Tornen Els joglars a Catalunya i ho
fan amb un adaptació -difícil adaptació- d’una Novela Ejemplar  de
Cervantes: triple salt mortal amb patrocini de la Compañía Nacional de Teatro
Clásico i l’INAEM. Si es tractava de Cervantes es podia haver furgat entre les
comèdies o els Entremeses que tan bon
resultat havien donat a El Retablo de las
Maravillas. Primera volta del salt (no pas per ordre de dificultat); donar
forma teatral a un diàleg que de fet són dos grans monòlegs. La següent;
“actualitzar” el text en dues vessants: fer el castellà cervantí
intel·ligible al públic d’avui i vessar el periple de dos gossos del inici del
XVII a unes situacions actuals amb una certa versemblança. Per últim,
convertir-lo en una sàtira del nostre moment sociopolític. El de menys és aquí
desfer la personificació original dels gossos i servir-la amb uns humans amb
alguns trets canins. Això, pels que són mestres en l’art de la pantomima és un
exercici escolar. Hi ha molt més treball (treball d’anys) en usar les
meravelloses màscares d’Anna Rottier de forma magistral. M’agrada la fantàstica
interpretació dels actors i la senzillesa del concepte escenogràfic plasmada de
forma impecable. És molt sà renunciar a les últimes tecnologies per buscar un
teatre essencial, nu d’artifici, d’alguna manera, pur. I el que veiem és pur
teatre, malgrat que l’espectacle no ens digui gran cosa o, planament, no ens
faci cap gràcia. Perquè la sàtira es redueix a uns quants acudits, perquè hi ha
moments en que el ritme decau o perquè l’accepció del terme “latinos”
(entre d’altres) no és la mateixa per l’espectador d’ara que per Cervantes…
l’espectacle (poc menys d’hora i mitja) es fa feixuc. El que compte al final,
malgrat la interpretació, el fluid ús del flashback
i la versemblant superposició de parles, és que el públic surt decebut del
esperat retorn d’uns Joglars que tan ens havien ensenyat a riure.