El públic topa enmig de la nit amb la carpa del pallasso Zloty i la seva companya músic. Sembla que són els únics que van decidir perseverar quan una pana del camió en caravana els va aturar, atemptant contra l’essència ambulant del circ. D’aleshores ençà, han quedat atrapats en la indigència del seu propi projecte creatiu i de vida, com cadells abandonats que una notable destrossa polsegosa demostra que van viure èpoques millors.

D’aquesta melangia profundament innocent se’n desplega una peça de pallasso divertida i bonica. El cel estrellat i la família de públic embotida dins la carpa mitjaneta ajuden a situar-se a recer del bullici i, durant una estona, de la realitat quotidiana més racional. Zloty convida a esperançar-se en una proposta que, igual que el mateix personatge (Pau Palaus), demana moltes abraçades i convida a espolsar-se la soledat. I com a companya fidel amb aires antics, la música es personifica en una germana distant però múrria (Maria Soler), a mig camí entre el pallasso submergit en el relat i el públic sorprès, però disposat a deixar-se endur.

Ara que fa ben poc que es van celebrar els Premis de la Crítica, no és debades constatar que si la comissió mixta que escull els premis tècnics hagués existit quan Zloty va estrenar, hauria considerat l’espai escènic i el vestuari que signen la Cia. Pau Palaus i Rosa Solé tot i ser una proposta de circ. L’estètica és, sense cap mena de dubte, la singularitat de la proposta. L’estructura detallada d’escenografia veu de la clàssica idea del circ, i la travessen l’envelliment, l’abandonament, i uns tocs de guilladura. El dispositiu desperta nostàlgia a primer cop d’ull.

Zloty acaba fent-se estimar i deixant el cor una mica més ple de com s’havia trobat. Pau Palaus aconsegueix, doncs, evitar estridències i hostilitats, per molt que no estalviï en participació del públic, ingredient de risc quasi imprescindible en el circ de carrer. I, al final de la funció, aprofitant el context de fira perquè el clown pràcticament mut digui unes paraules, l’artista celebra que espectacles més antics (el seu porta 5 anys estrenat) encara puguin gaudir de visibilitat i rodatge. Sembla que, amb aquesta nova direcció de Mostra, l’escena està una mica més a recer dels ritmes de consum i l’envelliment accelerat de les obres.