Frederic Roda dirigeix un d’aquells espectacles construïts a partir de la fabulació. Stefan Zweig (Els ulls de l’etern germà, La partida d’escacs) escapant de la seva Àustria, i després de fugir d’Anglaterra arriba al Brasil on coincidirà unes hores amb Georges Bernanos, un altre intel·lectual europeu que ha optat per escapar de la França de Vichy. L’un s’enduria a una illa deserta una biblioteca universal sencera. El segon, en tindria prou en remugar un catecisme. Així i tot, la possibilitat de trobar-se els encén la flama de parlar amb una notable càrrega filosòfica, moral. Encara que puguin tenir opinions que no coincideixen (quan no són contràries, directament) opten per trobar-se i conversar, intuint que serà l’última encaixada de mans. Zweig procura fer una finta cal destí, inexorable de triomf del feixisme. Aquesta ficció imaginada concideix en cartellera amb la ficció de l’entrevista Pla per Roig. També era imaginada la conversa política entre Pau Casals i el president Kennedy a la trobada Un concert a la Casa Blanca.

Stefan Zweig va ser un intel·lectual que va tenir una notable recepció del seu treball. Bernanos ho sap, ell prefereix assumir el perfil d’assagista i, al Brasil, el de granger amb una cabana de 2000 vaques i vestint unes botes altes, sense abandonar un bastó distingit. Cdevia passarpassar a Damià Huguet (Esquena de ganivet) deuria trobar refugi literari en el seu escriptori, però no deixava de feinejar físicament. La producció de La Fornal compta amb dos intèrprets de profunditat com són Oscar Intente (Othello, Jugada mestra, Ca lluny… reDéu) i Joan Gomila (L’home del vol vertical).

No cal gairebé res. Fins i tot la tauleta de la terrassa sobraria. Hi ha només la conversa densa d’idees, que cada cop caven més fons, cap a un desengany i una decepció del que s’ha convertit l’Europa desitjada. Què en dirien, ara, d’aquest continent sempre a mig fer i desfer… L’escriptori aixecarà la persiana i descobrirà una màquina d’escriure, amagada com si fos una arma de protecció. Veure la màquina d’època que ha patit el rovell del pas del temps és com el llibre de Zweig que Bernanos mostra, ja esgrogueït. El temps ha passat. Les paraules impreses queden. Però potser millor, per no trencar la coherència d’aquell present del 1942, seria suficient que Bernanos escrivís amb ploma la necrològica de la parella Zweig, incapaços d’assumir el pes del feixisme. Si haguessin esperat uns mesos, potser podrien celebrar la fi de la II Guerra Mundial amb unes Nacions Unides que podien presumir d’Una idea d’Europa; punt de trobada al Zentral Cafè. Només potser: La pesantor de Zweig no és per banderes i governs, sinó per una societat narcotitzada, que es deixa atrapar per aparents comoditats, que li resten llibertat.