El viento en un violín

El viento en un violín és, aparentment, una comèdia que segueix els ítems que fan que el teatre de Tolcachir sigui fàcilment recognoscible. Diré d'entrada que La omisión de la família Coleman, potser per ser la primera –que ell portava a Europa i que jo veia, és clar–, em va semblar insuperable. A El viento en un violín també hi ha tot allò que distingeix Tolcachir, uns personatges molt marcats, una dramatúrgia molt sòlida, una posada en escena esplèndidament senzilla, en què en el mateix escenari es recreen fins a quatre espais diferents, uns diàlegs ràpids, àgils, enginyosos, un ritme altíssim, una direcció exigent, atenta, intel·ligent, i unes interpretacions brillants, amb força, que són un dels valors més ferms de la peça. La grotesca situació que es desencadena en aquesta obra acaba amb un final aparentment feliç, que és el que diferencia sobretot aquesta peça de La omisión de la familia Coleman, que em sembla molt més rodona. S'hi feien més presents, més enllà de la comèdia, temes com la família, la soledat, el pes d'allò que no es diu, seguint el mateix sistema que el director enuncia, que és assajar la tragèdia com si fos una comèdia. L'interès del text és escàs, fins i tot de la història; el més interessant de tot és com unes grans interpretacions funcionen per fer avançar la història; com Tolcachir és capaç de fer riure a cor què vols el públic i glaçar-li el somriure amb la rèplica següent, o com fa que l'espectador es pregunti per què riu de coses que, ben mirat, són una veritable tragèdia.

El viento en un violín és, aparentment, una comèdia que segueix els ítems que fan que el teatre de Tolcachir sigui fàcilment recognoscible. Diré d'entrada que La omisión de la família Coleman, potser per ser la primera –que ell portava a Europa i que jo veia, és clar–, em va semblar insuperable. A El viento en un violín també hi ha tot allò que distingeix Tolcachir, uns personatges molt marcats, una dramatúrgia molt sòlida, una posada en escena esplèndidament senzilla, en què en el mateix escenari es recreen fins a quatre espais diferents, uns diàlegs ràpids, àgils, enginyosos, un ritme altíssim, una direcció exigent, atenta, intel·ligent, i unes interpretacions brillants, amb força, que són un dels valors més ferms de la peça. La grotesca situació que es desencadena en aquesta obra acaba amb un final aparentment feliç, que és el que diferencia sobretot aquesta peça de La omisión de la familia Coleman, que em sembla molt més rodona. S'hi feien més presents, més enllà de la comèdia, temes com la família, la soledat, el pes d'allò que no es diu, seguint el mateix sistema que el director enuncia, que és assajar la tragèdia com si fos una comèdia. L'interès del text és escàs, fins i tot de la història; el més interessant de tot és com unes grans interpretacions funcionen per fer avançar la història; com Tolcachir és capaç de fer riure a cor què vols el públic i glaçar-li el somriure amb la rèplica següent, o com fa que l'espectador es pregunti per què riu de coses que, ben mirat, són una veritable tragèdia.

El viento en un violín és, aparentment, una comèdia que segueix els ítems que fan que el teatre de Tolcachir sigui fàcilment recognoscible. Diré d'entrada que La omisión de la família Coleman, potser per ser la primera –que ell portava a Europa i que jo veia, és clar–, em va semblar insuperable. A El viento en un violín també hi ha tot allò que distingeix Tolcachir, uns personatges molt marcats, una dramatúrgia molt sòlida, una posada en escena esplèndidament senzilla, en què en el mateix escenari es recreen fins a quatre espais diferents, uns diàlegs ràpids, àgils, enginyosos, un ritme altíssim, una direcció exigent, atenta, intel·ligent, i unes interpretacions brillants, amb força, que són un dels valors més ferms de la peça. La grotesca situació que es desencadena en aquesta obra acaba amb un final aparentment feliç, que és el que diferencia sobretot aquesta peça de La omisión de la familia Coleman, que em sembla molt més rodona. S'hi feien més presents, més enllà de la comèdia, temes com la família, la soledat, el pes d'allò que no es diu, seguint el mateix sistema que el director enuncia, que és assajar la tragèdia com si fos una comèdia. L'interès del text és escàs, fins i tot de la història; el més interessant de tot és com unes grans interpretacions funcionen per fer avançar la història; com Tolcachir és capaç de fer riure a cor què vols el públic i glaçar-li el somriure amb la rèplica següent, o com fa que l'espectador es pregunti per què riu de coses que, ben mirat, són una veritable tragèdia.

