En cap moment els Evangelis li atribueixen la condició de treballadora sexual, però successives interpretacions misògines de l’Església van acabar assignant a la «deixebla més estimada» l’ofici de prostituta. La història de Maria Magdalena es reescriu en els nostres dies a cop d’assajos, descobertes i relectures de pes. Al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) que dirigeix, Carme Portaceli ha mirat d’afegir-se a aquest corrent amb un espectacle carregat de raons i un punt de partida estimulant, tot i que amb un resultat general decebedor.

El director del KVS de Brussel·les, Michael De Cock, col·laborador habitual de Portaceli i aliat estratègic a Europa, signa un text amb més ombres que llums. D’entrada, el títol confon perquè no es tracta d’un retrat escènic com El testamento de María, d’Agustí Villaronga, sinó una obra amb diversos plans discursius guixats gairebé en paral·lel. D’una banda, Maria Magdalena és un assaig escènic sobre la figura bíblica que es queda en un nivell molt superficial: entre la tertúlia conspirahistòrica tipus Cuarto Milenio i un discurs emancipador feminista amb caires de pamflet. En la dramatúrgia signada per Portaceli i Inés Boza hi ha una segona capa que és més heterogènia; la formen escenes oníriques, entreactes, digressions, cançons live painting i d’altres ocurrències que ocupen una bona part de les dues hores i que no condueixen a cap tipus de connexió rellevant. Falta unió entre les parts.

Finalment, un pla principal presenta l’argument habitual, la història de Míriam (Ariadna Gil), investigadora de la Magdalena que en la vida privada lluita per la custòdia de la seva filla: el sistema patriarcal la castiga pel seu èxit i dedicació. El relat és tan exigu que no arriba a quallar l’enllaç entre la protagonista i la santa. Tampoc hi ha profunditat per a una troupe de secundàries i un Jesús gairebé sense desenvolupament dels seus personatges. Ni la conclusió, llançada de forma abrupta, aconsegueix aportar una mica de llum.

L’escenografia de Marie Szersnovicz comença com si fos un desert i es va omplint d’elements pesants moguts entre lentes transicions, una abundància de recursos que no llueix. Sobre la pantalla gegant del fons hi veiem quadres antics de Brueghel i Carracci, tan llampants que fins i tot eclipsen l’acció escènica. Mantenen la tensió les actrius, que defensen amb bon ofici les poques o moltes oportunitats concedides. Ariadna Gil està enèrgica i rotunda fora del seu registre habitual, i Miriam Moukhles desborda en el seu sexualitzat entremès, gran contrapunt de frescor. I és que no es poden negar les bones intencions a Maria Magdalena, aquelles que, com va dir un altre sant, l’infern n’està empedrat.

VERSIÓ ORIGINAL A ‘EL PERIÓDICO DE CATALUNYA’