El 1961 Pau Casals accedeix a fer un concert a la Casa Blanca. És una decisió que el músic va sopesar perquè suposava, en certa manera, trencar amb la seva decisió de no actuar en països feixistes o que, d’alguna manera li donaven suport. Jordi Roigé i Llorenç Rafecas (autor i director) han imaginat què es deurien explicar dues persones tant diferents com Pau Casals i John Fitzgerald Kennedy, en una reunió que no ha transcendit res. El diàleg l’han construït a partir dels conflictes històrics i de les reflexions que Casals apuntava al seu dietari. Mingo Ràgols i Roc Esquius representen aquests dos personatges en els que la discussió no passa d’una conversa educada. tots dos s’admiren mútuament encara que Casals retregui el col·laboracionisme americà a l’Espanya franquista (sota l’excusa de l’amenaça comunista a Europa). Va ser un momentum, pel que fa a una situació en què Casals hauria pogut influir JFK. En el camp físic “momentum” és la força o l’impuls que s’adquireix després d’un esforç continu o degut a una sèrie de fets i circumstàncies favorables. Pau Casals va jugar-se la seva integritat moral per propiciar aquest momentum polític

La bona idea del muntatge no troba la tensió que mantingui un debat encès. Els dos actors estan massa constrenyits per les cites i discursos dels dos personatges històrics. Es converteix en una mena de biopic útil per entendre quins reptes van tenir (personals i polítics) però no enfronta prou el pragmatisme americà amb l’idealisme del català. En canvi, Mercè Pons, que es desplega en tots els altres papers de l’auca (des de Jacqueline Kennedy a un oficial nazi en la França ocupada) llueix molt millor la seva versatilitat. El nazisme va voler-se legitimar amb el món de la cultura. Pau Casals en va rebre una invitació (que va poder evitar-la) mentre que Charlie Rivel sí que acabaria actuant davant del führer (com recorda el preciós muntatge Uuuuh, de Gerard Vázquez) al 2005.

La dramatúrgia situa, en realitat els dos personatges fora de la vida (“ara tot el temps és nostre”, diu calmosament JFK), comentant el discurs de JFK a Berlín el gener del 1961 (ich bin ein berliner), la crisi dels míssils a Cuba del 1963 i l’atemptat fatal a Dallas (1963) alhora que ressitua l’exili de Casals a França i Costa Rica i el famós discurs del violoncelista en rebre la medalla de la Pau a l’ONU el 1971. El diàleg entre cavallers es completa amb fragments de composicions del músic i amb projeccions relatives a la història, tot i que ho fa amb poca delicadesa i reboten més com una ràfaga sonora per omplir les el·lipsis temporals que amb la intensitat que es mereixeria. Sí que emociona, finalment l’esperat Cant dels ocells, que serveix de coixí per a la darrera rèplica davant del taulell d’escacs, un instant que es guanya l’aplaudiment final.