No sé, así de entrada y después de ser uno de los espectáculos que más esperaba (por las críticas recibidas tras su paso por Madrid) me choca la elección de un espacio como el Teatro Romea para su representación. Nos encanta el teatro argentino. Desde hace un tiempo suspiramos por tener un sector teatral tan fuerte como ellos. Nos encanta su cercanía. Pero luego programamos sus obras en espacios nada adecuados, en este caso el Romea. Al principio pensé que hubiera sido ideal para representarlo a dos bandas. La platea a la italiana le juega un flaco favor y aún más la del Romea que tiene el escenario demasiado alto y con la profundidad suficiente para que a para que incluso desde las primeras filas las voces se pierdan y el mensaje no llegue. Ya no es culpa como apuntaban algunos, del acento o sonoridad argentina, sino de que El viento de un violín no está concebido para un tipo de teatro a la italiana donde la distancia entre intérpretes y público sea una pared para seguir el desarrollo de la trama.El viento en un violín continua con la poética Tolcachir pero la lleva hasta los extremos. La búsqueda desesperada de una pareja de mujeres de un hijo (en el mundo del siglo XXI) las lleva a secuestrar y a "violar" a un hombre. Ellas son de clase baja y él de clase acomodada. Ahora tendrán qué decidir con quién vive el niño que esperan. La historia peca de irrealidad, surrealismo, histerismo y de personajes neuróticos a partes iguales. (...)

Un pèl decebut amb aquesta nova entrega de Tocalchir i Timbre 4. Les tres obres estrenades (n’està escrivint una quarta), semblen formar part d’una trilogia, tot i que  l’autor mateix assegura que no és intencionat. Però el cert és que hi ha concomitàncies entre ‘La omisión de la familia Coleman’ i ‘El viento en el violín’ (títol, per cert, que deriva d’una vivència personal de l’autor i que és pràcticament anecdòtic ): la família és el microcosmos que centra l’ interès de l’autor i si a ‘La omisión...’ es desintegrava una unitat familiar precària, aquí, de dues famílies tampoc massa ben estructurades en sorgirà una de nova com a mínim atípica, però esperançadora. Tocalchir és un mestre creant i enllaçant escenes iròniques a partir de situacions en el fons patètiques, però l’encert és tan seu com dels intèrprets. Timbre 4 funciona com una cooperativa de teatre independent i això li ha permès establir una gran complicitat amb uns actors i actrius d’enorme ductilitat. Són els mateixos que van ser al Borràs amb ‘La omisión...’ (tret que a un dels actors el substitueix el mateix Tocalchir de forma excepcional) i posen el llistó molt amunt. Tot aquest bagatge fa fluir l’obra amb naturalitat fins que topa amb algun escull on la cosa grinyola. És ben sabut que les violacions a homes perpetrades per dones són, sinó inèdites, francament improbables (a la inversa, malauradament, que les oposades). Aquesta decisió argumental i un final feliç poc versemblant manlleven urpa a la proposta, per bé que l’exercici teatral segueix mereixent  elogis, sobretot per les interpretacions.

L'amarga jocositat de l'univers del director Claudio Tolcachir competeix amb ella mateixa en la recerca del model de família més disfuncional imaginable. Aquest sembla el repte d'El viento en un violín, peça estrenada al Temporada Alta en 2010 que ara torna al Romea amb motiu del Festival Grec. Tots els que es van poder emocionar amb l'agredolça La omisión de la família Coleman reviuran la dosi justa d'aquell aspre humor, una rialla que gairebé ens fa sentir culpables quan ens enfronta a la misèria d'uns personatges desarrelats d'ells mateixos, en combat constant per trobar un lloc al món, com si dels millors herois dels films d'Aristarain es tractés.   Daulte, Veronese, són alguns reconeguts mestres de Tolcachir que se'ns fan ben visibles a escena. A la companyia Timbre 4 hi ha essència, mètodes i  resultats del millor teatre argentí, eixe que ací a Catalunya hem tingut ocasió de tastar un bon grapat d'ocasions. Un treball de prop, de sentiment, gairebé despullat d'artificis, una intimitat que ens fa anhelar fins tot un altre tipus d'espai per a l'exhibició, tal volta alguna sala més semblant al recollit apartament privat on va començar la companyia. Recomanable, en tot cas, com obra tot terreny, que tan bon punt ens parteix de riure com ens glaça l'alè. Només estarà uns pocs dies, així que millor que no ens ho expliquen, no tots els dies tenim l'oportunitat de constatar les raons a tant elogis recollits per les arts escèniques argentines.