“Per deixar de patir, com més tonta millor.” La frase està extreta del dossier de premsa del nou espectacle creat i dirigit per Berta Prieto; el primer seu creat en solitari. Tot i que en ell segueixi comptant amb la col·laboració de còmplices habituals. Com ara la mateixa Lola Rosales amb la qual va fundar  la companyia Las Chatis de Montalbán que, fa poc més d’un any, ja la petava a la Sala Beckett en companyia de les superespies que reclamaven el seu “Derecho a pataleta”. O com ara la mateixa Belén Barenys també present en aquell espectacle amb la qual va inventar-se juntament amb Miguel Ángel Blanca la  molt debatuda sèrie “Autodefensa” . I si aquests dos títols us sonen molt o vau gaudir ja d’ells a l’escenari o a la televisió, ja sabeu doncs que la Berta s’ha convertit en allò que se’n diu una creadora emergent d’aquelles que està començant a fer molt soroll . Tant , que aquest “Fandom” fins i tot ha rebut la benmediàtica visita de Rosalia; quelcom que no ha fet altra cosa que augmentar encara més la sensació que ens trobem davant d’un dels espectacles- fenomen de la temporada. Com a mínim,  si ens ubiquem al territori de les sales situades més enllà del circuit teatral  mainstream de la ciutat de Barcelona.

I amb un títol com el que té aquesta proposta, potser us esteu preguntant ja de què va tot plegat. Doncs, per buscar una resposta, què millor que recórrer a la mateixa autora?. És ella qui ens diu que “qualsevol intent de definir l’espectacle amb un parell de línies intel·ligibles seria una falta de respecte per la pròpia naturalesa de la funció”. Tot i que, contradient-se una mica a ella mateixa ( i la contradicció forma també part de l’ADN de l’espectacle), tot seguit afirma que “Això és una oda a l’acumulació, a les ments desendreçades i a la impossibilitat de trobar veritats. Aquest és el projecte pel qual m’he jugat la salut mental, (entre nosaltres; em sembla que aquí la creadora ha exagerat una mica i s’ha posat en mode “artista patidora “) però lluny d’aprendre alguna cosa, només ens queda remar a favor de l’absurd. Fem crida a la bogeria, al deluluisme i a ser massa. MÉS SEMPRE ÉS MÉS!!!”

Dit això, crec que ja us ha quedat clar que qui busqui aquí minimalisme conceptual , lògica pròpia del discurs conscienciat i reivindicació del pensament intel·lectual, ho té magra. Però en canvi, qui cregui que totes les coses que acabo d’esmentar no fan res més que omplir-nos el cap de snobisme i idees que sovint ens amarguen la vida , i qui cregui que la competitivitat a la recerca de medalles  en el terreny intel·lectual per tal d’arribar al pòdium dels millors pot resultar tan nefasta com totes les altres competitivitats cap a les quals ens condueix la carrera de rates de la vida, es sentirà ben a gust dins tan descerebrada gresca. I potser l’endemà mateix d’haver vist l’espectacle, i donat que sovint la realitat supera la ficció, es posarà a buscar, encara que sigui a la cara més dark d’internet, si existeix alguna mena de botox que, enlloc d’estirar-te la cara ,t’estiri el cervell fins deixar-lo convertit en una superfície plana totalment lliure de tot allò que no fa altra cosa que omplir-te el cap de pardalets inútils. Un botox com el que s’aplica la protagonista d’aquesta història (bé, en realitat aquí de protagonistes i de històries en hi ha moltes,tot i que també es podria dir que no en hi cap) per tal d’assolir aquell estat de perfecta estupidesa que si no és el nirvana, se li assembla molt. És clar que això no exclou arribar a la conclusió que aplicant-te el botox, has comés la pitjor de les estupideses.

En qualsevol cas, i per tal de centrar-nos una mica encara que l’espectacle reivindiqui amb orgull el seu dret a avançar complertament descentrat , val a dir que a l’escenari us trobareu un carrusel d’escenes parlades en català, anglès i rus  en les quals hi caben des de la ja al·ludida reivindicació de la tonteria com a estat mental del tot desitjable, fins el melodrama passat de voltes amb quelcom de culebrot en el qual se’ns expliquen les misèries que comporta enamorar-te d’un Premi Nobel nipó, tot passant per l’atemptat terrorista capaç també de fer saltar pels aires tanta tonteria. Aquí les mares devoradores que abans de posar-te el plat a taula et recorden que si no ets la millor et quedaràs sense postres se les tenen que veure amb nenes amb tutú poc disposades a ser devorades , mentre pel plató televisiu en el qual es transforma també de vegades tot plegat, les dives de la modernitat se les tenen que veure amb aquesta mena d’entrevistadores molt modernes que, en realitat, preferirien contestar-se elles mateixes totes les brillants preguntes que els hi fan a les patums entrevistades. Aquí l’estil desenfadat i no sempre massa ben vocalitzat (s’agraeixen les escenes parlades micro en mà) de Las Chatis conviu sorprenentment amb l’estil còmic d’una Judit Martin que, de forma curiosa , per tal de reinventar-se juga a fer d’ella mateixa amb la peculiar gràcia de tots coneguda. Aquí, com diu el títol , hi ha també molt bla bla bla capaç de recordar-nos que , per dir-ho a l’antiga i en castellà , “por la boca muere el pez”: la verborrea artística, la verborrea intel·lectual, la verborrea del postureig  i el “ famoseo “, la verborrea del triomf com a condició essencial per no sentir que et cau damunt tot el pes del fracàs  la verborrea de l’amor romàntic i la de qui no pot deixar de dir pestes sobre l’amor romàntic….totes aquestes verborrees surten mal parades d’un espectacle que tampoc no pretén “sentar càtedra”, ni marcar tendència ni gastar masses fums en cap sentit.

 De fet, tan la Berta com les seves actrius (busqueu l’entrevista que els hi va fer BTV) semblen voler abaixar expectatives en aquest sentit. I fan molt bé .D’una banda, perquè fer  el contrari seria justament anar a la contra de la mateixa proposta. I de l’altra , perquè, més enllà del fenomen, l’espectacle mostra encara  alhora  fissures i desnivells i alguna que altre caiguda de ritme o escena no del tot ben resolta o reiteració innecessària. Com diuen les entrevistades en la ja esmentada entrevista, una mica del que es tracta és de “gaudir de les escenes, que són ben diferents. De fet, s’utilitzen gèneres teatrals diferents en cadascuna… i aquesta estructura genera sorpreses constants en els espectadors”. I d’altra banda , l’àgil estructura “ajuda que l’espectador no doni gaires voltes al que passa”.  Sense donar-li més voltes del que calgui , inevitablement aquest seguit d’escenes de vegades no estan resoltes amb la mateixa eficàcia. Però no cal donar-li més voltes: encara que aquí hi hagi una clara disposició a anar contra aquesta exigència del sistema segons la qual “tot el que fas ha de ser el millor que pugui ser”, aquest “Fandom” es presenta com una proposta més ambiciosament millor resolta que l’anterior dret a pataleta. I això ho dic abans d’haver-me aplicat el botox de la tonteria.