A Berta Prieto (Barcelona, 1998) se la coneix, sobretot, per l’exitosa i controvertida sèrie Autodefensa (2022), però també s’ha prodigat força en teatre, tenint en compte la seva joventut. Amb la companyia Las Chatis de Montalbán va estrenar El Chinabum (dir. Paula Ribó, 2018) i Derecho a pataleta (2024), ambdues coescrites amb Lola Rosales. És coautora i codirectora, amb Belén Barenys, del musical Rómul i Rem, inclòs en la programació del Festival Grec 2024 dins el cicle “Escenes” de L’Auditori. També ha dirigit l’òpera de petit format Ikaria (2025), amb llibret d’Anna Pazos i composició musical d’Ariadna Alsina, dins el projecte “Òh!pera” del Gran Teatre del Liceu.

Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla, l’espectacle que es pot veure a la Sala Beckett fins al 19 d’octubre, és el seu primer text en solitari, si bé compta amb còmplices d’excepció per a determinades escenes amb un plus d’improvisació. Les intèrprets, totes elles creadores amb un univers propi, són l’actriu, cantant i guionista Belén Barenys (Autodefensa, Derecho a pataleta, Ròmul i Rem); l’actriu i ballarina Roser Dresaire (El màgic d’Oz, El Chinabum Remix); la fotògrafa i directora de cinema Irene Moray (Suc de síndria); les actrius Mireia Portas (Polònia, el musical, Sapiens, Rita, La jaula de las locas, Cantando bajo la lluvia) i Laura Roig  (Enterrando a Dodot, Sant Pere el Farsant, De l’amistat, Ifigènia, Refugi).

Més que precarietat i falta d’expectatives –preocupacions molt presents en el teatre de les generacions més joves–, el que Prieto, Barenys i companyia estan interessades a mostrar són els mecanismes interns que porten a noies com elles, sobradament ensinistrades per al triomf, a haver de competir sense descans per demostrar que són les millors. Del fandom al troleig parla de la malaltia crònica del buit interior –en paraules de Prieto–, una síndrome generada per imperatius externs, inputs contradictoris i lesius que es fiquen a dins, fins a modificar el sistema nerviós i l’autopercepció, condemnant l’individu a una adaptació-submissió contínua respecte de cada nova consigna, moda o adminicle.

Les grades emmoquetades on seu el públic, a dues bandes, formen part de l’espai escènic dissenyat per Paula González: venen a ser una continuació de l’escenari, aquí entès com una mena de circ romà, en la mesura que els personatges estan sotmesos a judici constant, com en les xarxes socials. No hi ha separació entre intimitat i exposició pública. Les intèrprets assumeixen molts personatges, i alhora s’autoreferencien: cadascuna representa algun camp o medi cultural i té un discurs creatiu propi. A la primera escena, la Paula Miró (Belén Barenys) juga amb un cub Rubik mentre plora al seu llit. Sembla que formi part d’una instal·lació en què exposa la seva ansietat: “no tinc vida, res em fa il·lusió […] Vaig interioritzar que només m’estimarien si era perfecta i ara sobrepenso fins i tot quan estic dormint”. La companya de pis, una noia “tonta” molt gesticulant i esplèndidament interpretada per Laura Roig, l’ajudarà en la seva transició fins a conquerir el silly privilege que creu merèixer.

Aquesta primera part, molt hiperbòlica i amb tocs de comèdia musical, mostra diferents moments de la relació amb la mare, interpretada per una Mireia Portas que imprimeix a la perfecció l’actitud de “dictadora soviètica”. En un d’ells, la Paula de petita (Roser Dresaire) repassa capitals alhora que practica l’anglès –“and I do it very well / Però la mama diu que això no és suficient”–; en un altre de posterior, voldrà volar lluny d’aquella “presó de perfecció” per convertir-se en una escriptora que fos “la veu de la meva generació”. Part del seu procés creatiu serà dilapidar els diners del “bizum de la mama” no només per pagar-se el lloguer i la teràpia, sinó també per anar de rave o fer-se la carta astral. Tot en nom de la creació: “Ara la gent que ho peta, no treballa. Has d’escollir si vols una filla exitosa, o una filla fracassada”. La cosa es torcerà quan, del tot depressiva, es disposi a injectar-se bòtox al cervell per deixar de patir: “no vull tenir cap opinió formada / no vull saber què és el que passa a Gaza / ara seré una tia xula i guapa”. No hi ha aquí la menor voluntat de fer drama, sinó un humor salvatge que arrasa amb el políticament correcte i més enllà.

Tot el primer acte està presumptament encabit en el curtmetratge My life is my message, i per això acaba amb els crèdits de la pel·lícula, que culminen amb un llarguíssim “bla bla bla”. En el segon i el tercer, trobarem històries creuades en un espai més abstracte, així com metareflexions sobre com explicar/escenificar un relat. Per començar, assistim a una entrevista a Ximena White, la guionista i directora del curtmetratge anteriorment escenificat, en clau de comèdia musical, a partir del primer volum dels diaris personals de Paula Miró. La cineasta du un vestit vermell de gala –amb catifa vermella incorporada, que desplega al seu pas– i el Goya que l’actriu que la interpreta, Irene Moray, va guanyar de debò per Suc de síndria. En un altre moment, una espectacular Barenys –que interpreta Miró en el film de l’altra– pronuncia un discurs en anglès i en primera persona sobre la peripècia de l’escriptora de culte, supervivent d’una lesió cerebral autoinfligida i víctima d’una tortuosa relació posterior amb un premi Nobel japonès; el document constitueix una retractació pública –es confirma, així, la seva condició de joguina trencada–, alhora que anticipa una autodestructiva venjança.

