Si Montserrat Roig comencés a treballar, ara, faria un pòdcast molt informal, en comptes d’un programa d’entrevistes al circuit català de la TVE. Si volgués reivindicar les generacions perdudes d’escriptura en català, Josep Pla patiria per aquesta intensitat en les preguntes, per aquesta destrucció de l’encant de la conversa. Sens dubte, si hi jugués (com s’hi va trobar Quim Monzó abans, O Sergi Pàmies, ara) seria tan mordaç com el que més. Però no deixaria de reivindicar la possibilitat d’escoltar i debatre, més enllà del gag. Donant joc als adjectius i a les polèmiques més incòmodes.

Ferran Utzet ha imaginat la trobada entre els dos escriptors amb l’editor … Vergés d’àrbitre i la Dolores de contrapunt al Mas Pla. Fuig de posar-los cara a cara, com faria un programa de televisió (per trobar angles inversemblants des de la nuca d’un per captar la paraula de l’altra). Els asseu a la mateixa banda de la taula, un espai incòmode per mirar-se a la cara, però coherent amb la necessitat de parlar d’un horitzó comú i, també, per exposar-se frontalment amb el públic.

La Montserrat Roig de l’escena (Laura Roig) vesteix xandall clar i unes arracades d’anelles. El Pla d’aquest quadre (Jordi Coromina) diu que beu whisky, però s’empassa aigua i renuncia a la seva característica boina. Es troben dues persones fermes de conviccions antagòniques, però que s’admiren per la seva literatura. Són compromesos amb la seva manera d’entendre el món. Tot i que cadascú parteix de referents i de conviccions contràries. L’un desenganyat amb la República, l’altra confiant en la transició.

Sí el càncer no hagués escurçat la trajectòria de Montserrat Roig, possiblement, ella s’hauria refugiat fora de la ciutat (com també havia fet Mercè Rodoreda) i estaria desenganyada de la democràcia amb massa esquerdes. L’obra permet veure les passions i el respecte per a persones que tenen maneres de procedir divergents. Avui és sa veure que saben engaltar les crítiques amb ironia. En aquest segle de les presses, els bàndols i les bombolles sembla una relació impossible. 

Coromina i Roig saben passar del que seria una mena de conferència de l’escriptora sobre l’autor dels “Homenots” (Montserrat Roig li retreu que no hagi escrit un altre recull de “Donasses” i Pla prefereix esquivar-ho amb un silenci) a la trobada entre els dos escriptors en què es rellegeixen El quadern gris i pugnen dialècticament. Des de la quotidianitat i la reflexió sobre la Catalunya (amb o sense adjectius) ve a ser una estimulant conversa com la filosòfica de La disputa, entre Voltaire i Rosseau.