Cristina Genebat (actriu, traductora i, des d’ara, directora) té raó quan diu que el text de Thiago Rodrigues (Cor dels amants) és molt bo. Té una mirada calidoscòpica. Juganer, metateatralitza l’arribada dels voluntaris de la Creu Roja, advertint als actors que ho han d’interpretar que poden caure en tòpics que ells no avalarien; que és impossible transformar el seu dia a dia en un espectacle íntim. Ho fan els mateixos intèrprets, ja cedint el cos i la veu, als testimonis i dirigint-se al públic.
Genebat ha aprofitat la capacitat idiomàtica dels actors per afegir l’anglès (Andrew Tarbet), el francès (Joan Amargós) i el portuguès (Elena Tarrats). Només Màrcia Cisteró no surt del català. És una clau que visibilitza el treball internacional dels cooperants, sense cap més pretensió. Coincideix amb la proposta de La Perla29 i els Tigers Lillies i A Macbeth song on Tarbet i Cisteró hi actuen i barregen també català i anglès. Mar Orfila, com a Llibert, es planta al mig de l’escena hi incorpora capes audiovisuals i sonores, implacable com el temps, el clima i la inestabilitat constant en cada instant.
En la mesura de l’impossible dibuixa una frontera del món convencional de la pau, aigua corrent, educació, feina i sanitat protegits per l’estat del benestar. Aquest món possible queda separat de les situacions en conflicte, la geografia variable de l’impossible. Evita concretar-les, de la mateixa manera que prova de descontextualitzar supervivents i cooperants. Ben diferent és el cas de Dones valentes que prova de dignificar testimonis concrets que ha entrevistat Txell Feixas, tot i que passat pel tamís dramatúrgic d’Aina Tur i Glòria Balañà.
El muntatge revisa els punts de vista desmentint la visió d’herois que sovint se li atribueix als cooperants: Només és feina i això no impedeix que no es pugui abusar dels privilegis d’habitants del possible enmig del cataclisme d’aquell impossible (Peggy Pickitt veu la cara de Déu, Antílops). I sí, repassa instants d’una humanitat, a vida o mort. Que commouen. Fins al més impossible. Que els atorga la responsabilitat de difondre-la (en peces com a Encara hi ha algú al bosc, La treva). I Genebat troba una manera de fer-ho sense sentimentalismes ni sobreactuant. Algun cop (com a La mort d’Ivan Ilitx, dirigit per Oriol Broggi) dividint el relat que s’explica a 4 veus. Com mirant un cas per un microscopi que aporta una lectura calidoscòpica.