És possible que ,  davant les mudes  imatges que La Mula creava a “Thauma”, el seu molt aclamat primer espectacle , molts i moltes de vosaltres penséssiu que no hi havia paraules per definir el que havíeu vist. Doncs, per tal de fer-li justícia a les paraules que havien quedat excloses d’aquella primera proposta, ara La Mula s’ha proposat recordar-nos que sense La Paraula (així, amb majúscula , tal i com l’escriu la mateixa companyia a l’hora de presentar el muntatge) no seríem res.

I és que, veritablement, sense el conjunt de signes verbals o no verbals que conformen el  llenguatge en totes les seves formes i modalitats, no trobaríem la manera de comunicar-nos . Però ,alhora, el llenguatge és molt punyeter i , sovint, una mica traïdor. Nosaltres creiem saber com jugar amb ell.

Però ell, troba també la forma de jugar amb nosaltres, de fer-nos caure en les trampes que implica confondre el significat aparent que tenen les paraules amb els significants ocults als qual ens poden remetre, de deixar-nos captivar i entabanar pels discursos que fan de nosaltres el que volen i ens condueixen fins i tot cap a llocs als quals no voldríem anar.

Com diu el bon príncep danès el destí del qual ha quedat marcat per les paraules d’una paternal presència fantasmal que ves a saber tu si no és una pura al·lucinació, tot plegat són només paraules, paraules, paraules. Però a la que en juntes encara que només sigui un parell, ja tens format un text.

I el text s’erigeix precisament en el gran protagonista de l’espectacle de La Mula, perquè, com afirma la companyia, “sempre hi ha un text entre nosaltres  i la realitat”. I com a mostra- remarca també la companyia-, només cal tenir en compte el programa de mà físic o virtual en el qual apareixen escrites les paraules. Quelcom extensible a les paraules que esteu llegint ara mateix.

Assumida la seva importància, no es pot negar que el text i les infinites paraules que pot incloure, bé es mereixen un museu. Doncs,  gràcies a La Mula, aquest museu ja existeix. I es presenta amb la forma d’un gran i preciós teatret dissenyat per Victor Peralta en el qual hi caben totes les sales de tan xerraire espai museístic.

Per recorre-les , no ens caldrà acabar esgotats tot fent  quilometres i més quilometres per les estances d’edificis monumentals plens a vesar de visitants , com ens passa sovint quan traspassem la porta d’alguna gran institució museística. Aquí, i tret d’algun moment puntual en el qual potser el Text ens demani posar-nos dempeus, el recorregut el podrem realitzar còmodament seguts.

Això sí: tant si us agraden com si no les visites guiades, aquesta la fareu seguint de manera ineludible les indicacions d’un guia que sap molt bé del que parla, perquè es tracta del mateix Text (també ell es mereix la majúscula) en persona. La magnífica i ben manual maquinària escènica del teatret ens permetrà anar de sala en sala sense moure’ns de la butaca, mitjançant un joc de teles i telons ben acolorit.

I tant brillantment resolt, que de vegades ens podria fer dubtar si som davant elements tangibles o presències virtual. Per esvair tota mena de dubtes, només cal esperar el final. Un cop finalitzada la visita, els visitants som convidats a apropar-nos al teatret i ficar el nas en tots els seus secrets.

Però deixem el final per tal de tornar a l’inici. Un cop s’ha presentat, el Text , tot remarcant que això “no és pas cap història”, ens indica mitjançant paraules escrites (aquí , el llenguatge verbal està del tot absent)  que “en èpoques de foscor les paraules són perilloses. Aquestes són les paraules que penses, però que no pots dir”.

El problema és que , després del preàmbul, les paraules juganeres ens proposen un joc excessivament naïf. I massa bàsic com per seguir-li les passes a les possibilitats abans assenyalades, i presents al mateix preàmbul. Curiosament, mentre la part visual de l’espectacle resulta sempre notable, el seu apartat textual queda força per sota del que caldria esperar d’un muntatge en el qual el text, vol ser-ho tot.

Les pinzellades participatives del públic sempre acostumen a donar bons resultats empàtics, i les característiques de la dramatúrgia de la proposta, fan que aquesta estigui oberta a espectadors de totes les edats, i resulti fàcilment comprensible per a espectadors de totes les latituds geogràfiques. Però també poden provocar un excessiu contrast entre l’alta qualitat d’allò que aporten les imatges i l’elementalitat d’allò que ens diuen les paraules.

Per cert, i posats a parlar de contrastos i contradiccions. Resulta del tot contradictori que un espectacle tan centrat en la rellevància de les paraules i el text, es presenti en un festival català com ara ho és el Temporada Alta en versió castellana subtitulada en anglès però no en català però no en català  . Fins i tot admetent la qüestionable decisió d’optar pel text castellà en atenció als programadors forans, prescindir del subtitulat català com si aquesta llengua ni existís en té quelcom de manca de respecte envers el públic local i envers una llengua cada cop més marginada i menystinguda.