpides. Però la citació només és la porta d'entrada a una sèrie de petites peces que conformen el tot i que estan basades en experiències que, si no són reals, ho podrien ser, i que si no són autobiogràfiques dels mateixos intèrprets, també ho podrien ser.Amb aquesta absoluta implicació, doncs, de personatges i intèrprets, els cinc membres de La Calòrica tant retraten com pot ser una entrevista de feina i els objectius foscos que s'hi amaguen o com es poden matar hores fent de suplent en una biblioteca escolar de l'Eixample o com es pot intervenir en un curset de preparació de joves a l'atur per fer de Pare Noel subvencionat per l'Ajuntament de Badalona, o com es pot triomfar fent de monitora en un curset de natació sense saber nedar, i tot plegat sense deixar de recórrer a referències d'abast popular a la xarxa com la paròdia del guàrdia reial britànic que va ser enregistrat pels turistes fa un any ballant, caminant i fent posats ridículs com un autòmat davant del Palau de Buckingham... potser perquè s'avorria, precisament, amb una feina de merda. (...)

Feina de merda: una feina inútil i estúpida. Sembla una paradoxa que en la cursa neoliberal de la societat contemporània convisquin la devoció a la productivitat amb un sector del mercat laboral clarament improductiu i en plena expansió. La Calòrica ha volgut portar als escenaris aquesta paradoxa i fer-ne un espectacle fresc i divertit a partir d'experiències properes. L'experiència d'ocupar-se en una feina de merda esdevé el nexe de l'espectacle. Els cinc actors de La Calòrica, "interpretant-se a ells mateixos" o fent de comparses dels seus companys, ens serveixen uns quants esquetxos ben lligats per la dramatúrgia de Joan Yago. El director, Israel Solà, sap imprimir el ritme adequat a cada història, trobant el climax en cada una d'elles i el de l'espectacle en el seu conjunt; malgrat que notem una certa precipitació en el punt final, la comèdia funciona. En el seu afany de paròdia, els de La Calòrica aconsegueixen la reducció a l'absurd de les situacions i treure'n el sarcasme implícit preservant la dignitat dels protagonistes d'aquestes. La crueltat, tan sols enunciada, queda per aquesta mena d'entelèquia que és "el sistema" capaç de generar aquestes feines de merda. La Calòrica no fa sociologia, ni teoria econòmica (malgrat citar Keynes)... en la seva curta però productiva i premiada trajectòria teatral, hi ha la voluntat de fer un teatre d'humor vinculat amb la realitat immediata. El canvi de registre respecte La nau dels bojos és notable, el plantejament de Sobre el fenomen... és potser menys ambiciós, però la qualitat interpretativa de l'elenc continua sent molt remarcable i la diversió està assegurada.