El costat fosc, de por i misteri, de literatura quasi màgica de Mercè Rodoreda és veïna dels moviments turmentats, recaragolats de La Veronal. Si al 2019, Joan Ollé va fer una versió teatral magnètica, amb una notable quietud dels personatges (com arrelats a terra, com els arbres fatídics), ara, en canvi, la companyia de dansa signa un estol de quadres dinàmics, impactants, amb una evolució constant. La mort i la primavera no té l’efecte escènic sorprenent de Firmamento O d’Opening Night. De fet, la veu reverberada de Maria Arnal marca el pas en molts compassos de l’obra. Té un paper quasi central: La seva veu marca bona part de les postals. Una immensa gamma d’imatges sublims, moviment molt acurat i amb comptagotes per buscar instants de dura bellesa. La cantant ja va tenir una presència hipnòtica amb el Sonoma monumental que La Veronal va fer al Grec. Era la seva particular forma de recuperar un muntatge (que es va veure per un grapat de privilegiats l’any de la pandèmia, al MNAC). Servia com a comiat a la direcció de Cesc Casadesús. Per això, van voler convocar totes les ballarines disponibles que havien participat en una llarga gira (que els va dur a l’escenari del Festival d’Avinyó). Poca broma.

Sonoma, en realitat, va assentar un precedent en la trajectòria de la companyia: A partir de llavors van anar abandonant el Kova, una forma de ballar que els havia catapultat a les programacions internacionals. Marcos Morau ha anat fent via pròpia i altres intèrprets com Lorena Nogal també ha iniciat un camí de coreògrafa paral·lela.

Aquest muntatge, a diferència de la brillant i aclaparadora Afanador, del Ballet Nacional d’Espanya amb coreografia de Morau (i l’habitual suport de Nogal) tenia uns efectes impressionants: Potser eren recursos per garantir l’èxit en uns encàrrecs amb poc temps de treball amb la companyia. Ara, en canvi, es percep una coreografia molt més pausada; menys brillant, però més honesta. En comptes de la via del tren que buidava l’escena a Firmamento, ara transita una mena de camió elèctric que tant recull material, com entra bosses de nous morts. L’agonia de La mort i la primavera, quan enterren els éssers estimats a les soques dels arbres (que els engoleixen màgicament, com qui els regenera en vida) es resol amb unes saques mortuòries d’on esclata el jardí pletòric que tant caracteritzava la literatura més romàntica de Rodoreda.

La foscor de La Veronal entronca els vols foscos de Picasso (Pájaros muertos, 2011), els tambors de Buñuel (Sonoma, 2020), la profunditat infernal de Vorònia (Grec, 2015). També sintonitzarien amb el Quanta, quanta guerra de Rodoreda que va voler retratar la crueltat de la guerra a partir dels ulls d’un infant que observa espantat els esvorancs de bombes i vides com un ressò tràgic de mort, buidor i desengany per la humanitat. Un to veí d’aquesta Mort i la primavera. La Veronal ha aconseguit exhaurir localitats, 12 funcions a la Sala Gran del TNC, abans d’estrena. Això diu molt de la seva trajectòria.