La nit just abans dels boscos

Què significa “La nit just abans dels boscos”? Segurament és l'últim intent d'un home, una nit, abans d'endinsar-se en la més absoluta confusió. Va dir el mateix Koltès: “Un home intenta retenir amb totes les paraules que pot trobar un desconegut que ha abordat en una cantonada, un capvespre en què està sol. Li parla del seu univers. Un suburbi on plou, on s'és estranger, on ja no es treballa; un món nocturn que travessa, per fugir, sense mirar enrere; li parla de tot i de l'amor com mai no se'n pot parlar si no és a un desconegut com aquest, potser un nen, silenciós, immòbil.”Quina manera millor de porta a escena aquesta obra que com ho fan Roberto Romei i Òscar Muñoz? Començant la representació en ple carrer del Raval i conduint el públic per diferents espais en el que es va configurant com un recorregut emocional.A aquest encert, s'hi afegeix el contacte directe del personatge amb els espectadors. Un espectacle íntim i absolutament vivencial, al qual a més Romei i Muñoz donen un final tendre i reconfortant que no contradiu gens la cruesa de la història.Bernard-Marie Koltès, mort el 1989 als 41 anys, és considerat un clàssic del teatre contemporani, tot i que no va començar a ser conegut fins que Patrice Chéreau es posà a dirigir obres seves el 1983. Precisament l'any passat La nuit just avant les forets dirigida por Chéreau va venir al Teatre Lliure de Barcelona.

He tingut la sort de veure, després d'uns quants intents, La nit just abans dels boscos a Manresa, en el marc de la Fira Mediterrània. A Barcelona i a Tàrrega m'ha estat impossible. Ni amb totes les meves presumibles influències havia aconseguit lloc. Just l'endemà sortien nominats als Premis Butaca l'Òscar Muñoz com a millor actor i La nit just abans dels boscos com espectacle de petit format.Personalment vaig sortir entusiasmada de l'obra. Pel contingut, pel format, pel final... I, sobretot, pel recorregut. No dubto que a tot arreu fascina, però l'espai que van escollir a Manresa va ser excepcional: el carrer del Balç, un carrer medieval tot de pedra i cobert. Una meravella. El recorregut al que ens convidava l'Òscar -o el seu personatge- partia d'un conglomerat de carrerons vora la Plaça Major, que t'acabaven conduint al Balç. Érem una colla de 25 persones, en vàrem perdre algunes pel camí però  també en vàrem guanyar. La història, potser ja la sabeu, és la d'un rodamón insatisfet, un estranger en una ciutat,que passeja per la nit buscant algú a qui explicar-li la seva gran idea. Apareix un grup de gent –podrien ser turistes que surten d'un autocar, però som nosaltres- als que interpel•la i amb els que s'esplaia explicant la seva situació, les seves angoixes, les seves pors, l'anhel d'amor, la solitud... en un diàleg directe i hiperrealista. No cal dir que cada vegada és diferent i no només pel paisatge. Ho renova la reacció no tant del públic –que també- sinó la dels passants casuals per la zona. Cotxes que s'aturen, gent a peu que saluda o escolta encuriosida... Vam tenir dues noies amb vel al cap que es van afegir a la comitiva i un gos que ens renyava des del balcó. L'Òscar Muñoz se'n sortia de totes sense deixar el personatge: "Amagueu-vos, que no ens vegi ", deia, com si conegués el gos de cada dia o fent-nos canviar de carrer. És un espectacle de 90 minuts, en el que uns bons 70 passen al carrer, aturats al voltant del protagonista fent rotllana o caminant. El text és tan realista i, a poc a poc, es va sentint tan actual, que sembla una adaptació. Però són rigorosament les paraules de Koltès. Penso que és de les perles imprescindibles que s'han fet i que, tot i que l'Òscar és un actor versàtil, còmic quan toca –recordeu que va substituir en Pep Cruz a La Vampira del Raval- penso sincerament que aquest és allò que se'n diu el seu paper. El recorregut sol acabar quan el rodamón ens porta al seu refugi, allà on dorm. Allà ens convida a seure i acaba el seu relat d'una manera... màgica. Ho tornaran a fer, segur.

