Un correu previ d’alerta puritana adverteix el públic davant “escenes sexuals explícites”. Una mica sobreactuat també és el precinte obligatori dels telèfons dins d’una funda, cosa que assegura una “immersió completa” en el ritual, i també les llargues cues a l’entrada. I és que ningú controla els tempos de la reacció artística com Marina Abramović, que, a punt de fer vuitanta anys, s’autoconsidera l’“àvia de la performance”. Després de l’estrena a Manchester en versió ampliada, Balkan Erotic Epic va sacsejar dissabte el Liceu amb la pompa de les grans ocasions. Més d’una trentena d’artistes, aura d’obra d’art total entre teatre, dansa, videoart i música en directe. Reclams per a la que Abramović considera la seva creació més ambiciosa fins a la data, que, tenint en compte la seva trajectòria, ja és molt a dir.

Amb l’inici de l’espectacle compareix el trasunt de la mare de l’artista presidint una mena de funeral del dictador iugoslau Tito. El pla familiar més íntim i el polític s’abracen per plantar els pilars d’una litúrgia d’alliberament que apunta a un passat mitificat. Es projecten els rostres de desenes de dones vestides fins al cap de negre balcànic —entre elles Abramović— que es colpegen el pit en un plor cerimonial. A partir d’aquest moment, les escenes se superposen ressuscitant rituals arcaics relacionats amb el sexe. La relectura de les tradicions folklòriques sublima l’erotisme fins al límit i s’oposa, amb el seu atavisme, al porno estereotipat dels nostres dies. Ballarines mostren les vagines al cel per foragitar la pluja; més tard, es magregen els pits sobre tombes per fertilitzar la terra. En l’escena final, la performer i directora es deixa veure per a un ball redemptor. Vint-i-cinc anys d’investigació es transfiguren en una cosa tan senzilla i inofensiva com un cant de reconciliació dionisíac: cossos en la seva naturalesa ancestral i pagana.

L’humor s’hi cola en forma de sortilegis per a la virilitat i pocions d’amor que explica una científica a tall d’entremesos. L’episodi central succeeix en una kafana, la taverna tradicional on la llibertat absoluta de l’art intenta reescriure el passat. Abramović fa dansar la seva mare i la projecta, gairebé cosificada, cap a una explosió sexual que mai no va gaudir. Ballem plegats també enemics històrics, albanesos i serbis, com a revulsiu per recompondre un país que ja no existeix però al qual l’artista voldria tornar com a una Arcàdia.

Creixen també penis de cinc metres en ple bosc i una orgia amb esquelets es desenvolupa lentament en un cementiri emergit. No és nova la corrent neofolklòrica en l’escena contemporània, però la iconografia tel·lúrica de sexe-mort, en el seu conjunt, és sucosa, tot i que no tan provocadora com es vol vendre. En el seu salt a l’escena híbrida, l’artista de Belgrad destil·la essències discursives i tempos estirats de deixebles apòcrifs seus com Jan Fabre i Angélica Liddell, corrents que es retroalimenten.

Després de tres hores d’escenes dilatades a l’extrem, Balkan Erotic Epic deixa una ressaca entre el tràngol i l’atordiment, com si sortíssim d’un after on encara ressona la música de Marko Nikodijević, barreja d’electrònica i cants cerimonials medievals. Com a sacerdotessa suprema, Marina Abramović desborda amb una èpica que estira més del mite que de la innovació formal.

VERSIÓ ORIGINAL PUBLICADA A ‘EL PERIÓDICO DE CATALUNYA’