CaboSanRoque torna a introduir intèrpets a escena.Després de la seva lrilogia literària (No em va fer Joan Brossa, Dimonis, Flors i viatges),  el duet demostra a Mil tres. Say cheese la seva habilitat en versionar un Don Giovanni sota el seu prisma d’investigació sonora. A partir d’unes preguntes projectades (en forma de sobretítols) exposen els seus dubtes sobre com interpretar una peça de Mozart que exalça la crueltat d’un galant que exhibeix la seva capacitat d’enganyar dones i sumar-los al seu rànquing (fins a 1003 a l’Espanya folklòrica que imagina DaPonte). Avui, el mite del xicot seductor i exhibicionista es troba en moltes lletres de música trap, com les de Bad Bunny. D’aquí surt el Say Cheese del títol. Ho interpreten tres cantants: dues líriques (Lisa Willems i Adriana Aranda) i una amb regust d’arrel i pop (Sandra Monfort) al costat de la pianista Irina Soriano, la percussionista Naia Membrillera i la clarinetista  Mar Esteban Martin. En realitat, totes es desdoblen i també es transformen amb el Don Joan del mite. El codi és clar: són mascles àvids de sexe quan porten caputxa i són les desvalgudes enganyades (Anna, Elisa i Elzira) quan cauen al remolí de la seducció. Es mouen en un parc de grades i contínues referències esportives, de competició i de guanyadors i vençuts, uns referents mascles en les que les dones han de conviure-hi.

Superada l’escena de les preguntes, CaboSanRoque no s’està de denunciar els nous dons Joans, el domini del patriarcat 225 anys més tard, amb Bad Bunny com a emblema (l’aparició de la seva cançó és molt breu, només com a mirall dels catàlegs del protagonista de l’òpera). Molt més contundent és el mostrari de Plácido Domingo que sempre interpreta l’ària Là ci darem la mano amb una noia cada cop més jove, que, sí, arriba a incomodar.

El joc vocal i sonor demostra molt virtuosisme i molta capacitat de ritmes amb els instruments més inversemblants. Sí, Carles Santos ressona provocador. Amb ell van interpretar Maquinofòbiapianolera (2011). Les tres víctimes de Don Joan (en aquesta adaptació molt lliure) s’acaben consolant. De fet, ho fan les sis intèrprets, amb màscara de personatge, sense. És un moment reconfortant i de supervivència que contrasta amb la desolació de les dones enganyades del llibret original: enganyades per un, humiliades per quasi tots els altres.

I sí, podria ser una troballa que la peça es fes sense Don Joan i fent que cadascuna tingui el seu moment mascle dominant. Però es queda en un arquetip que es pot apartar amb massa facilitat. Ara fa uns anys a La casa sin Bernarda les filles aprofitaven que ella no hi era per gaudir d’una llibertat que, de seguida, es frustraven amb l’esperit de la seva mare, que duien imprès a un codi de comportament, barreja de temor i de prejudici. També seria interessant veure quant de patriarcat s’ha empassat i dur com a estigma cada actriu/ cantant/personatge. Perquè Bad Bunny canta a un domini gens respectuós, però també és cert que el ball hipersexualitzat de cantants femenines pot representar un cert empoderament, però també un codi que entra al joc que busquen aquells mascles potencials manades masclistes. Espot ballar twerk com a símbl d’alliberament (Así bailan las putas), però coreografiar cançons de domini amb aquest ball la pot subjugar.

El gran problema és que, tot i incomodar, no arriba a connectar amb el públic. I això revela que l’obra de denúncia, no ha aconseguit remoure cap dels semàfors de comportament i empatia dels espectadors. CaboSanRoque experimenta i, sovint, aixeca interrogants sobre el què volen dir. No és aquest cop, que queda ben clara la seva empremta de red flags i semàfors vermells. En anteriors peces l’ació escènica era molt més abstracta, com pot ser RRR (2018) o Impulso (amb Rocio Molina, 2016).