Berta Prieto és una guionista de cinema que, com Nao Albet i Marcel Borràs, deu escriure teatre pensant en com atrapar l’interès dels col·legues que no visiten mai les platees. Per això, Del Fandom al troleig és un retrat desinhibit, poca-solta i ben fresc. A qui no li agradi, que es grati.

És un teatre pirotècnic, carregat de girs i de sorpreses que fan confondre l’espectador i que narra la litreratura d’autoajuda i el cinema dins del teatre per acabar sent una instal·lació performàtica. Té l’inconformisme irreverent de Juana Dolores (Massa diva per a un moviment assembleari) al costat de la simplicitat còmica d’un Impro-show. I si això és coherent, o no, importa ben poc a la creadora i directora. I cal celebrar la seva determinació que faci esclatar el cap a més d’un! Bang!

Què s’ha de dir de Paula Miró, una filla d’una mare perfeccionista que en pateix la contínua exigència?L’actriu Teresa Vallicrosa va escenificar un personatge real, Aurora Rodríguez, a Yo maté a mi hija, en què la intel·lectual d’ara fa un segle, es va creure amb la capacitat d’eliminar la filla com si hagués estat un experiment fallit, perquè renunciava al projecte de liderar políticament el país, com la mare havia previst. De pares exigents, n’hi ha hagut va totes les èpoques.

La protagonista de Del fandom… no sap gaudir de res, perquè sempre està insatisfeta d’ella mateixa, de les seves amistats i el seu entorn: Si ser intel·ligent comporta l’enuig constant, cedir a la imbecil·litat la traslladarà a una felicitat superficial perenne? Els sil·logismes els carrega el diable i Paula en serà víctima de la seva mateixa formulació. O no. Perquè gràcies a això descobrirà una versió d’ella mateixa antagònica, mare mimosa i que, probablement, consent a la filla. Una realitat que li permetrà escapar del seu bucle per caure en una altra deriva autodestructiva. Per escàndol i divertiment de la concurrència.

Esgarrapa festivament com aquell Teenager experience de quan Albet i Borràs eren estudiants d’institut i els dissabtes a la tarda provaven de matar l’avorriment empassant-se un peix de la peixera per comprovar si, continuaria viu, si el treien de la gola provocant-se el vòmit. Aix, quin globus més bèstia i suïcida, fins que no es descobreixen com van els frens de la motocicleta que t’ha deixat l’amic que fuma, amagat dels pares… Prieto situa l’acció trash (que pot recordar a peces dels VVAA: This is real love, Like si lloras, ARCAS 2020, Baby, no more) en unes grades sense seient ni respatller: ben bé una invitació a què dominin els joves o els adults amb entrenament a Fira Tàrrega!