Què en sabeu vosaltres de Maria de Magdala, altrament coneguda com la Magdalena? A tall de recomanació us recomano  que porteu memoritzades un parell de frases que serveixin com a resposta a la pregunta , per si de cas es dóna la circumstància que alguna integrant de la companyia que representa aquest espectacle us demana la vostra opinió en  viu i en directe, en el moment més participatiu de la proposta. I el millor que podeu fer si voleu estar a l’altura i  quedar una mica bé, és donar-li a la resposta aquell embolcall políticament correcte  del tot impecable que s’espera de les persones com Déu mana. Mai millor dit, si tenim em compte que ja al llunyà segle XIII,  el mateix Sant Tomàs d’Aquino la definì com “l’apòstol dels apòstols” (una definició reafirmada fa una dècada pel papa Francesc) , encara que ni així aconseguís esborrar la mala fama que d’altres veus li atribuïen.

De totes les especulacions evangèliques i no evangèliques que s’han fet al voltant de tan significatiu personatge i que sovint han intentat embrutar el seu nom sense aportar proves empíriques que demostrin la difamació,  , en  deixarà bona constància el text que Michael De Cock ha escrit per a aquest muntatge al qual li han donat forma dramatúrgica Inés Boza i la mateixa Carme Portacelli que el dirigeix. I fins i tot si ho desconeixeu tot sobre la Magdalena ( encara que tant Rosalia com la mateixa Oreja de Van Gogh intentin posar-hi remei, corre pel molt una manca de religiositat que només pot ser obra del dimoni) , la molt llarga escena didàctica en la qual la companya al complert presenta  un intens buidat informatiu sobre la personalitat de la Magdalena, us en farà cinc cèntims.

Val a dir que, pel que es refereix a ella, els evangelis oficials que integren el Nou Testament i els evangelis no oficials coneguts com a evangèlics apòcrifs amb tarannà agnòstic , presenten visions ben diferents , o directament divergents. I cal afegir alhora que , per dir la veritat, tant els uns com els altres van ser escrits força després ( o , en alguns casos, molt molt després ) dels esdeveniments relatats, a nivell de comprovació empírica/científica mereixen el mateix grau de confiança ( ja sabem que la fe, mou muntanyes) o d’absolut escepticisme, i presenten sovint també  contradiccions del tot fragants : en aquest sentit, tampoc els evangelistes oficials resisteixen la prova del cotó.

I dic això perquè el text de De Cock , en nom del feminisme militant, sembla atorgar-li a la visió apòcrifa del personatge un status de veritat inqüestionable tan qüestionable com el que es deriva de conferir-li als evangelis oficials la qualitat de documents històrics del tot corroborats per la ciència. Però és el que passa, quan un text teatral es construeix no pas amb la voluntat de donar-li forma consistent a personatges i situacions per tal de convidar a la reflexió des de la solidesa dramàtica, sinó com un artefacte al servei de les consignes en el qual el dogmatisme s’imposa a la veritat escènica.

I aquesta imposició, per molt que es presenti amb un embolcall vistós des del punt de vista audiovisual, no fa altra cosa que diluir per complert l’entitat dels personatges que deambulen per l’escenari . Uns personatges que, obligats a complir la seva missió com a simples transmissors del missatge per molt plausible que aquest ens pugui semblar, es converteixen així només en una excusa sense entitat pròpia.

La primera afectada per aquesta decisió és la mateixa Míriam interpretada per una Ariadna Gil a la qual la dramatúrgia deixa sense instruments  per conferir-li al personatge una mica més de solidesa. El personatge es dilueix així en un arquetip de dona tirant a tòpic , desproveït de carnalitat i altura psicològica, i ficat en una trama sobre la tutela d’una  filla menor que, narrativament parlant, respon tota l’estona a les frases fetes i els llocs comuns. I que  s’acaba solucionant amb aquella mena de precipitació impostada que denota un cop més la forma com el discurs pautat s’ha imposat , no ja solament a la credibilitat escènica, sinó també a la capacitat emotiva que pot desprendre un escenari.

Al llarg de més de dues hores de representació, la dramatúrgia es dispersa entre supèrflues narracions de somnis tan sobrers com imbuïts  d’una aclaparadora obvietat interpretativa, coreografies i cants que només semblen existir per rebaixar una mica la presència feixuga del discurs, còmiques aparicions d’un taxista que acaba esdevenint el Jesucrist de la proposta, o moments tan incomprensiblement forçats com aquell que protagonitza un cérvol atropellat en el no res desèrtic d’una escenografia signada per Marie Szersnovicz que ,això sí, Joan Rodón guarneix amb bons   recursos videogràfics.

Però ni aquests, ni el rentat d’imatge de Magdalena, ni la potent interpretació d’una Míriam Moukhles que salva moments impossibles o el bon treball coreogràfic d’un Romeu Runa que, per contra, no se’n surt tan bé quan ha de limitar-se a fer d’actor, són suficients com per redimir l’espectacle  de les seves insalvables mancances estructurals i  dels seus reiterats  excessos discursius.