El coloquio de los perros

La lectura actualizada de Els Joglars de El coloquio de los perros de Cervantes puede llevar a la errónea conclusión de que la novela ejemplar ha perdido mordiente con el paso de los siglos. Sólo hay que volver al libro para comprobar que quien ha perdido mordiente es la compañía fundada por Albert Boadella y a partir de esta producción dirigida por Ramon Fontseré. La crítica que antes levantaba ampollas ahora sólo levanta la comisura de los labios. Sonrisas que acompañan a un chiste malo dicho con la mejor de las intenciones. Lo que sigue intacto es la fantástica escuela interpretativa de la compañía, con Fontseré como indiscutible maestro. Han regresado a sus orígenes, a la gestualidad sin muletas. Escenario reducido a lo básico para que la milagrosa humanización de los perros se luzca sin trampas. 

Potser no és l'espectacle més rodó pel retorn triomfal d'Els Joglars a Catalunya. Tot i així, ara amb la direcció de Ramon Fontserè, la companyia manté la seva fórmula d'explicar un conte (a partir d'una novel·la de Cervantes, en aquest cas) amb continus flashbacks que evidencien la misèria de la condició humana: els gossos són més racionals que els seus propis amos, en l'època de Cervantes i també en l'actual. És una peça divertida, sense massa pretensions, que entretè i que permet veure com despleguen el seu llenguatge corporal i de màscares amb una insultant facilitat.

Expectació al Municipal de Girona pel retorn d’Els Joglars a Catalunya després de set anys d’exili voluntari. Entrades esgotades per veure El coloquio de los perros, adaptació al teatre d’una de les novel·les exemplars de Cervantes. Ramon Fontserè, durant 30 anys actor estrella del grup, ha debutat discretament en la direcció compartint-la amb la interpretació.  Però la prevista festa teatral no ha estat completa perquè, encara que el públic va aplaudir l’elenc sense reserves, la peça –en l’adaptació de la qual ha participat l’exdirector Albert Boadella– està condicionada per l’obvietat d’un text que es perd pels camins de l’humor de traç gruixut, el recurs fàcil i una actualització poc trobada. Frases com « Vivo sin vivir en mi / y tan alta vida es perro / que muerdo porque no muerdo » són demostratives de per on van els trets.  La mirada crua i irònica de Cervantes sobre l’estupidesa de l’home, a través de la visió de dos savis gossos de carrer que parlen, perd força per la debilitat d’un plantejament resolt amb un efectiu minimalisme escènic. Afortunadament, el treball de Fontserè (Cipión) i Pilar Sáenz (Berganza, convertida aquí en gossa) és tan bo que pal·lia els nocius efectes de la dramatúrgia. Gestos i moviments dels gossos són reproduïts amb fidelitat i fins a un punt de psicologia canina.  Les seves experiències amb diferents amos, relatades al guàrdia nocturn de la gossera (Xevi Vilà), deixen en ridícul els humans. Tan aviat són mascotes de tarats que els donen un tracte de cinc estrelles com gossos policia, pequinesos, artistes de circ o esclaus de pastors que abusen d’ells. Ruiz Mateos, la Duquessa d’Alba i altres apareixen dibuixats en les caricaturitzacions de personatges i animals que encarnen la resta del repartiment. La utilització de màscares, tan pròpies d’Els Joglars, és un dels encerts de la funció.