S’hi insereixen, també, una discussió metaficcional entre la productora, la guionista i la directora de la pel·lícula, i, fins i tot, un vídeo del procés creatiu de l’espectacle en curs: una mena de making of del primer dia d’assaigs en què, després de presentar-se –petons a la galta, riures nerviosos, “som un grup molt guai”, “ets molt guapa”–, cada actriu formula un desig que voldria complir en escena. En un altre moment, una acampada en què la depressió és performada per noies “vestides com unes modernes que romantitzen la pobresa”. El buit existencial i la desesperació d’aquestes nenes i nens infeliços –creuen que “els diners surten de bizum igual que la llet surt del supermercat”– són de debò, però no hi ha ningú disposat a empatitzar-hi, a compadir-los, perquè la seva (auto)representació està sepultada per capes i capes de cruel ironia.

La idea de l’art com a salvació la trobem en el rescat o encarrilament de Ximena de les files dels suïcides i, sobretot, en la missa final en què una predicadora –hilarant Mireia Porta– proposa exercicis artístics que els seus feligresos realitzaran de forma mediocre però amb molta èpica. I que es revelaran salvífics. Visca la democratització de la cultura! L’oradora opera miracles perquè totes puguem ser artistes. Bé, totes-totes no. Cal tenir mitjans per dedicar-s’hi, i els contactes adients, però això ja no diu la xarlatana. A ningú se li escapa que parlen des d’una perspectiva del tot privilegiada.

Martí Romaní Picas, al pròleg de l’obra publicada per la Beckett, parla de “samsara centennista”, enginyós terme per designar “el cicle infinit que ens porta, una vegada i una altra, del fandom al troleig”, dins la lògica i la inèrcia de les xarxes socials. L’obra escrita i dirigida per Berta Prieto incorpora flashbacks, escenes metateatrals sobre el procés de construcció de l’obra/pel·lícula mateixa i digressions –somnis, discursos– que estripen encara més el sentit i accentuen el bucle, scroll desacomplexat que salta d’un format a un altre: la comèdia musical, el cinema d’autora, els vídeos casolans, l’entrevista cultural, la telepredicació. La línia de la història resulta restituïble, malgrat la suma deliberada de despropòsits –la peça constitueix una “oda a l’acumulació”– i la brusquedat en el canvi de registre, to o codi, amb transicions no sempre eficaces que deixen una sensació de buit i dispersió.

S’evidencia en clau satírica el caràcter construït del discurs sobre la feina artística i la seva visibilitat, en afirmacions com la del “gran moment de les dones joves en l’audiovisual” o la proclama “Girls will actually run the world”. La burla a la pseudointel·lectualitat i la modernor esquitxa el públic, majoritàriament jove, cool i, sobretot, còmplice en la rialla, cosa que dona a entendre que és del “mundillo”, vaja. També s’ironitza sobre la importància desmesurada que se li dona a la hiperconsciència autocrítica –com si les noies llestes d’ara pensessin o es torturessin més– en el festival d’egos de la cultureta. Ximena White admet que a les creadores de la seva generació els preocupa “arribar a ser algú important”, i es reconeix com a filla d’aquesta “aspiracionalitat, en el fons tan capitalista, que ens travessa a totes”. D’altra banda, quan Barenys, en un “concert” fora del personatge de Miró, canta el seu odi envers les noies que han estudiat comunicació audiovisual i treballen a Radio Primavera Sound, està, en certa manera, qüestionant la tan pregonada sororitat. També apunta cap aquí el duel dialèctic de White amb una invasiva periodista cultural, escena que funciona com una màscara més de la –sembla que indefugible– rivalitat entre mare i filla.

Tot en excés podria ser la consigna. Just al contrari de la famosa inscripció de Delfos. Però alguna cosa de retorçadament oracular o visionària té l’obra, que genera sentiments contradictoris; un efecte, si no buscat, clarament previst. Quina rabieta que fan aquestes nenes privilegiades; que hàbils, ràpides i desvergonyides són. Abans que nosaltres arribem a formular-ho, elles ja s’han parodiat fins a l’extenuació. Per això, sempre guanyen. No reneguen del que són i tenen la valentia d’ironitzar sobre qüestions tan controvertides com la cirurgia estètica o la congelació d’òvuls, sobre determinats discursos d’esquerra que sonen apresos, artificiosos o oportunistes, i sobre el desig de salvar-se –empoderar-se– a través de l’art. L’abrupta sintaxi escènica, caracteritzada per la promiscuïtat i accelerada superposició de formats, trasllada amb encert una determinada manera d’autoconceptuar-se, (sobre)pensar i turmentar-se. La plasmació, volgudament caòtica, resulta divertida i irritant a parts iguals.

Crítica publicada a Núvol l’1 d’octubre de 2025