Intensitat de moviment.
Jordi Panareda proposa un muntatge de superació personal que convida a l’emoció i a la reflexió. Un espectacle de carrer amb tècniques de circ que innova en la utilització de la perxa xinesa, convertint-la en un personatge més. L’home i el pal, en el seu diàleg ens mostren la complexitat dels camins vitals.
Una petita i moderna carpa de circ acull l’espectacle del Circ Pànic: L’home que perdia botons. Jordi Panareda és un acròbata, un bon acròbata de la perxa xinesa. Però el seu espectacle és molt més que un bon repertori d’acrobàcies. Més enllà de l’exhibició, l’acròbata proposa un muntatge de superació personal que convida a l’emoció i a la reflexió. En el seu espectacle, ens fa partícips del seu diàleg amb l’objecte: fent un ús innovador de la perxa xinesa, l’acaba convertint en un personatge més. L’home i l’objecte, en la seva interrelació, ens mostren tot un món ric i complex. Està clar que en aquest diàleg gestual, la música hi jugar un important paper. No en va, l’espectacle va ser mereixedor del Premi Zirkòlika a la millor composició musical. Es tracta d’una música executada en directe, seguint les evolucions dels protagonistes i dotant-los, d’alguna forma, de veu pròpia. La música puntua, dona ritme i mesura a tot l’espectacle. Com en qualsevol número de circ, el risc i la perillositat de l’exercici va en augment alhora que la relació home-objecte s’intensifica, el joc sembla cada cop més divertit i l’actor sembla gaudir molt més d’aquest. És el moment de convidar alguns espectadors (infants) a jugar també amb aquesta perxa, ara ja ensinistrada i convertida en innocent gronxador. Sobresurt, de tot plegat, el gest poètic que acaba donant to a l’espectacle. El que anomenem com “nou circ” té en el Circ Pànic un dels seus millors exponents.
