Com al Lliure la setmana passada, la temporada del TNC va arrencar abans de la pujada del teló amb un manifest en contra del genocidi a Gaza: cada gest compta. Presents autoritats i una bona mostra del sector escènic per a l’estrena d’un d’aquests projectes que justifiquen l’existència d’un teatre nacional, una supercoproducció nouvinguda de la Biennal de Venècia. Al cim de la seva popularitat internacional, amb dos Premis Nacionals, La Veronal i Marcos Morau accepten l’encàrrec d’adaptar la novel·la inacabada de Mercè Rodoreda, un monument literari que la companyia de dansa i el coreògraf han portat al seu terreny de manera libèrrima, deixant tot just un perfum del referent de partida.

Publicada pòstumament el 1986, La mort i la primavera és l’obra més fosca i radical de Rodoreda, l’al·legoria d’un poble sotmès a ritus cruels, metàfora descarnada del totalitarisme i de la fragilitat de l’existència. Morau s’acosta a la novel·la no per narrar-la ni descriure-la, sinó per destil·lar-la i contagiar lleument amb ella la part més tel·lúrica del seu univers plàstic. La paraula es transforma en dansa, teatre visual i música, atmosferes rituals amb sentit propi que creixen al paisatge escènic goyesc de Max Glaenzel dominat per negres i vermells, amb un vestuari de Sílvia Delagneau que adopta la voluptuositat giratòria dels dansaires dervixos. Entre coreografies grupals que tendeixen a la dispersió i solos frenètics que trenquen la quietud, la veu i les lletres inintel·ligibles de Maria Arnal ancoren el format en la frontera híbrida del concert performance.

En el salt d’apropiació, el neogòtic original s’ha transmutat en una postmodernitat folklòrica, reconstruïda a través d’objectes que disparen contemporaneïtat, com l’omnipresent motocarro, les olles o el contenidor d’escombraries. Dominen la sonoritat les campanes d’una església, lladrucs de gossos no presents a l’obra original, fins i tot cançons amb aires de jota i sardanes desconstruïdes que s’aventuren a aterrar el que Rodoreda va escriure deliberadament atemporal, irreligiós. Preval la idea de la mort com a alliberament i l’ambient opressiu, però més enllà de l’impacte visual marca de la casa, no hi ha connexió amb la lectura més política i profunda del text.

A diferència de monuments escènics d’inspiració fotogràfica com Afanador o els seus acostaments al cine de Pasolini i Cassavetes, de la seva primera adaptació literària Morau només ha sintetitzat alguna imatge dispersa i un alè que reafirma les troballes de la seva paleta fosca més recent. Aquesta La mort i la primavera es podria titular sense problemes Sonoma 2 per la insistència en símbols com els tambors, o les marionetes que ens remunten a Totentanz. La Veronal corrobora amb el muntatge la bona forma dels seus recursos habituals, si bé la seva potència hipnòtica no tingui la intensitat d’altres ocasions i ens resti una sensació d’oportunitat desaprofitada. Rodoreda es mereixia un diàleg més fructífer.

CONSULTA LA VERSIÓ ORIGINAL A ‘EL PERIÓDICO DE CATALUNYA’