Una de les seccions més veteranes i més celebrades de “La Vanguardia” és aquella que s’anomena “El semàfor” i que  apareix a la segona pàgina de l’edició impresa del diari . I si porta aquest nom, és perquè els tres colors dels semàfors s’utilitzen per qüestionar, recolzar del tot o  rebutjar per complert allò que ha fet o ha dit algun personatge d’actualitat.

Doncs bé: ara Cabosanroque li acaba d’encendre en la seva nova proposta escènica un ben intents color vermell al Don Giovanni de Mozart i Da Ponte, a totes les diferents encarnacions  amb les quals es presenta des de fa segles el mític Don Joan i als seus hereus contemporanis, representats aquí per l’emblemàtic Bad Bunny que presumeix de tenir “muchas novia’ , hoy tengo a una, mañana otra”, i no casar-se mai amb cap d’elles.

I el semàfor vermell no és solament metafòric ( que també) , si no que pren contundent presència física, perquè Cabosanroque omple de semàfors que exerceixen com a focus el sostre d’un espai escenogràfic que en té alhora quelcom d’indefinit espai esportiu urbà : un d’aquests parcs en els quals tant es pot intentar fer un bon salt per marcar una cistella, com cantar un gol o exercitar els músculs amb l’ajut d’unes barres. .

I això és precisament el que fan ,mentre nosaltres anem entrant a la sala, les sis dones que acte seguit protagonitzen l’espectacle. Tres d’elles; cantant.  Les altres tres,  posant-li música al que es canta i extraient les més inesperades sonoritats fins i tot a les més conegudes melodies, , sense descartar tampoc que facin alguna que altre aportació vocal. Totes elles, exhibint un més que notable talent interpretatiu.

I totes elles també , disposades a ficar-se sota la pell de l’incansable seductor que pot ser vist alhora com un implacable depredador emocional i sexual. I és que cadascuna d’elles s’apropa a nosaltres per afirmar amb contundència “Jo sóc Don Giovanni” , realitzant així una apropiació de personalitat que sembla destinada potser  a diluir així la fortalesa manipuladora del seductor; a convertir-lo, prèvia pèrdua de la seva arrogant masculinitat, en un pur arquetip al qual li ha caigut la màscara.

Per cert: fa uns pocs mesos, David Herrmann dirigí  a la Bayerisch Staatsoper de Munic un muntatge de la sublim òpera de Mozart ( si el voleu recuperar, el trobareu gratuïtament a la web de la cadena Arte) que partia justament de la pregunta que agafava forma corpòria al llarg de tot l’espectacle: i si Don Giovanni ,fos una dona?  I la direcció explorava a fons però amb resultats discutibles aquesta possibilitat, una de les moltes que presenta l’obra mestra operística a partir de la qual s’estructura l’espectacle de Cabosanroque. Una obra mestra que el mateix Romeo Castellucci ha arribar a definir com “un enigma que no es pot resoldre”.

I aquest enigma prové tant de la genial partitura com de l’admirable llibret de Lorenzo Da Ponte, ell mateix fet al seu temps un bon aprenent de Don Joan: potser mai va poder presumir d’aquelles mil-tres conquestes amoroses espanyoles que el criat Leporello li atribueix al seu amo i que serveixen per a posar-li a l’espectacle un títol compartir amb la lletra de Bad Bunny , però el seu particular catàleg, tampoc no  es quedava curt.  Anys més tard, el seductor va ser del tot seduït per una dona que li era infidel. I la seva amargor, va quedar reflectida al llibret d’una altra meravella mozartiana, aquella “Cosi fan tutte” que ja ho diu tot amb el títol: així fan totes. I també , tots.

Julio Manrique, a l’hora de programar la present temporada del Lliure , ha tingut l’encert ( no sé si motivat també per casualitats circumstancials ) de fer coincidir als dos centres del teatre que dirigeix dos espectacles del tot vinculats al món de l’òpera. I, a l’hora de comentar l’òpera de nova creació “Els estunmen” creada per Nao Albet i Marcel Borràs ( i plena també per cert dels nefastos efectes que provoca la masculinitat tòxica) , no me’n vaig poder estar de fer referència a la feblesa que presenten sovint els llibrets operístics, tret de molt honorables i força nombroses  excepcions. Doncs bé: els llibrets de Da Ponte, no solament formen part de les excepcions, si no que són també excepcionals. I en van ben plens d’ambigüitats destinades a reflectir la complexitat del comportament humà.

I aquí tenim com a exemple  les tres dones que coprotagonitzen “Don Giovanni” :  Donna Anna, Donna Elvira i aquesta Zerlina que s’ha quedat sense el “Donna” perquè es tracta d’una camperola sense tan elevat status social com les altres dues. Totes tres  representen també tres molt diferents models de dona.  I, per la mateixa raó, per a cadascuna d’elles la seducció de Don Giovanni representa alhora quelcom ben diferent. Una diferència que no exclou tampoc allò que el desig significa per a cadascuna d’elles.

I si dic tot això, és per fer-li justícia a l’enigma del qual  parla Castellucci;  a la riquesa textual d’una obra  en la qual la meravella musical fa perfecta simbiosis amb el seu magistral ús de les paraules. Però no pas, per restar-li mèrits a  la molt notable opció que planteja Cabosanroque. Encara que sigui tot plantejant d’entrada i mentre es projecten a la paret del fons  unes preguntes que no ho són, perquè mentre es formulen s’estan ja contestant a elles mateixes. I encara que passi per aquesta despersonalització del caràcter de les tres protagonistes femenines de l’obra de Mozart, per reduir-les totes tres a la condició de víctimes sense entrar en més subtilitats i sense obrir-li cap porta al camp del desig, i de les preguntes que aquest origina per ell mateix.

La proposta inclou per cert un molt hàbil muntatge vìdeogràfic del cèlebre i preciós duet “Là ci darem la mano”, en el qual apareix Plácido Domingo cantant el tema en diferents versions concert, sempre al costat de companyes escènic més ( sovint, molt més ) joves que ell. Són ben sabudes, les acusacions de les  quals va ser objecte fa pocs anys el tenor , la forma com ell mateix les va tenir que acabar admetent en certa mesura tot blanquejant-les  i , alhora, el redemptor  silenci que s’ha acabat imposant al seu voltant pel que fa a aquesta qüestió. En aquest sentit, el muntatge videogràfic resulta una ben oportuna troballa.

Però alhora, tot remarcant cada cop la diferència d’edat, es presta també al malentès generalitzador. Es presta a ficar al mateix sac qualsevol interpretació que dos professionals del cant de diferents edats puguin oferir d’aquest, o de qualsevol altre tema semblant. O a confondre la gestualitat marcada per l’escenificació amb l’abús del cantant depredador que no respecta els límits. I aquestes coses i aquestes diferències, cal tenir-les sempre en compte.

Són, en qualsevol cas, matisacions que no devaluen per a res la qualitat conceptual de la proposta, el virtuosisme de la seva execució interpretativa i la força visual i sonora amb la qual Cabosanroque ho embolcalla tot. Tot servint-se de Don Giovanni, l’etern ( o , com a mínim, ben perdurable) mite de Don Joan és aquí qüestionat amb severitat, però alhora amb notable imaginació i talent.