“Mai no faig projectes. M’he acostumat a no tenir un demà. Després d’haver passat fam, misèria, després d’haver travessat la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, amb els bombardejos i la gent morint al teu voltant …sense saber si tu estaràs viva o morta l’endemà…m’he acostumat a no arrelar-me enlloc.” Aquestes paraules les va pronunciar Mercè Rodoreda al llarg de la reveladora entrevista que li va concedir a Montserrat Roig l’any 1977, en aquells temps una mica eufòrics  d’incipient transició que , certament, tampoc no convidaven a l’excés de seguretats.

I aquelles paraules de la Rodoreda que ara recupera també el TNC a la guia pedagògica elaborada amb motiu de l’estrena de l’espectacle de La Veronal , i aquella molt sucosa entrevista en la qual l’autora arribava a afirmar que, malgrat el seu amor per la vida ,se sent “desenganyada de la vida en general”, i que les seves relacions amb la gent “son difícils, perquè la gent em fa por” , hi trobem més d’una petjada de la cruel foscor que recorre cadascuna de les pàgines de “La mort i la primavera”, aquesta abismal i inacabada novel·la seva que la mateixa autora veia com un cim del seu treball literari.

I que, malgrat les aparents diferències, manté un singular paral·lelisme amb la més popular ( i alhora, també ben magistral) de les seves novel·les. Entre el narrador en primera persona ( i sense nom)  de “La mort i la primavera” i la narradora en primera persona ( i amb dos noms: la Colometa i la Natalia) de “La plaça del Diamant”, existeixen més punts en comú del que pugui semblar a primer cop de vista .

Aquestes dues veus, estan igualment marcades pel terrible entorn que les embolcalla. Pel terrible silenci i la terrible marginació als quals es veuen condemnats els seus desitjos afectius i les seves necessitats emocional. Per la seva terrible percepció d’un món exterior que es presenta com constantment hostil. Per la terrible presència ambivalent d’una natura que mostra sense embuts tota l’estona tant el seu tarannà depredador com la seva aclaparadora capacitat per deixar en evidència una mena d’humanitat més radicalment humana que la dels mateixos humans.

Els coloms que contribueixen a fer-li la vida impossible a la Colometa mentre reben les millors atencions per part de la més tendra vessant d’en Quimet, i les dues variants d’ocellets i ocellots que sobrevolen l’inhòspit territori en el qual la mort s’acaba trobant amb la primavera, en són bon exemple.

“La novel·la que estic fent ara no agradarà a ningú perquè és la cosa més estrambòtica d’aquest món.” Aquestes paraules les va pronunciar també la Rodoreda, mentre es trobava submergida en l’inacabat i mil cops rectificat i tornat a escriure  procés creatiu de la novel·la . I no és estrany que afirmés alhora “és encara més esgarrifosa que “Quanta, quanta guerra” …no hi ha guerra, però és pitjor”.

I si vau veure la relativament recent i excel·lent adaptació escènica d’aquella altre relat signada per Farrés Brothers i cia. , no us costarà gents reconèixer els punts en contacte existents entre els dos relats, encara que en el relat que ara ens ocupa, tot resulti més enigmàticament críptic.

Aquest caràcter críptic que ofereix el punt de partida literari afavoreix alhora el punt de partida adoptat per Marcos Morau i La Veronal, a l’hora d’oferir no pas una adaptació literal d’un llibre potser inadaptable ( Joan Ollé no se’n va sortir, quan va presentar també al TNC la seva versió de l’obra) , sinó una lliure reinterpretació de les imatges, els moviments i els sons que se’n poden desprendre de les seves pàgines , per tal de crear un món oníric que més aviat caldria descriure com un angoixós malson.

I ,certament, en cap cas calia esperar que Morau intentés construir quelcom semblant a una dramatúrgia destinada a seguir-li les passes a la narrativa de l’original. I també és ben cert que , arribat el punt de perfecció assolit pel llenguatge escènic de La Veronal a espectacles com ara el sublim “Opening Night”, l’extraordinari “Afanador”fet mà a mà amb el Ballet Nacional de España o el letalment torbador “Totentanz” , no es podia esperar menys d’aquesta trobada amb Rodoreda que un muntatge d’estètica potentíssima i execució impecable com el que ara acaba d’obrir la nova temporada  del TNC.

Però un cop reconegudes les esperables qualitats, cal assenyalar alhora el punt de decepció que m’ha provocat una proposta en la qual, per moments, l’esteticisme es menja un xic la significació de tot allò que omple l’escenari, de vegades complint una funció més accessòria  que veritablement significativa: estem en aquest cas  lleugerament lluny aquí d’aquella enlluernadora potència que mostraven cadascun dels objectes , cadascun dels efectes lumínics i cadascun dels buits escènics de “Opening Night”.

L’esplèndida veu de Maria Arnal , lluny d’acompanyar la dramatúrgia, de vegades sembla devorar-la , com si aquesta es posés al seu servei, i no a l’inrevés, com hauria de ser. I la decisió de no sobretitular unes lletres del tot indesxifrables que, sense necessitat tampoc  d’apropar-se a la narrativa de la novel·la original, sí haurien de venir a recolzar i completar la dramatúrgia de l’espectacle , em sembla del tot mancada de sentit. Més encara ,si tenim en compte que el públic de la Biennal de Venècia sí va tenir accés a aquest sobretitulat que hauria de funcionar com un instrument al servei de la connexió entre el públic i allò que passa a l’escenari.

I el que passa a l’escenari, enlluerna per la qualitat de les interpretacions. Però alhora, no pot ocultar un cert efecte de repetició que va més enllà de la fidelitat a un estil. Els mateixos tambors de Calanda que baixen des de les altures i alguns trets del moviment dels ballarins i del seu vestuari, ens remeten més al món de “Sonoma” que al terrible poble rural tancat en ell mateix en el qual resideixen els dissortats personatges de Rodoreda.

El problema no es troba pas, doncs, en la desconnexió narrativa que pugui sentir el lector de la novel·la ,trencada de tant en tant per imatges que remeten directament a ella, com ara l’intent de natació per les aigües que acaben recorrent de forma subterrània el poble o l’aparició final dels grans arbres fèretres dins dels quals es podreixen  els cossos del seus residents després d’haver-se omplert de ciment. I el problema no resideix tampoc en la perplexitat que pugui atacar qui desconegui per complert el text original . El problema rau més aviat en la fredor excessiva que transmet allò que hauria d’omplir-te a tu el cos, no ja d’aquest ciment que serveix per tapar els desitjos que volen sortir a la llum, sinó d’un neguit comparable al que transmeten les paraules que li serveixen com a referent.