Cabosanroque s’allunyen dels referents més evidents de Brossa. És molt potent i no aportaria gaire barrejar com si fos un joc de cartes l’univers visual de Brossa. El seu treball, que incorpora un món sonor sigui amb la seva habitual orquestar de sons amb instruments trobats o amb la paraula però`mirant d’extreure-li el seu significat, pretén traçar un paisatge nou. No tindria sentit que un grup jove pintés un quadre de Brossa, que el reinterpret-es. Ells han preferit posar els peus des de la literatura dels anys 40 i 50 i, des d’allà fabular amb una nova geografia. No em va fer Joan Brossa podria ser el que ell construiria avui, si tornés a ser jove. El que és segur és que en quedaria encantat com a espectador curiós i enamorat de les ats parateatrals. 

La instal·lació arrenca amb la veu de Brossa explicant  el seu renéixer a la trinxera del Segre, quan va defensar l’exèrcit de la República com a membre de la quinta del biberó. El so es produeix en l’exterior de la instal·lació, en l’espai que el talent literari contacta amb el visitant. De fet, sovint arriba pels altaveus que envolten l’espai, que introdueixen els espectadros dins d ela peça. Els ginys sonors recullen les restes d’Impulso en què Cabosanroque va investigar amb Rocío Molina. O gots que fan bombolles sonmores com les de Maquinofòbia pianolera amb Carles Santos.  Els seus ginys electrònics provoquen el so d’elements rescatats dels Encants, dels contenidors Té un so més apagat, menys brillant però ve caregat amb la memòria de l’element reciclat. Expolta un camp nostàlgic que s’emparenta amb el màgic, mb una il·luminació austera, que guia d’on sorgeixen els sons, per on reboten les emocions. El quadre final és generar una atalaia des d’on l’espectador, finalment, es faci una composició emocional subjectiva. Potser seria bo disposar d’un vestibiul amb el que traçar mínimament l’univers de Brossa, sobretot pels que no van poder seguir-lo en vida.