La decisió de no fixar l’espectacle sobre un escenari concret és, sens dubte, un dels grans encerts de La nit just abans dels boscos dirigida per Roberto Romei. El text (del dramaturg francès Bernard-Marie Koltès) és bo i té molt de suc, però també és força dens i es faria feixuc en la seva més d’una hora de llargada. El públic –només 35 persones, d’altra manera seria difícil moure el grup i crear l’atmosfera que l’experiència requereix– acompanya el protagonista per diferents espais. Primer, quan el descobreix en la penombra, mirant-lo de lluny; després, quan l’escolta, envoltant-lo; i, finalment, quan ja el coneix i pot arribar-hi a empatitzar, integrant-lo en la massa. Proximitat total i absoluta, perfectament conduïda per un únic intèrpret sobre qui recau tot el pes de l’acció, tant la prevista dins la funció com la que es desencadena arran d’aquesta. Es dirigeix directament al públic, el toca, el mira als ulls, el qüestiona, el desafia, se’n riu... trenca totalment amb la quarta paret i, també, amb el que seria la primera fila. Perquè ni hi ha files ni parets, solament un home que explica de tu a tu a uns desconeguts la seva miserable vida i la manera com entén el món, que veu cruel i injust. El fet de portar l’espectacle al carrer dota el muntatge d’una morbositat afegida, ja que hi entra en joc la reacció dels vianants que, casualment, passen per la zona. Hi ha qui camina ràpid per no interferir, hi ha qui s’afegeix en un racó per veure què succeeix, hi ha qui pregunta i, sí, pot haver-hi qui increpa creient que es parla d’ell. Per tot plegat, un experiment que converteix el públic en còmplice actiu i/o passiu, al gust de l’espectador. Aquí, doncs, més encara que en altres propostes, cada bolo és diferent, ja que els espais i la implicació dels ‘acompanyants’ de la nit varien sempre. De veu potent i ulls punyents, Òscar Muñoz se’n surt amb desimboltura esprement el seu potencial amb una interpretació de dicció excel·lent i plena de canvis de registre que, en qüestió de segons, el transformen en paranoic, irat o desgraciat deprimit. La marginació, la solitud, l’amor, la lluita... el porten sense un rumb definit i esperançador, però, això sí, fidel a uns ideals. Un cop més, ens trobem davant una obra escrita fa un bon grapat d’anys (el 1977) que encara avui és vigent i té la capacitat d’obrir-nos la ment i sacsejar-nos perquè hi reflexionem una mica.

La proposta que Roberto Romei dirigeix de La nit just abans dels boscos de Koltès és una oportunitat excel·lent per apropar-se a un text que es va estrenar el 1977 i podria estar escrit avui mateix. Un joc teatral on no hi ha distància entre públic i espectadors i que es desenvolupa a diferents espais, aquest darrer aspecte és el més original de la proposta i no convé detallar-lo. Menció a banda, però, mereix el treball d'Òscar Muñoz, esplèndid en un dels monòlegs més enigmàtics del teatre contemporani del segle XX.  

Una veu et crida des de l'altre extrem del carrer. La penombra del Raval no et permet veure la cara d'aquest home vestit amb quatre draps i abrigat fins a les celles que gesticula des de lluny. La primera reacció és la indiferència i la sensació, la desconfiança (els prejudicis ens tanquen massa portes). Després, ell s'acosta i aquí neix la curiositat. L'Òscar Muñoz ja ho ha aconseguit, t'ha atrapat sense adonar-te'n i estàs disposat a donar-li la mà durant una hora en una espiral d'emocions i relats que viatgen en el temps.(...)Aneu al Raval, de nit i ben fosc. Descobriu aquest Off Romea que, de moment, sense escenografia i amb un sol actor, és dels millors espectacles d'aquest inici de temporada.

Sempre recordem les versions d'aquest text de Koltès amb  una duresa gens amable, una peça fosca d'incomunicació: Un immigrant que parla, a vés a saber qui, tot denunciant la seva soledat i que ningú el vol acollir ni entendre. Doncs, aquest cop, Òscar Muñoz amb la direcció de Roberto Romei, ha girat la truita del tot. Imagineu-vos que, per una estranya circumstància, un dia decidiu parar i escoltar-vos que diu aquell indigent malvestit i que genera poca confiança. Imagineu-vos que, ell mateix, sorprès per l'èxit us acull al seu cau, us explica les inclemències del carrer des dels seus racons i narrant-vos les escenes més escabroses i, tot el seguit els seus somnis amb la noia rossa d'un ulls que absorbeixen. També parla de les seves pors, dels seus fantasmes, però ho fa amb una camaraderia que no incomoda, estreny els braços mira a molt curta distància en aquell balconet dels laterals del Romea.La proposta, que es pot veure en sessions golfes al Romea, aconsegueix una camaraderia lloable entre el públic i el personatge però també entre els propis espectadors que, desarmats per mostrar-se al costat de l'actor al carrer o per les escales, o finalment, al camerí. Al final, una cervesa, fa la comunió absoluta. S'acaba l'espectacle perquè l'actor ho diu ("doncs, ja està") els altres aplaudeixen i, tot seguit (sense opció de l'actor a fer mutis ) es reprèn la conversa. Aquellaque tants cops els indigents busquen i que els ciutadans noctàmbuls mirem d'evitar, negant un creuament de mirades per por al desconegut.